Opinió

la tribuna

Equipatges fràgils

Centenars de manuscrits s'han perdut o s'han salvat guardats dins una maleta

Als escriptors no els agraden gaire els calaixos; prefereixen guardar els papers en capses viatgeres

L'últim informe sobre la gestió d'equipatges als aeroports, que difon dades referides al 2007, ofereix un balanç inquietant: a tot el món es van extraviar més de 42 milions de maletes, de les quals 1,2 milions no van ser mai recuperades pels seus propietaris. Més d'un milió de maletes perdudes a les cintes transportadores o a les pistes d'aterratge en tan sols un any, feu-vos-en al càrrec. Però les xifres no són tan alarmants si es considera que, exceptuant aquests paquets definitivament suspesos als llimbs, la immensa majoria acaben sent retornats, amb la molèstia per la demora, és clar, amb l'inconvenient d'algun desperfecte, sovint, amb la gasiveria d'una indemnització insuficient o nul·la, sempre. La veritat és que més aviat sorprèn que no siguin moltes més, aquestes maletes desafectes, maletes sospitoses tothora de contenir algun instrument tallant o explosiu que posi en perill les nostres vides en aquest estat mundial de la por, de la por en si mateixa, assetjadora, sibil·lina, invisible, sense heroisme, sense esperança. La por temuda més que la catàstrofe que vaticina, però amb el suspens una mica somnolent que procura el fet de no ser aquí encara, de ser una conjectura només.

Però el cas és que a vegades a l'interior de la maleta hi viatja alguna cosa més que el necesser provisional de les vacances: hi van efectivament documents irreemplaçables que els seus portadors consideren més valuosos que la seva pròpia supervivència. Ho sabien Antonio Machado i Walter Benjamin, que van perdre les seves, amb tots els manuscrits inèdits a dins, quan feien el camí invers cap a la frontera, i el dramaturg Álvaro de Orriols, que va haver d'abandonar la seva a contracor per poder cabre al camió dels últims fugitius de l'èxode de Barcelona, i el pintor Miguel Prieto, que la va oblidar en un vagó de tren a Perpinyà, escapant també de la persecució i la guerra, sense saber que un ferroviari modèlic la recolliria i conservaria com si a dins, entre les cartes i els dibuixos, hi hagués també els últims i delicats ideals de la República. Robert Capa va perdre la pista de la maleta on guardava els més de tres mil negatius de la Guerra Civil en l'exili cap a Mèxic, on han acabat apareixent miraculosament intactes. Més previsor va ser Agustí Centelles, que a la sortida del camp de concentració de Bram va ocultar els seus en una masia de Carcassona pensant a recuperar-los més tard, quan hagués passat el perill, encara que això no fos fins al cap de trenta anys. Alguns d'aquests papers, amb alguna pirueta novel·lesca que homenatja els seus autors, han acabat apareixent al cap de molt de temps, com el mecanoscrit de La bona terra, de Pearl S. Buck, localitzat per l'FBI dins un maletí a punt de ser subhastat pels descendents d'una antiga secretària de l'escriptora, que ben mirat no s'equivocava quan deia que era el diable, qui l'hi havia robat. O els originals de Kafka, camuflats entre les pertinences de Max Brod en la seva travessia cap a Israel, on cometria la imprudència de deixar-los a casa de l'avariciosa Esther Hoffe, les filles de la qual els continuen escatimant als investigadors. Als escriptors no els agraden gaire els calaixos; prefereixen guardar les seves coses en aquestes capses viatgeres, com si avorrissin la permanència, com si la condició de la literatura fos aquest estar sempre a disposició d'una mudança. El més recent és el cas de la correspondència privada de Heinrich Mann, localitzada també al fons d'una maleta a Praga, tot i que el més fantàstic continua essent, no ja un equipatge de mà, sinó l'immens bagul de Pessoa, que encara escrivia i viatjava a l'antiga, és a dir, magníficament. Alguns són més modestos, com Albert Camus, que va morir d'un accident de cotxe agafat a la cartera de cuir on guardava l'horòscop en què Max Jacob li havia pronosticat una fi tràgica i el manuscrit inacabat d'El primer home. I hi ha els poetes del canvi d'agulles, els que extraviaven les coses al tren, com Ernest Hemingway, que va iniciar el procés de ruptura amb la seva dona després que en un descuit li perdés amb l'equipatge els seus primers contes a l'estació de Lió, i el del tenaç T.E. Lawrence, que va haver d'acomiadar-se de la primera versió d'Els set pilars de la saviesa en un transbord a Reading. Tots ells han fet de l'escriptura un equipatge de mà, una bossa suspecta que posa també en perill les nostres vides. Perquè seríem en efecte uns altres, més somnolents, més insignificants, si mai haguéssim tingut notícia dels papers que van empaquetar Kafka, o Pessoa, o Benjamin, que van transmetre'ns la por del viatge, la por fins i tot de perdre les pertinences anodines que transportem cada dia sense heroisme ni esperança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.