Cultura

Juan Magán

MÚSIC

“Els valors que vaig rebre no em permeten cantar segons què”

Un dels músics de l’Estat amb més èxit mundial és del barri de Sant Crist de Badalona. S’anomena Juan Magán i, a banda d’haver regnat durant una dècada a les discoteques i tenir milions d’oients per tot el planeta, se li atribueix, que no és poca cosa, la creació d’un gènere: l’electrolatino. Parlem amb ell, que no és especialment procliu a fer entrevistes, amb motiu de l’estrena d’un single amb la mexicana Belinda i poques hores abans que Badalona torni a sortir als mitjans pel desafortunat episodi amb el seu alcalde. Les diferents maneres, des de les estridències dels seus polítics a les històries d’èxit més cinematogràfiques, amb què Badalona es projecta al món queden, amb tal coincidència, i un cop més, al descobert.

Com porta aquests temps tan estranys de Covid-19?
Em preocupa el patiment dels nens, que necessiten tornar a la normalitat, encara que, aquesta, sigui diferent. I tinc moltes ganes de veure els meus pares, a qui no veig des de fa mesos. Em passo el dia treballant a l’estudi i, també, fent de profe als meus fills, que m’ha servit per refrescar coses de matemàtiques que tenia oblidades!
Com va ser la seva infància a Sant Crist?
Recordo fer molta vida al carrer, que és una cosa que no sé si continua fent-se. Sortia molt a conèixer tots els veïns, anava a escola caminant i em passava el dia jugant al solar de davant de casa amb amics. N’hi ha amb qui, de tant en tant, encara parlo, però n’hi ha molts d’altres a qui hi he perdut la pista i que trobo a faltar. I aleshores... aquestes coses típiques de Badalona: passejar pel carrer de Mar... ja saps. M’agradava molt viure-hi, a Badalona, i suposo que és normal que una persona de 41 anys trobi a faltar les coses que feia quan era petit.
Quan va quedar seduït per la música per primera vegada?
Ma mare netejava escales en blocs de pisos i força sovint l’acompanyava. Recordo molt escoltar amb ella Juan Luis Guerra, Pimpinela, salseros de l’època... A mon pare, en canvi, li agradava molt el rock: Pink Floyd, Led Zeppelin, Status Quo... Ni pares ni avis ni ningú de la meva família havia estat músics, però, de música, se n’escoltava força, a casa, i sempre m’ha agradat. El primer cop que vaig agafar una guitarra la vaig fer sonar mitjanament... regular, i vaig pensar que potser hi tenia una miqueta d’habilitat, així que vaig començar a provar amb tot instrument que se’m posava a les mans. No soc bo, ara, en cap, però n’hi ha un munt que toco malament!
I per l’electrònica?
Hi va haver tot aquell boom de la Ruta del Bakalao i a finals dels noranta, el house, i em van atrapar. De mica en mica va anar convertint-se en tota una afició.
El seu primer sou va invertir-lo en un ‘sampler’.
Sí, una Akai 2000, que naturalment ja no faig servir però que encara guardo de record. Vaig cobrar unes 50.000 peles movent caixes en un magatzem de roba, i, el primer que vaig fer amb la primera paga, va ser anar directament a comprar un sampler. A ma mare i el seu marit, en aquell moment, els anaven una miqueta bé les coses i em van poder donar un cop de mà. Si haguéssim viscut encara com quan vivíem de petits, però, hauria estat impensable! Aquell aparell em va ajudar molt a l’hora de perfeccionar i conèixer coses d’aquell món.
Quina idea es tenia, aleshores, aquí, de la música llatina i electrònica, i quina es té ara?
S’han perdut molts prejudicis, gràcies, sobretot, a la immigració. Ja no se li diu, afortunadament, panchito a un latino i, d’alguna manera, tornem a ser receptius a les nostres arrels llatines. Ja érem així, però va arribar una febre molt gran per ser europeus i tothom es creia la gran cosa pel fet de ser-ho. I, sí, és clar que ho som, d’europeus, però també som llatins. S’han eixamplat molts pensaments que estaven massa tancats en si mateixos.
Se’l reconeix com a puntal de l’electrolatino. Com va arribar-hi?
M’agradava l’electrònica però, també, la música urbana, i els urbanos que més a prop tenia eren els que parlaven espanyol, no els que ho feien en anglès, que veia només en pel·lícules de Hollywood. Vaig començar a escoltar rapers de Puerto Rico i República Dominicana i em vaig adonar que, en moltes ocasions, feien temes més ballables que anomenaven reggaeton, que jo en aquells moments no sabia què era.
Mai no ha tingut gaire prestigi, aquí, el ‘reggaeton’.
No, i em preguntava el perquè, ja que es tractava de rapers fent música ballable, parlant tant de coses socials com banals. Em semblava interessant, però vaig creure que la meva musica electrònica, sobre coses més trivials, ho faria més amè. La cosa va funcionar i vaig anar convertint-me en el Juan Magán que soc ara.
Ha dit sovint que procura fer lletres que els seus fills puguin escoltar.
Sé que és anar contra corrent, perquè sembla que ens hàgim de regir per allò que ens passa pel cap però... no sé, deuen ser els valors que vaig rebre quan era petit, que no em permeten cantar segons què. I, si ho faig, és perquè no tinc més remei que explicar-ho d’aquesta manera, tot i que, abans, els dic als meus fills: “Que no m’hagi d’assabentar que escoltes aquesta cançó! Ja arribarà el moment de poder fer-ho.” En tot cas, jo mai diré a un artista què ha de cantar i què no, però soc pare i vull donar exemple.
Quins són els valors que va rebre a casa?
Una pila, però bàsicament no faltar el respecte a ningú per la seva raça, credo, gènere... O per no saber encara en quin gènere s’identifica. Al final, el valor més important és el respecte, tot gira al seu voltant.
Un article de Víctor Lenor al febrer a ‘Vozpopuli’ el titllava de ser “el més maltractat dels supervendes espanyols”. S’hi sent?
Quan parlaven de mi com d’un supervendes no m’hi veia reflectit! Semblava que no parlessin de mi! La gent del meu entorn, però, era més crítica i sí que ho deia, això. Potser tenien raó. En tot cas, hem més que demostrat que allò que feia no era ni una moda ni res passatger.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Art
Crònica

Per què no et talles el cap?

Barcelona
Valentín Roma
DIRECTOR DE LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE

“El museu s’hauria de rearmar ideològicament”

barcelona
Un tast de...
‘La drecera’, de Miquel Martín i Serra Avançament editorial

Una infantesa a l’Empordà

L’Auditori rep Strenes i té nova programació d’estiu

girona
CINEMA

Kawase, Ozon i Vinterberg, a Sant Sebastià

Un 23 de juliol sense cotxes

Barcelona

Pere Faura ‘fulmina’ la dansa

BARCELONA

Luw preestrena a la Devesa el seu primer disc

girona
COVID-19

Ni mascaretes ni distància per als artistes