Societat

ISMAEL CARBAJO

PSICÒLEG I MEMBRE DEL PROJECTE ATENCIÓ INTEGRAL A PERSONES AMB MALALTIES AVANÇADES DE LA FUNDACIÓ ”LA CAIXA”

“Cal normalitzar les reaccions emocionals”

“L’epidèmia ha posat en relleu que cal acompanyar les persones en l’etapa final de la vida i que cal acceptar que hi ha un patiment natural i inherent al procés de la malaltia”

“Poques coses poden consolar la persona que no s’ha pogut acomiadar d’un familiar; es tracta de treballar les emocions generades i acceptar que totes poden ser vàlides”

Etapa post-Covid
Carbajo alerta que una de les conseqüències de la Covid-19 és que la societat occidental per primer cop s’ha sentit vulnerable, i això comporta noves pors i angoixes que hauran de ser tractades en un futur.

Carbajo forma part de l’equip d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa. El projecte es va crear el 2009 amb l’objectiu d’oferir als pacients el màxim confort en aquesta última fase del procés de la vida. L’epidèmia del coronavirus, com en molts altres casos, també ha trastocat la seva feina.

Com ha afectat la seva feina la irrupció de la Covid-19?
Ens ha condicionat molt, i no només en les mesures de prevenció que hem hagut d’adoptar els professionals. En el servei de pal·liatius a domicili, fem el control simptomàtic del pacient, i moltes vegades, si s’origina una complicació aguda o no hi ha un cuidador competent per a les cures, hem de derivar el malalt a l’hospital. Arran de la Covid-19, en alguns moments no es va poder fer aquesta derivació, la qual cosa incrementava l’agonia dels pacients i l’angoixa i el malestar dels familiars. Això és una sobrecàrrega que hem hagut de suportar com a professionals i també ha causat estrès a la població afectada.
Com es gestiona la soledat davant la mort?
Nosaltres parlem de soledat existencial. La mort ens ensenya a caminar per la vida i ens fa qüestionar com hem viscut, com hem estimat i com ens hem deixat estimar. D’altra banda, el patiment del familiar no és el mateix que el del pacient, ja que sovint davant la mort d’un ésser estimat podem projectar les nostres pròpies angoixes com a mecanisme de defensa. És a dir, si jo tinc por que el meu pare pateixi, és probable que al final tingui la sensació que està patint molt, però això a vegades és només fruit de les nostres pròpies defenses i de les nostres pors davant la pèrdua de l’ésser estimat o de la soledat en què ens pot deixar. Sovint, però, quan parlem amb el pacient, ell ho té més acceptat i ho porta bé. Altres cops s’opta per no parlar-ne gaire, perquè pensem que el silenci és una manera de protegir i entrem en una conspiració del silenci quan també ens trobem que la persona parla del final de la vida i fa una revisió vital de tot allò que ha tingut valor.
I en temps de Covid-19?
El primer que vam activar és precisament aquest servei d’atenció al dol i als familiars dels pacients per recollir els sentiments d’angoixa, perquè cal pensar que el que fa pal·liar la por d’allò desconegut és la proximitat, la presència i els vincles significatius. I si tot això es talla, la situació que es crea és angoixant i cruel. Afrontar decisions difícils o traumàtiques comporta que s’incrementi o s’intensifiqui el nostre estat basal d’angoixa, ansietat i pors.
I com s’afronta?
La gestió depèn de cada persona. Se sol afrontar el procés final de la vida amb els recursos que hem utilitzat per afrontar altres problemes o situacions traumàtiques. Si la persona és reflexiva, serena i tranquil·la, ho afrontarà així, o com a mínim això ens dona una pista que serà així. Una persona extravertida que té tendència a buscar fora els recursos davant d’una situació d’angoixa, probablement tendirà a fer ús de la mateixa estratègia; si és introvertida, en canvi, buscarà respostes dins seu i potser en una situació traumàtica es tancarà més en si mateixa.
Quins consells donen a la gent que no s’ha pogut acomiadar d’un familiar?
Poques coses poden consolar algú que no s’ha pogut acomiadar d’un familiar, però no intentem lluitar contra això, sinó a la inversa: intentem acceptar que totes les respostes són vàlides i treballem amb les emocions que s’han generat. Intentar consolar des de la racionalitat pot ser una lluita perduda. El suport professional ha d’ajudar a elaborar el dol de la manera més adaptativa possible.
Heu fet de connexió entre el malalt i el familiar?
Hem fet de tot. El problema és que, com que no hi havia un protocol definit, cada institució ha fet el que considerava més convenient. Havíem avançat molt en el servei de pal·liatius; és un treball artesanal, ple de detalls, d’acompanyament, comunicació, coneixença de la persona, però un entorn hostil com el de la Covid-19, amb moltes mesures de prevenció i aïllament, ho trastoca tot. Ha estat molt abrupte i la part més artesanal no s’ha pogut tenir en compte. Això va passar sobretot a l’inici de la malaltia, però després es va posar en relleu la necessitat d’actuació, perquè la gent moria sola. Hem de poder acomiadar-nos i rebre els objectes personals que tenen un vincle sentimental.
Hi ha elements nous que heu après a causa de l’epidèmia?
S’ha posat en relleu que és necessari acompanyar les persones en aquests processos finals i que no cal parlar de patologia mental, sinó d’un patiment natural i inherent al procés de la malaltia. Un accident, una mort sobtada, és una fractura en la vida de les persones i a vegades només cal facilitar la ventilació emocional i normalitzar les reaccions emocionals. Acompanyar tranquil·litza i ajuda a cosir el fet traumàtic en la nostra història de vida.
L’atenció telemàtica també ha entrat en la salut mental?
Sempre és millor l’atenció presencial. Però, si no es pot fer, la via telemàtica és millor que no pas res. El món digital s’ha incorporat en l’àmbit sanitari i té avantatges que cal valorar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.