Cultura

El primer art contra el sistema

CaixaForum penetra amb una exposició en el París bohemi que va inspirar Toulouse-Lautrec i els seus amics, bèsties negres del poder establert

Només va viure 37 anys, però després d’ell l’art no va tornar a ser el mateix

Va néixer el 1864 al castell d’Albi, on va ser criat com un aristòcrata, l’estatus de la seva família. I va morir el 1901 al barri més pobre i marginal de París, Montmartre, de sífilis i alcoholitzat. Per a la majoria dels mortals, això seria un descens als inferns de llibre, però per a Henri de Toulouse-Lautrec va ser el contrari. Passant fred i gana per pròpia voluntat és com va arribar a ser un dels artistes més importants de tots els temps.

De misèria material, tota i més; d’esperit, gens ni mica. Toulouse-Lautrec va trair la seva classe social només posar els peus a la capital francesa. Tenia 18 anys i n’hi quedaven menys de vint per consumir-se. Era tant de la broma que quan escrivia cartes a la seva mare, comtessa, li plorava que li estava costant massa adaptar-se a la “vida bohèmia”. Quin murri que estava fet: així li feia pena i aconseguia que li enviés quatre calés per omplir l’estómac.

Pocs artistes han estat tan influents com aquest homenet que no feia ni metre i mig. Era un nan i, a sobre, tenia el cos deformat, cosa que el feia caminar coix. Però va ser un dels grans de l’art. Un dels que més fascinen encara avui. D’aquí que l’exposició Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, que presenta CaixaForum de Barcelona fins al 20 de gener amb una escenografia sorprenent, té tots els números de ser una de les propostes més populars de la temporada. La institució artística ha rastrejat col·leccions d’arreu per reunir un conjunt d’obres molt representatiu. En total, n’ha seleccionat prop de 350, 61 de les quals duen la firma de Toulouse-Lautrec. Les altres pertanyen a una vintena d’artistes, uns més coneguts que d’altres, que també van escriure aquest capítol central de la història de l’art.

Toulouse-Lautrec va arribar a París el 1882 i, seguint la lògica de la seva educació conservadora, semblava predestinat a estudiar a l’École des Beaux-Arts per fer una carrera d’allò més convencional. Però se la va ben passar pel folre, la norma. La seva escola va ser Le Chat Noir, el cabaret que havia fundat un any abans Rodolphe Salis, un intent fallit d’artista, als baixos fons de Montmartre. “Le Chat Noir es va convertir en el cor artístic i literari de París. I Toulouse-Lautrec en va ser una de les seves principals ànimes”, exclama el comissari Phillip Dennis Cate.

Una dècada després, Le Chat Noir tindria la seva rèplica a Barcelona. Els modernistes el van agafar de referent per al seu local, la taverna d’Els Quatre Gats, que va atraure un joveníssim Picasso. Quan l’artista malagueny va visitar per primer cop París, el 1900, Toulouse-Lautrec ja estava agonitzant al llit. No es van conèixer. Però Picasso, que ensumava el talent a hores lluny, va sentir tot d’una la seva presència lluminosa per començar a obrir el camí de les avantguardes artístiques del segle XX. Des d’on? Des de la perifèria de Montmartre, és clar.

Toulouse-Lautrec va ser un antisistema que va formar part d’una comunitat d’artistes, d’escriptors i de músics que es feien dir Els incoherents. Treien de polleguera l’establishment, que s’havia inventat una denominació per menystenir aquest grup d’eixelebrats: els artistes llepaculs de la burgesia els titllaven d’anarquistes de l’art. I el cas és que ho eren. “Estic fent coses fora de la llei”, va confessar Toulouse-Lautrec per carta a la seva respectable mare, amb el compromís que ho amagués al seu pare. Ell i els seus amics en van fer una de grossa el 1884. La trapelleria va consistir a fer una versió subversiva d’una gran tela d’un paisatge pastoral de l’intocable Pierre Puvis de Chavannes, El bosc sagrat. “Per a ells, de sagrat no hi havia res!”, emfasitza el comissari. I encara menys el que tenia a veure amb un passat idealitzat. Volien viure el present i fer un art del present. En la pintura, també de gran format, que van crear conxorxats per burlar-se de la pompositat de Puvis de Chavannes hi van posar un rellotge que marca les nou tocades. En un extrem del llenç, un porc observa l’escena. “Per a Toulouse-Lautrec i els seus col·legues, l’art acadèmic només era per als porcs”, engalta Phillip Dennis Cate.

Aquest va ser l’esperit de Montmartre. “Revolucionari, independent i de grans descobriments”, subratlla el comissari. Que no tots van passar per la pintura, ni de bon tros. De fet, als Incoherents el que de veritat els feien xalar eren les obres efímeres: “Un paper que en qualsevol moment podien arrencar de la paret i estripar-lo.” Estampes, cartells, il·lustracions per a llibres i revistes, dissenys de partitures... “Ells pensaven en un art que estigués a l’abast de tothom. Es van afiliar a una forma democràtica de l’art”.

A l’exposició de CaixaForum llueixen, per descomptat, els emblemàtics cartells de Toulouse-Lautrec. Per forjar la seva estètica es va inspirar en el teatre d’ombres que programava Le Chat Noir. El jove artista Henri Rivière va passar la tradició oriental per la batedora de la modernitat francesa. Al cabaret de Montmartre, amb una capacitat per a no més de 50 persones, les funcions podien arribar a mobilitzar 40 creadors de diverses disciplines. “Eren d’una tecnologia molt sofisticada i van prefigurar el cinema, que va irrompre uns anys després”, explica el comissari.

Toulouse-Lautrec i companyia van ser uns avançats en tantes coses que es diria que amb ells va començar tot. Si algú es pensa que personalitzar la Mona Lisa amb un bigoti va ser una idea original de Marcel Duchamp el 1919, s’equivoca. Trenta anys abans, Eugène Bataille Sapeck, un artista que no passava desapercebut perquè duia els cabells tenyits de verd, va parodiar el famós quadre de Leonardo da Vinci amb una pipa de fumar. “Se’n fotien, de tot el que feia tuf de poder establert. Per això van arribar tan lluny. Tot l’art del segle XX els deu molt”, rebla Phillip Dennis Cate.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La catalana Rosalía triomfa als Grammy Llatins amb dos premis per ‘Malamente’

Barcelona
TERESA COLOM
ESCRIPTORA ANDORRANA

“És colpidora la nostra capacitat de sobreposar-nos al dolor”

les escaldes

Narcís Comadira, doctor ‘honoris causa’ de la UdG

girona
Drama / Biografia

Keira Knightley sedueix amb ‘Colette’

La poètica de l’objecte

Girona

Velázquez o com ser el millor

barcelona

Misèries del poder

girona

Por i fantasia per a un androide

BARCELONA
Drew Goddard
Director i guionista

“De la foscor dels 60 en va sorgir quelcom extraordinari”

Sant Sebastià