Cultura

Alberto San Juan

Actor

“No hi ha intel·ligència sense humor”

La nostra societat està basada en la dominació, i perquè sigui possible cal la repressió sexual

El rodatge de Sentimental, la primera pel·lícula de Cesc Gay després de l’èxit de Truman (2015), es va salvar pels pèls del confinament, però ha tingut menys sort amb l’estrena: els cinemes catalans van tancar el mateix dia que arribava a les pantalles, el 30 d’octubre. A partir d’avui es pot veure a les nostres sales aquesta adaptació de l’obra de teatre del mateix Cesc Gay, estrenada en català amb el títol Els veïns de dalt. Alberto San Juan (Madrid, 1968) és un dels quatre protagonistes de la versió fílmica, juntament amb Belén Cuesta, Javier Cámara i Griselda Siciliani. Guanyador del Goya per Bajo las estrellas, Alberto San Juan acumula més de 70 pel·lícules i sèries en 25 anys de carrera, però ha destacat encara més al teatre. Amb la companyia Animalario va marcar una època als escenaris, i és autor i intèrpret de textos teatrals que tenen sovint una forta càrrega de crítica social i política.

Quin és el primer adjectiu que li ve al cap per definir en Salva, el seu personatge?
La primera paraula que em ve al cap és lúdic, però també podria dir sa. És una persona que, mentre no hi hagi un problema per afrontar, entén que la disposició per al plaer és la més adequada a la vida. I quan dic plaer, no em refereixo només al sexual. És un home amb una disposició vital per al plaer de tota mena, sexual i no sexual, sa i senzill, en el bon sentit de la paraula.
En Salva és com un catalitzador, posa un mirall i fa veure els problemes que tenen la parella veïna, interpretada per Javier Cámara i Griselda Siciliani.
Sí, l’arribada d’en Salva i la seva dona, Laura [Belén Cuesta], a la casa dels veïns [Julio i Ana], fa esclatar la crisi que tenen i no afronten. Els posen la seva realitat davant dels ulls i els serveix per prendre consciència que estan en crisi i s’han de plantejar fer alguna cosa.
Diria que en Salva és més un ‘semental’ que un sentimental?
Jo crec que les dues coses. Vam rodar una escena en què plorava i tot, no sé si s’ha mantingut en el muntatge, encara no he vist la pel·lícula. Jo crec que és un semental i un sentimental. Almenys pel que diuen, perquè no s’hi veu res. És una pel·lícula sobre el sexe en què no hi ha cap escena d’actes sexuals. El sexe és a la paraula i la imaginació.
El seu personatge té molt més que sexe i drogues al cap?
Sí, per descomptat! No crec que sigui simple, és senzill. Que li agradi la música country pot ser la dada més controvertida; pel que fa a la resta, és un noi sa. En això, m’hi va insistir molt en Cesc; una manera d’abordar-lo podia ser fer un personatge curt de gambals, i em va dir que en absolut.
Per què creu que la societat continua reprimint tant el sexe, i en especial les maneres d’entendre’l fora de la norma?
Aquesta és una grandíssima pregunta que ens hem de plantejar. Per què en ple segle XXI la sexualitat humana continua reprimida. Jo crec que és perquè la nostra societat està basada en la dominació; la societat més estesa al planeta té aparença democràtica, però una realitat que es basa en la dominació. I perquè la dominació sigui possible, és necessària la repressió. I la sexualitat és un àmbit més dins la societat de repressió en què vivim. En lloc que cada ésser humà busqui lliurement la seva manera d’estimar, hi ha una norma que l’única manera de fer-ho és en parella monogàmica. I si rebles el clau, han de conviure a la mateixa casa i tenir fills, formar una família. Això és una norma repressiva. Per mi, pot ser tan sana i meravellosa la relació monogàmica com la poligàmica, però la primera es considera normal i la segona, una raresa que no pot funcionar. La llibertat sexual és un terreny fonamental per a l’emancipació humana en general.
Ha contestat la pregunta amb una resposta política.
És que és una pregunta política, perquè té a veure amb la manera com s’organitza la societat. Fa uns anys vaig fer l’obra Marat-Sade, de Peter Weiss. Hi interpretava Sade i deia que fins que l’ésser humà no alliberi les seves pulsions sexuals de les seves cadenes interiors, no es podrà emancipar, no podrem aconseguir una societat adulta. Jo crec que la vida humana és una lluita per la llibertat en tots els terrenys, i el de la sexualitat és un dels més importants.
Ens vindria bé a tots, un Salva que ens digui quatre veritats?
Jo crec que ens va bé la veritat, a tots. Conèixer la realitat sempre està bé, perquè encara que sigui lletja, és el primer pas per canviar-la. I el que té de bo la realitat, per molt adversa que sigui, és que sempre pot ser canviada. Però, per fer-ho, primer cal conèixer-la, a través d’un Salva o de qui sigui. La veritat sempre va molt bé. I és molt possible que en aquesta societat que hem construït no visquem de veritat, i ens perdem el que sentim perquè ens fa por trencar la norma.
Cesc Gay explicava a aquest diari que es va passar el confinament mirant comèdies. Ens fa falta humor per afrontar aquesta situació que vivim?
Absolutament, i no és per evadir-nos de la realitat. Una comèdia et pot ajudar a submergir-te en la realitat, però ho fas rient. No hi ha motius per associar comèdia a menys profunditat, en absolut. El sentit de l’humor és essencial. No hi ha intel·ligència ni imaginació sense sentit de l’humor, que permet veure les coses des d’un punt de vista nou, sorprenent. Els germans Marx capgiraven la realitat, hi jugaven. El sentit de l’humor és molt útil per a la filosofia, perquè davant d’una afirmació categòrica, planteja si la realitat no podria ser diferent. I això és absolutament necessari. Avui que el nostre panorama vital i el de qualsevol espècie viva és tan angoixant, que el marc de la nostra realitat és apocalíptic, no només per la pandèmia, també per la degradació de l’ecosistema, necessitem imaginació per trobar sortides, i la imaginació sense sentit de l’humor no funciona bé. Veure comèdies ens va meravellosament bé.
Està d’acord amb l’afirmació que tot cinema és polític? I l’estendria al teatre, tenint en compte que n’ha fet més que cinema?
No sé què en diu el diccionari, però, per mi, la política és l’organització de la convivència humana, com ens organitzem per accedir als recursos bàsics que necessitem per sobreviure i, en general, per funcionar col·lectivament. Som un munt de gent. Com ho fem per repartir els recursos i per conviure tan feliçment com sigui possible? Això és la política, el que passa és que en aquest país se’ns va robar en la fase democràtica postfranquista la idea que la política és cosa de tots, és en la nostra natura construir una societat i una manera de conviure. La noció de política va ser segrestada pels partits polítics i les institucions fins al punt que ens van voler convertir en uns éssers passius que simplement estan en espera que arribi un govern que ho faci bé, o millor que l’anterior. Per tant, sí, qualsevol narració en el cinema, el teatre, la literatura..., qualsevol conte que s’explica sobre la vida reflecteix una realitat i contribueix, d’alguna manera, o no, a la possibilitat de pensar en altres realitats. Des d’aquest punt de vista, crec que tot és política, en un sentit ampli, i els partits polítics i les actuals institucions en són el pitjor.
Han gestionat bé la pandèmia?
Només diria una cosa que em té completament astorat, que sento absolutament tothom parlar només de restriccions, i mentrestant, el personal sanitari està manifestant-se a Barcelona, a Madrid, en diferents llocs, demanant desesperadament reforços. I no sento ningú, ni el govern central [espanyol] ni els autonòmics, dir que augmentaran el personal sanitari, l’educatiu, que augmentaran els recursos materials i humans en sanitat primer, però també en serveis socials, transport públic... Això em té completament al·lucinat. Volen lluitar contra la pandèmia restringint moviments, que si és necessari, d’acord, però com deien en una manifestació l’altre dia a Madrid: “Menys policies i més metges!” En la societat capitalista és impossible gestionar bé un desastre col·lectiu, perquè està construïda sobre el lucre privat, no sobre l’atenció de les necessitats col·lectives. Ho farà millor o pitjor, entenent que és impossible fer-ho bé.
La gent ha vist que és important la sanitat pública i que cal reforçar-la.
Però és que no està succeint! Això és el més sorprenent, no s’està reforçant ni es prepara un pacte constitucional per blindar la sanitat pública. Caldrà veure els propers pressupostos generals. Quan surtin, ja veurem quant puja el pressupost en sanitat i quant puja el de defensa o interior, per exemple.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sentimental

«Sentimental»

Gènere: Comèdia
Direcció: Cesc Gay.
Intèrprets: Javier Cámara, Belén Cuesta, Griselda Siciliani, Alberto San Juan.
Valoració crítica: [ep] [ep] [eb] [eb]

Publicat a