Opinió

Nuremberg

El dia 28 de març de 1945 el diputat laborista Ivor Thomas plantejà el següent dilema a la Cambra dels Comuns: “Si un soldat britànic es trobés amb Hitler, hauria d'afusellar-lo o bé agafar-lo viu?”. Pocs minuts abans, el ministre d'Afers Estrangers, Anthony Eden, havia comunicat que Hitler encapçalava la llista de criminals de guerra elaborada pels aliats. Finalment, Eden contestà que la decisió corresponia únicament al soldat britànic, una rèplica rebuda per la Cambra amb indissimulada satisfacció.

El cert, però, és que a finals de la II Guerra Mundial els aliats tot just estaven en ple debat sobre el destí dels criminals de guerra i la idea d'un judici era gairebé una entelèquia. De fet, el mateix concepte de “criminals de guerra” fou un exercici acadèmic que no es concretà en el pla jurídic fins a la tipificació d'uns delictes llavors sense precedents en la jurisprudència internacional. És el cas del càrrec relatiu per “crims contra la humanitat” que s'emprà en els judicis de Nuremberg amb el propòsit de definir l'extermini en massa de població civil per motius racials.

Ara ens pot sorprendre, però el camí que desembocà en els judicis de Nuremberg estigué ple d'obstacles i dubtes. Hi havia qui creia –com el mateix Eden– que els crims eren de tal naturalesa que s'escapaven de l'acció de la justícia. Churchill era partidari de les execucions sumàries, i així ho manifestà en la conferència de Jalta el febrer de l'any 1945. En realitat, la posició britànica expressava la por compartida pel fiscal general dels Estats Units, Tom C. Clark, en tant que si els responsables nazis sortien absolts “seria el crim més abominable de l'època.”

En aquest sentit, la posició nord-americana prèvia a la constitució d'un tribunal es mogué en l'ambivalència. Roosevelt mateix féu una declaració conjunta amb Winston Churchill, fruit de la conferència del Quebec (11 d'agost de 1944), en què es qualificava d'inoportú el processament de criminals de la magnitud de Hitler, Himmler, Göring i Goebbels. Com a rerefons, la disputa entre H. Morgenthau, secretari del Tresor i favorable a les execucions sumàries, i la figura que al meu entendre fou decisiva en el canvi d'orientació i la celebració del procés: Henry Stimson, secretari de Defensa i un ferm defensor dels procediments de la bill of rights: notificació dels càrrecs als acusats, dret a ser escoltats i també presentació de testimonis per part de la defensa.

Certament, els Estats Units van acabar liderant el procés que culminà amb la celebració dels judicis de Nuremberg. Tanmateix, cal recordar que la ideologia dels judicis té una matriu soviètica. El primer a suggerir-ho va ser V. Molotov, ministre d'Afers Estrangers soviètic, en una carta enviada a diversos mandataris aliats a finals de 1942, en què proposava la constitució d'un “tribunal internacional especial.” De fet, Stimson va tenir com a aliat el professor soviètic A.N. Trainin en el seu esforç per establir les bases d'un tribunal que contrarestés la posició d'aquells favorables a les execucions –si bé cal fer notar que per als soviètics la celebració del judici tenia una dimensió exemplar en la visualització dels crims comesos i l'aplicació del “càstig necessari” als culpables.

Explico tot això perquè Nuremberg significà un abans i un després per al dret internacional. Fou una tasca ingent: la imprescriptibilitat dels crims contra la humanitat o la superació del dilema de territorialitat en són dues contribucions fonamentals. Evidentment hi hagué greus llacunes i encara avui resta oberta la disputa sobre la validesa en contra o a favor dels judicis entre els positivistes i els teòrics del dret natural. Això no obstant, fou una fita cabdal cap a la idea de nació comuna. Per això mateix els fets d'Abbottabad són un preocupant indici en la manera de fer les coses. Atès que ara fa poc més de seixanta anys que una generació d'homes va renunciar a la idea de revenja en suport d'un món on fins i tot la barbàrie més atroç pogués dirimir-se davant d'un tribunal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.