Cultura

Un jutge de Barbastre ordena la devolució de les 111 obres d’art de la Franja a les parròquies aragoneses

La sentència es pot recórrer a l’Audiència d’Osca

El Museu de Lleida i el Bisbat ho estudiaran

El jutjat número 1 de Barbastre ha ordenat la devolució “immediata” de les 111 obres d’art de la Franja que estan al Museu de Lleida a les parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó. En la sentència, feta pública aquest dimecres, es declara propietari d’aquests béns les parròquies d’on procedeixen. El jutge especifica, segons apunta l’agència ACN, que la devolució de les obres s’ha de fer a través del Bisbat de Barbastre-Montsó. Aquesta decisió es pot recórrer en aquest mateix jutjat en 20 dies perquè l’Audiència d’Osca ho resolgui. El Museu de Lleida i el Bisbat de Lleida ho estudiaran. La sentència s’ha fet pública aquest dimecres, quan es compleixen dos anys de l’entrada policial al Museu de Lleida, coincidint amb l’aplicació de l’article 155, per endur-se a l’Aragó les 44 obres de Sixena que hi havia al Museu de Lleida i que estaven en litigi.

La sentència del jutjat de Barbastre conclou que la propietat de les 111 obres d’art de la Franja en litigi són propietat de 43 parròquies aragoneses, entre elles les de Zaidí, Tamarit de Llitera, Torrent de Cinca o Ballobar.

Dóna així la raó al bisbat de Barbastre-Montsó en entendre que les obres es van cedir en dipòsit al Bisbat de Lleida, qui posteriorment les va dipositar al Museu de Lleida, sense el consentiment del bisbat de Barbastre-Montsó i sense els requisits canònics.

Segons la sentència ha quedat acreditat que l’any 1995 es va segregar la diòcesi de Lleida i les parròquies que ara reclamen les peces van passar a formar part de la diòcesi aragonesa. Després d’això, el Nunci, mitjançant un decret el 29 de juny de 1998, va establir que el patrimoni artístic procedent de les parròquies desmembrades i que es troba actualment a Lleida “està en dipòsit i no en propietat”, diu la sentència. Aquest decret recull que “mentre la diòcesis de Lleida no provi el contrari en cada cas, en cas de ser reclamat pels seus propietaris legítims, s’ha de tornar”. També destaca la sentència que el Bisbat de Lleida va intentar en diverses ocasions recórrer per via eclesiàstica aquest decret però li va ser denegat.

La sentència es basa en l’acord signat entre les diòcesis el 2008

La decisió judicial es basa principalment en l’acord signat el 30 de juny de 2008 entre les diòcesis de Lleida i de Barbastre-Montsó pel qual la de Lleida es comprometia a lliurar els béns al de Barbastre-Montsó i reconeixia que els béns són eclesiàstics i que la seva gestió correspon exclusivament a l’església. També en el reconeixement del Bisbe de Lleida en l’acte de conciliació del 31 d’octubre de 2017, en què el seu advocat va dir que reconeixien el conjunt de sentències que havia hagut tant en els tribunals de l’Estat com de les autoritats eclesiàstiques. “Els actes de reconeixement de la diòcesi de Lleida són suficients i inequívoques per considerar acreditada la propietat de les parròquies segregades”, recull la sentència.

La sentència conclou que dels documents aportats s’aprecia que les obres procedien i pertanyien a les parròquies aragoneses basant-se en les sentències canòniques, l’acord signat pels dos bisbats i que no es van adquirir mitjançant cap contracte. El jutge entén que la documentació aportada per Catalunya “no és suficient per demostrar la propietat catalana”. Valora en canvi per concloure la propietat de les parròquies de la Franja, les resolucions dels tribunals eclesiàstics i l’acord entre els dos bisbes en què es reconeix la propietat de les parròquies de Barbastre-Montsó. Concreta, però, que tot i que les resolucions eclesiàstiques, per si soles, no serveixen per acreditar el dret de propietat, sí ho són en relació amb l’acord dels bisbes en què es reconeixia la propietat de les parròquies de Barbastre-Montsó.

No hi ha contractes de compravenda

Durant el judici, la part lleidatana va defensar que els béns van arribar al Museu de Lleida a partir del 1893 a través de compravendes, permutes o donacions mentre que l’Aragó defensava que van ser en dipòsit. Segons la sentència, Lleida no ha aportat els títols de compravenda, donació o permuta concrets, només documentació per justificar l’adquisició, com ara cartes, declaracions o anotacions en els registres d’entrada, que utilitza per “interpretar” que les obres van ser adquirides.

La sentència entén que el fet que en alguns documents consti que es lliuraven quantitats de diners per la recollida d’algunes d’aquestes obres d’art, no es pot interpretar com un contracte de compravenda, sinó per la situació econòmica dolenta de les parròquies i la carència de mitjans per conservar-les i com a “gratitud” per conservar-les.

Em algunes de les obres, afegeix el jutge, només consta un document del Bisbat de Lleida que diu que adquireix la seva propietat, la qual cosa “no es suficient per justificar un contracte”. A més, entenen que és “irracional” que el Bisbe fes contractes de compravenda amb els rectors de la seva diòcesi, ja que “podia disposar dels objectes sense necessitat d’adquirir-los”.

El jutjat recorda que la normativa canònica estableix que la transmissió de béns preciosos els ha d’aprovar la Santa Seu. El Consorci, però, nega que els béns tinguessin la consideració de preciosos i que per tant no calia cap llicència per a la seva transmissió. En aquest sentit, el jutjat considera que els béns sí que són preciosos, ja que s’entenen així aquells béns que tinguin un valor objectiu, cultural, històric o artístic important. Així, es basa en el fet que el Bisbe Messeguer va crear el Museu per protegir el patrimoni artístic de les parròquies de la diòcesi. Per tant, es pot concloure, diu, que “les peces que es van traslladar al Museu tenien un valor artístic, cultural o històric important”. I afegeix que el bisbe en tenia constància, si no, “no hauria justificat la necessitat del seu trasllat i manteniment”.

Segons la sentència, ha quedat demostrat que les obres reclamades es troben a títol de dipòsit al Museu de Lleida i que de diversos escrits del bisbe Messeguer s’extreu que va anar recollint el bens davant el perill d’espoli o pèrdua de les obres per a la seva conservació, “sense cap intenció d’adquirir-les, sinó només de conservar-les o restaurar-les i perquè els estudiants del Seminari poguessin conèixer-les i estudiar-les”.

Pel que fa al catàleg de les obres com a integrats del patrimoni cultural català, seguint amb la sentència del 30 de novembre de 2017 de l’Audiència d’Osca, el jutjat entén que, tractant-se de béns que pertanyen a parròquies aragoneses, “no deurien haver estat declarats com a integrants del patrimoni català”.

Pel que fa ala petició catalana en cas que la sentència considerés que les obres en litigi són propietat de l’Aragó perquè aquestes parròquies paguessin les despeses ocasionades des del 1999, el jutjat diu que cal establir la quantitat concreta o almenys una base per a la liquidació. En aquest sentit, diu, “no es quantifica res ni es fixa cap base”, per tant és “improcedent” la reclamació, i conclou que la restitució de les obres “no pot ser condicionada a l’abonament de cap quantitat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Orchestra Fire-riba

Girona

El detonador de la novel·la gràfica

Barcelona

Uns Gaudí paritaris

BARCELONA

Mentider meravellós

BARCELONA

De paràsits i Txernòbil

Girona

Una artèria de tradició

BARCELONA
Crítica
dansa

Memòria d’un temps fugit

ANTONIO GUILLÉN
DIRECTOR DE LA FÀBRICA D’ANÍS DEL MONO

“L’Anís del Mono és més que una beguda, s’ha fet un lloc a les llars”

badalona

La falta de finançament obliga les productores audiovisuals catalanes a treballar amb un peu a Madrid

barcelona