Societat

BEA FERNÁNDEZ

Advocada de la Fundació Arrels

“Els sensesostre no són cap risc, són una víctima més de la Covid”

Molt bé, us heu de quedar a casa vostra, però i ara què, ara què faig si no tinc casa i visc al carrer?
Una vegada més l’administració no té en compte el col·lectiu de persones del carrer, ara amb l’ingrés mínim vital

El món s’ha aturat amb la crisi sanitària de la Covid 19, però el carrer no, i les entitats que atenen la gent que hi viu, com Arrels, encara menys. En ple agost, amb el virus encara ben viu, Bea Fernández explica l’impacte que el coronavirus ha tingut en els sensesostre de Barcelona i en el funcionament de l’organització humanitària.

Es pensarà que soc una mica ximple si li pregunto si a l’estiu és més fàcil ser sensesostre que a l’hivern?
Aquesta és una pregunta que fan moltes vegades, i certament a l’hivern és molt fotut estar al carrer, però quan fa calor també. Primer perquè els recursos són els mateixos i no s’habiliten més llocs a l’estiu que a l’hivern. Després perquè la gent del carrer no fa vacances, no se’n va a fora, i en l’aspecte climàtic els últims anys estem veient un increment de les temperatures a la ciutat que fan activar mesures de protecció civil.
Darrerament es parla molt dels refugis climàtics, i per fugir de la calor serien molt necessaris per a la gent del carrer...
Exactament. A més es dona el cas que els llocs que utilitza la gent del carrer per refugiar-se habitualment perquè hi ha aire refrigerat, serveis i hi pots passar l’estona, com són centres cívics o biblioteques, molts estan tancats per vacances.
Això que fem d’anar a centres comercials per gaudir de la refrigeració, si ho fa un sensesostre, què passa?
Moltes vegades hi tenen vetat l’accés; com que tenen reservat el dret d’admissió ja no els deixen passar.
Per tant no tenir sostre a l’estiu encara és pitjor que a l’hivern...
És igual o en segons quins casos pitjor, perquè ens hem trobat persones amb cremades solars, amb insolacions, deshidratacions...
De la mateixa manera que a l’hivern l’Ajuntament activa l’operació Fred, no s’ha parlat mai de fer res similar a l’estiu?
Enguany, arran de la Covid-19, s’ha començat a parlar de posar en marxa algun tipus de refugi climàtic, però no s’ha posat en marxa. Però sí que se’n parla, perquè la gent del carrer, encara que és d’una edat jove, en qüestió de salut se’ls considera vulnerables i se’ls equipara amb gent de més de 65 anys.
I es detecta un increment de sensesostre a l’estiu?
Els últims mesos hem detectat un increment de persones al carrer, però s’ha d’atribuir al factor de la Covid-19. No crec que hi hagi més gent en funció de l’època de l’any, el que passa és que a l’estiu són més visibles perquè són en espais més oberts. Els que són al carrer a l’estiu són els mateixos que a l’hivern, el que passa és que aleshores no es veuen tant.
Quan he arribat als locals d’Arrels hi he vist molta activitat. El món s’ha paralitzat per la Covid-19, però el carrer no...
El carrer és dels pocs llocs que no s’ha aturat, al marge dels serveis essencials. Quan sorties al carrer durant el confinament hi veies ambulàncies, altres serveis essencials i persones de carrer. I això ens ho deia la gent que ens trucava donant-nos localitzacions; “sí que hi i ha gent al carrer”, ens comentaven. El coronavirus ha portat la visualització dels sensellar i també un increment del seu nombre. Per un costat hi havia els que no tenien casa i durant el primer mes, molts espais on hi havia persones en situació molt precària però que no dormien al carrer, com ara pensions, habitacions rellogades, etcètera, van tancar, i van abocar aquesta gent al carrer.
Som a l’agost i encara estem en plena pandèmia, i a Arrels encara heu de fer front a l’emergència.
Nosaltres som considerats un servei essencial, des del 13 de març, i així continuem. El que vam fer nosaltres és adaptar-nos a la situació; hi havia d’haver treballadors confinats però no podíem deixar de prestar el servei en aquest espai. La residència va continuar funcionant, el pis zero d’allotjament nocturn, també, i va seguir funcionat el centre obert, però no vam poder oferir l’espai d’estada, tot i que la dutxa i el rober s’han seguit oferint.
Adaptar-vos a la realitat vol dir que vau donar menjar al carrer, cosa que mai fins ara havíeu fet.
Vam iniciar tot un projecte de sortir al carrer amb els voluntaris per oferir kits higiènics i d’alimentació. Aquest ha estat un dels temes que han posat més en evidència les necessitats de la ciutat. Els menjadors socials i els serveis d’alimentació que hi havia s’han hagut de multiplicar pel fet que s’ha abocat molta més gent al carrer. I nosaltres ens vam afegir a aquesta necessitat de cobrir l’alimentació bàsica.
Això s’ha organitzat d’un dia per un altre, o hi havia algun protocol municipal establert de com actuar en cas d’una demanda tan gran d’aliments?
En l’àmbit municipal no ho sé. En l’àmbit de les entitats ens hem hagut d’organitzar sobre la marxa. Sí que hi havia menjadors socials i algunes entitats, com Càritas, que tenien els menjadors, però això s’ha hagut de multiplicar, i entitats que no oferíem aquest servei l’hem hagut de prestar. Això ho hem organitzat de la nit al dia, veient les necessitats que ens arribaven a través dels educadors i la gent de carrer i organitzant. Vam contactar amb voluntaris i amb empreses que poguessin oferir aquesta alimentació, i ho vam estar oferint fins a mitjans de juny.
La crisi social que ha portat la Covid-19 és un fet. Quin diagnòstic en fa?
Doncs ara mateix complicat. Veníem d’una crisi que ens ha afectat a tots d’alguna manera o una altra i que malauradament a la gent que estava en situació més precària va afectar més. Des del 2008 cap aquí vam veure un increment del nombre de persones en situació de vulnerabilitat, i el que preveiem per desgràcia és que els propers mesos la situació empitjorarà. I això serà així perquè havíem aconseguit, entre cometes, fer realitat que a Barcelona no es passés gana i que les necessitats bàsiques d’higiene estiguessin cobertes, i hem passat a adonar-nos que durant aquests mesos hem hagut de tornar a parlar d’alimentació, de necessitats no cobertes i, pel que sembla, seguirem parlant de continuar cobrint necessitats molt bàsiques no cobertes.
Per tant, o no estaven cobertes o vivíem una falsa realitat?
Jo crec que per una banda hi havia necessitat no coberta, perquè nosaltres feia temps que dèiem que el nombre de gent que és al carrer des d’abans de la Covid-19 havia augmentat en els últims deu anys.
El fet és que no havíem sortir de la crisi anterior...
Jo crec que no. Segurament les empreses han reactivat el tema del negoci, via crèdits, i segurament aquesta part se n’estava sortint, però els més fotuts, els que estaven en situació més precària, no se n’havien sortit. Encara hi continuen i no hi ha previsió que millorin.
Ni amb el nou ingrés mínim vital?
Hem llegit les instruccions, el que es demana per sol·licitar l’ingrés, hem parlat amb entitats de caire estatal i hem vist que aquest ingrés mínim vital no està pensat per a les persones sensellar. Està pensat per a molts perfils, però per a les persones de carrer cronificades, no. Ho vinculen de forma molt directa al mercat de treball i al fet d’haver cotitzat dotze mesos, i la gent que atenem nosaltres fa molts anys que estan desvinculats del món del treball. La sensació és que aquest col·lectiu, una vegada més, no es té en compte a l’hora de pensar en prestacions mínimes.
Arrels estava preparada per assumir l’allau de feina amb la Covid-19?
No. Tots ens hi hem hagut d’adaptar de la nit al dia. El que teníem molt clar és que no podíem tancar. Això ara sona a molt obvi, però el dia 15 de març, a l’inici del confinament, estàvem tots preocupats, espantats, sense tenir clares les instruccions ni per part del govern, ni de l’administració local. Tampoc entre nosaltres mateixos ho teníem clar, perquè no sabíem qui havia d’anar a treballar, qui s’havia de quedar a casa.. Teníem el dubte de què faria la gent de carrer si no podien venir al centre. Els educadors de carrer ens deien que hi havia molta gent que feia dies que no menjava perquè els menjadors estaven tancats, col·lapsats i no hi podien entrar. No podíem tancar, i això va suposar un esforç molt important de reorganització d’espais, d’horaris, dels voluntaris.
Com va arribar a la gent del carrer la informació sobre la Covid-19?
Nosaltres els ho explicàvem. Entre ells també en parlaven, perquè era una notícia de la qual tothom parlava, perquè no n’hi havia cap altra. La informació els arribava, el que no els arribava era què havien de fer. Molt bé, us heu de quedar a casa, i ara què si no tens casa? Aleshores els seus dubtes eren: on anar a dutxar-se, on anar a menjar, on anar a dormir. Nosaltres tampoc els donàvem aquesta informació perquè tampoc la teníem. Els dèiem: vine, dutxa’t i després ja ho veurem...
I tot això amb un assassí en sèrie voltants pels carrers de Barcelona amb l’objectiu dels sensesostre...
Exacte. El primer cas no se sabia ben bé si era una baralla, i per desgràcia els temes de baralla al carrer són molt habituals. En el segon cas, algú ja ens va dir que es deia que havien matat aquesta persona i que, potser, el primer també. Entre el segon i el tercer hi va haver molt poca diferència, i amb el segon la gent ja estava amoïnada. Hi havia molta preocupació perquè no se sabia ben bé què estava passant. Hi ha algú que els està matant, però no se sap per quina raó. Hi havia molts mossos d’esquadra que els vigilaven, i no se sabia si era per vigilar-los o per protegir-los...
Eren conegudes d’Arrels, les víctimes?
Sí, i a una de les tres li fèiem un seguiment des de feia molts anys. Nosaltres hem demanat personar-nos com a acusació popular, i ara per ara el jutjat 23 encara no ens ha acceptat.
Quina valoració fa de l’espai d’acollida a la Fira de Barcelona?
Quan es va obrir vam ser molt crítics perquè aquests equipaments macro no donen resposta a moltes de les persones que són al carrer. No hi ha intimitat, no s’hi pot portar animals, l’alcohol hi està prohibit i hi ha molta gent que no hi vol anar. També semblava que era un lloc on la malaltia es podria transmetre de forma més clara. En la valoració posterior hem vist que ha donat resposta a un perfil de persones que per primer cop s’han trobat al carrer.
Sempre parlem de la gent del carrer de forma pejorativa, mai en positiu.
Això és el que intentem des d’aquí, on diem que la persona de carrer se’n pot sortir si té voluntat i té un acompanyament. A Barcelona, una persona no pot subsistir si només disposa d’una prestació de 400 o 500 euros i ha de cobrir les necessitats bàsiques de menjar, metge, etcètera. De forma autònoma no pot tirar endavant. Si se li ofereix un sostre, aquesta persona pot recuperar moltíssim i pot acabar sent un veí més.
Quina lliçó en treu, Arrels, de l’emergència de la Covid-19?
Patíem molt perquè al principi es deia que la gent del carrer era un risc de transmissió de la malaltia i no se’n parlava com a víctimes. I crec que amb el temps la gent ha anat veient que les persones del carrer han estat víctimes de tot plegat, s’han fet molt visibles i també els perjudicats de tot això, perquè moltes vegades acabaven sancionats. Sabem que l’índex d’incidència de la Covid en el col·lectiu ha estat baixíssim, pel fet de ser antisocials. I això permet explicar al ciutadà de forma positiva que les persones del carrer no són cap perill, són una víctima d’aquesta situació. Hem après també que la informació és bàsica. Explicar a tothom, i els primers els del carrer.

La llei dels febles

Se sol dir que la llei és igual per a tots. La llei, pensen molts, serveix per afavorir els rics i marginar, encara més, els pobres. Si la llei, certament, és igual per a tots, el que no ho és és l’accés a la justícia. Una bona butxaca vol dir un bon advocat, i una major possibilitat que la justícia et sigui favorable. La feina de Bea Fernández consisteix a fer que aquells que no tenen res, i que per no tenir no tenen ni un sostre, puguin acostar-se a la justícia amb un mínim de condicions i fer que, si més no, hi tinguin accés. Defensar els drets fonamentals i més bàsics dels més desafavorits és la tasca principal d’aquesta jurista integrada fa molts anys a la Fundació Arrels, d’ajuda a la gent del carrer. Fernández ho té clar: “Els que són al carrer pateixen la vulneració màxima dels seus drets, perquè el que no té ni casa, sembla que no tingui dret a res més”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.