Política

MIQUEL PUIG

Candidat de Democràcia i Llibertat al 20-D

Una veu irreverent

Miquel Puig va sortir a manifestar-se en la Diada revolucionària del 2012 amb una senyera. Aquell dia, davant del mar d'estelades onejants pels carrers de Barcelona, va començar a pensar que la independència era un objectiu polític “possible” i hi va creure. L'economista, nascut a Tarragona el 1954, és el número 5 de la llista de Democràcia i Llibertat, un lloc que, segons l'acord de la coalició, corresponia al partit d'Antoni Castellà, líder del vell sector sobiranista d'Unió i exsecretari d'Universitats del govern d'Artur Mas. Puig ha estat un dels puntals de la secretaria com a director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya. D'aquest entorn va sortir la proposta del nou partit socialcristià perquè fos el principal candidat de Demòcrates el 20-D. Puig va acceptar integrar-se a la llista que encapçala Francesc Homs, però la decisió no va ser fàcil pel sacrifici personal i familiar que implica fer les maletes cap a la capital de l'Estat. Quan agafi l'escó, Puig es dedicarà exclusivament a la nova tasca de diputat.

El seu nom va arribar a sonar com a possible conseller d'Economia en el pròxim govern, abans que l'acord de JxSí entre CDC i ERC situés el departament sota la tutela d'Oriol Junqueras. Ara és a la llista com a independent, tot i que està afiliat a Convergència des del 1982. “He continuat pagant sempre la quota al partit per tenir autoritat moral per criticar els casos de corrupció”, argumenta. Tot provenia d'un consell del seu pare sobre
el finançament dels partits. El va seguir fil per randa i, d'acord amb la recomanació paterna, no ha amagat les crítiques davant de pràctiques impròpies.

Com a partidari, també, d'una CDC que es mantingui com a “partit d'ordre”, no ha amagat que la resolució d'inici del procés de creació de l'estat català li semblava massa concebuda per satisfer les exigències de la CUP des de les tribunes on ha fet d'opinador o analista. Puig té i
ha tingut veu pròpia. El 2002, després de dos anys al capdavant de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, en va dimitir com a director en constatar que havia perdut l'aval de la federació nacionalista. Havia estat nomenat amb el consens de tots els grups parlamentaris i havia exercit una llibertat d'actuació inèdita fins al moment. El desencadenant va ser la destitució de Josep M. Clavaguera com
a director de la ràdio pública. Després, va tornar a la universitat. Fins al 2010 va exercir de professor associat en l'àmbit de l'economia aplicada a la Pompeu Fabra.

Puig, de fet, és doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va ampliar els estudis d'economia al Massachusetts Institute of Technology i d'administració pública a la J.F. Kennedy School of Government (Universitat de Harvard). En aquells anys a la UB, Joan Hortalà dirigia com a catedràtic el departament de teoria econòmica. El 1984, quan el president Jordi Pujol va oferir a Hortalà la conselleria d'Indústria, el que va ser secretari general d'ERC es va endur els membres que més brillaven d'aquell equip a la Generalitat. Primer va fitxar Puig i, poc després, Josep Piqué i Anna Birulés; l'un va esdevenir ministre d'Indústria i Tecnologia del primer govern de José María Aznar i l'altra el va succeir assumint la cartera en el segon executiu de l'ara president de la FAES. Des d'aquell moment, Puig va ocupar diversos càrrecs a la Generalitat. Entre d'altres, la direcció general d'Indústria i la secretaria general del departament. També va ser
el primer president del Centre
de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació. Posteriorment va fer, a més, de consultor independent.

Enmig de l'agitació pública pel futur del procés, Puig sosté que l'acord pel qual malden Junts pel Sí i la CUP és més irrellevant del que sembla per una raó: sosté que els resultats del 27-S són insuficients per plantejar la independència a curt termini i que l'estat català només arribarà amb un referèndum. Per això, advoca per seguir-lo reclamant al Congrés. Acaba de publicar un al·legat contra el mileurisme que trenca tòpics. A Un bon país no és un país low cost (Edicions 62), argumenta que la creació d'ocupació amb sous baixos condemna el país a una baixa prosperitat i equitat, i porta a la fallida de l'estat del benestar. En canvi, l'augment del salari mínim, diu, beneficiaria tothom.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Hisenda i autonomies abordaran dilluns el repartiment de 10.500 milions d’euros dels fons en una reunió amb presència catalana

Madrid

Díaz Ayuso exigeix al govern espanyol lleialtat a les CCAA fidels a la unitat d’España davant dels privilegis de Catalunya i el País Basc

madrid

Boye celebra la decisió del TGUE perquè “confirma” que Puigdemont, Comín i Ponsatí es poden moure “lliurement” per la UE

Brussel·les

Un any de presó per a l’activista Pol Serena per agressió als Mossos en una vaga independentista

barcelona

La fiscalia arxiva la investigació contra Colau per subvencions atorgades a entitats socials

barcelona

Comín afirma que estan “tranquils i satisfets” i diu que el TGUE els tornarà la immunitat si es reactiven les euroordres

Perpinyà

Puigdemont diu que la decisió del TGUE de retirar-li de nou la immunitat confirma la suspensió de les euroordes

Brussel·les

Casado reclama al govern espanyol que actuï “al més aviat possible” perquè Puigdemont “sigui jutjat a Espanya”

Madrid

El TGUE torna a retirar la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí

brussel·les