Opinió

Llengua i patrimoni

Darrerament, l'ofensiva política contra la llengua catalana ha pres una virulència que fa neguit. Tot hi val, i en aquest marc la judicialització de la política hi té un paper estratègic de gran importància. Amb tot, la dèria contra el català ve de lluny, però el cert és que la magnitud és nova. Mai en democràcia s'havia perpetrat un atac tan obert a la parla del país fins al punt de caure en la més absoluta grolleria institucional. Com, si no, s'explica que una defensora del poble en funcions, María Luisa Cava de Llano, dugui al Constitucional la llei d'acollida pel simple fet de prioritzar el català com a llengua d'atenció al nouvingut?

Un atac, afirmo, doblement sibil·lí, en emparar-se el poder polític –el qual mai s'ha atrevit a legislar a la contra de manera decidida– sota el paraigua institucional de la judicatura. Una situació que ens hauria de fer pensar, com a subjectes polítics conscients de la nostra realitat nacional. Pel que a mi fa, la meva reflexió vol tenir en compte la idea de llengua com a patrimoni. Atès que, en el seu sentit intangible, la parla no deixa de ser l'expressió del geni universal que troba la seva natura en el verb. Considerada en el seu sentit patrimonial, el català hauria de ser adoptat com a propi per l'Estat que ens aixopluga. I no cal dir que la realitat palesa tot el contrari.

Des d'una perspectiva heideggeriana el ser de les coses radica en la parla. Hi ha una direcció implícita en un vers com: “i creix la set / d'un més enllà d'aquest silenci d'aigües” on Vinyoli s'endinsa en l'arrel del mot –el silenci– i reclama transcendència. En català, diríem que “parla amb la parla” –heus aquí, doncs, la meravella–. Per tal com el poeta va a l'origen més íntim –la llengua– per universalitzar-ne, i això és anhel de compartir, l'experiència. Dit altrament: tan sols per mitjà d'allò que és subjectiu l'universal es manifesta.

Val a dir que el català no és pas excepcional, sinó que tenim la sort de compartir aquest tret comú amb milers d'idiomes. I no obstant això, cada llengua és una singularitat amb idiosincràsia pròpia. Com pot ser que no es posi en valor aital complex mosaic, igual que es fa amb els ecosistemes o, sense anar més lluny, amb el patrimoni arquitectònic? Al capdavall, tothom veu amb bons ulls la necessitat de conservar el romànic de la Vall de Boí. O l'arquitectura del mestre Jujol. I quan dic tothom, faig avinent que tot i les notables diferències de sensibilitat hi ha, en aquest afer, un cert consens.

No així en qüestions de llengua. Potser perquè, malauradament, poder i llengua han anat històricament agafats de la mà a l'hora d'imposar una visió unívoca. Fet que podria afectar la mateixa manera de pensar. Parlo, és clar, de la humiliació que suposa veure com es minoritza la teva llengua –fins i tot creant rebuig–. També parlo, però, de la font del pensament, tal com determinats lingüistes defensen amb la teoria del gir lingüístic. A grans trets, una teoria que ve a dir que la paraula condiciona a priori el pensament –si no és que el determina en casos puntuals.

Ja ho deia Maragall a El catalanisme en el llenguatge, que la força de la idea –el pensament– només té vàlua plena segons quina fóra la seva integració en la paraula –la llengua–. Visió, aquesta última, que s'oposa a la reducció de la llengua en llenguatge com a “instrument” neutre de designació de les coses. Una perspectiva adoptada pels defensors de la “llengua comuna”, atès que justifica la imposició d'aquesta pel mer fet quantitatiu de ser la més parlada. I tanmateix, allò que es pensa té la parla com a origen. De fet fenòmens com la metàfora o la polisèmia demostren a bastament el sentit patrimonial de qualsevol llengua. Una manera única al món de dir. No era pas Nietzsche qui deia que un mot pot ser una màscara? Doncs bé: que en la defensa del català darrere la “prudència” no s'hi amagui un excés de “covardia”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.