Cultura

Formes de viatge interior

Alianza presenta ‘La lladre de fruita’, del premi Nobel austríac Peter Handke, epopeia i viatge iniciàtic de la protagonista, en la línia de les passejades de l’autor

“Handke ha escrit una obra que, sense nostàlgia ni idealitzacions banals, dona veu a la joventut”

šEl tema del viatge, de l’excursió, de la promenade, té un lloc preeminent en la narrativa de Peter Handke (Griffen, Caríntia, 1942) pràcticament des dels seus inicis. Com si fes cas de la màxima de Joan Brossa (“Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida”), l’escriptor austríac ha portat al límit els seus personatges. També ho fa amb la de la seva última novel·la, La lladre de fruita, que ens arriba en català a través d’una de les seves editorials castellanes de sempre, Alianza, amb una bona traducció de l’alemany d’Anna Montané i Kàtia Pago, amb la col·laboració d’Anna Prat i Ramon Llorens. Novel·la densa de gairebé 400 pàgines –l’autor ha publicat moltes novel·les i llibres breus–, es tracta d’un Peter Handke en estat pur, de “l’última epopeia”, segons l’ha definit ell mateix. Una dona és de nou la protagonista, però aquest cop no es tracta d’una “dona esquerrana”, tampoc d’una visionària com en Por los pueblos, sinó de la filla de la banquera de La pérdida de la imagen, quinze anys després que fes la seva travessia per la serra de Gredos, un escenari immortalitzat per l’inquiet poeta.

L’editorial ens explica que la novel·la relata tres dies en la vida de l’Alexia, tres dies de camí que són també tres dies de viatge interior, el seu gran viatge especial i constant. Ho ha estat així mateix en la vida i en l’obra de Handke: una travessia introspectiva en què experimenta la bellesa del paisatge, coneix l’amistat i la soledat, però sense oblidar els conflictes i la deshumanització de la societat. Una novel·la que aplega sensacions d’obres de Handke, amb alguna picada d’ullet a les seves narracions de viatge i deriva. En La lladre de fruita, la traductora Anna Montané, en la nota que acompanya el text, ens diu: “Handke porta a la màxima expressió la seva peculiar escriptura interrogant, dubitativa […]. Ens explica una història que vol que quedi al marge de la història i, tanmateix, el record permanent de la guerra hi és present, des de les grans guerres passades fins al terrorisme que ens habita. És una història que fuig del que és actual i que, tanmateix, es revela molt atenta a les nostres formes de vida, a la cronicitat de la indigència, a l’abandonament dels fills per part dels pares, a la soledat dels ancians, a les malmenades noves generacions, al xou mediàtic, a la destrucció de l’entorn, a la banalització de l’amor i a tants signes que formen el nostre dia a dia.” En La lladre de fruita, conclou Montané, “hi habita, com en cap altra obra de l’autor austríac, la consciència del pas del temps en la seva forma més elemental.” “Però, en lloc d’escriure un llibre sobre la vellesa, Handke ha escrit, des d’aquest període vital i des del presagi del final de la vida, una obra que, sense nostàlgia ni idealitzacions banals –no pas sense emoció–, dona veu a la joventut. Amb l’Alexia, Handke sembla que ha creat un personatge destinat a renovar l’obstinat compromís de l’autor amb els descobriments mínims.”

En el context d’una literatura viatgera i, alhora, interior, La lladre de fruita connecta amb les obres esmentades, però també la trilogia iniciada a Lento regreso –sobre la recuperació del passat– i la colpidora Un viaje de invierno a los ríos Danubio, Save, Morava y Drina, sense oblidar, però, els pelegrins oracles que protagonitzaven El juego de las preguntas, el viatge a l’Eslovènia materna de La repetición i la persecució obsessiva de l’obra mestra Carta breve para un largo adiós, en què eren les mateixes frases les que representaven una forma de vida: “Frases senceres i ordenades que contaven el que havíem vist i viscut.” La lladre de fruita és la primera obra que surt després de la proclamació de Handke com a premi Nobel del 2019, un premi que també va estar esquitxat pels seus detractors i enemics polítics, però que els escriptors van rebre amb joia. El Frankfurter Neue Presse assegurava: “Handke utilitza la intrèpida història de La lladre de fruita per intercalar una vegada i una altra passatges aforístics sobre la guerra i la pau, sobre la societat i les seves degradacions. Les ocurrències confereixen a la vida senzilla una seriosa dignitat que converteix la novel·la en literatura grandiosa.” L’encerten perquè, com passava, per exemple, a Tarda d’un escriptor i La gran caiguda, el poètic prosista es confessa en un passeig pel món, on aparentment no passa gran cosa i, a la vegada, hi passa tot. Els dubtes, la incertesa, la sensació d’absència i les preguntes per sobre de les respostes configuren una obra única que explicarà el seu temps, com ho va fer el seu admirat Goethe en la cruïlla entre els segles XVIII i XIX.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La cobla global

girona
JORDI CERVERA
ESCRIPTOR

“La cuina demana molt temps, molta reflexió i una gran experiència”

badalona

Buit creatiu i existencial

Barcelona
Crònica

Art antivigilància

Un tast de...
‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

La nova Associació Balada del Sabater d’Ordis es presenta avui a Castelló

castelló d’empúries
Crítica
cinema

Actuació corprenedora

‘[REC]’ obre una nova sala 4DX de Filmax

L’anhel tan humà de comunicar-se

Barcelona