Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Els pobres

El president del govern espanyol ha anunciat que l’Estat donarà un ajut a la pobresa als països de l’Amèrica Llatina. Ha concretat que la xifra que es farà arribar és el 20% del que es destinarà a la pobresa espanyola. Suposo que ho ha dit amb gran satisfacció i presentant-se com un polític que ajuda els pobres del món. Jo em pregunto fins a quin punt es pot dir una cosa així i comparar el 80% amb el 20%.

La pobresa del món està força mal distribuïda, però tots els estats en tenen. Què s’hauria de fer per reduir-la o, més ben dit, liquidar-la? L’economista americà Jeffrey Sachs va calcular fa anys que la pobresa s’eliminaria amb l’aportació de l’1% del PIB. No és una gran xifra. De fet, suposaria per a tots els ciutadans d’aquells estats reduir el cafè de cada dia i treballar dos dies més en els quals normalment fem pont. Si no s’ha resolt el problema de la fam al món és perquè no hi ha cap líder mundial que tingui l’autoritat suficient per empènyer els caps d’estat a fer l’aportació de l’1% que se’ls demana. En teoria, l’ONU era l’organisme internacional encarregat de fer complir normes generals com aquesta, però el Consell de Seguretat, format pels vencedors de la Segona Guerra Mundial i per alguns estats independents que es renoven, no ha sabut ni ha pogut imposar criteris com aquest. Territoris més petits, com els que integra la nostra estimada Unió Europea, també han quedat curts i sense capacitat de tirar endavant no tan sols la liquidació de la pobresa, sinó altres projectes comuns com una unitat fiscal o laboral. Els governants tenen molta feina a cobrir les necessitats del propi país i, en tot cas, només estan disposats a cedir el 10% o el 20% d’una partida, com a màxim, tal com fa el president del govern espanyol.

Els estats no s’han adonat que la pobresa té una relació directa amb l’economia. Un país amb un percentatge alt de pobres tindrà unes possibilitats mínimes de desenvolupament. I, una cosa que és tan greu com l’altra, es trobarà que el país queda dividit en dues franges molt ben delimitades: els pobres i molt pobres i els rics i molt rics. La setmana passada deia que vivíem en un món en guerra. Podria afegir que aquest món està dividit en pobres i rics i que la guerra està moltes vegades vinculada a l’estat de pobresa dels seus habitants. Els banquers de Wall Street o de Lombard Street –Londres– només estan disposats a tractar amb les persones o les societats que tenen el seu mateix nivell monetari. Aleshores, les guerres entre ells són més aviat comercials, sense sang i sense míssils. En canvi, els pobres només poden buscar el que desitgen amb armes i sang a dojo.

El que sap més greu és que la humanitat no hagi arribat a adonar-se que així com l’economia s’ha globalitzat, també s’hauria d’haver globalitzat el tracte que es dona a la pobresa. I un tracte que consisteix en la seva liquidació o quasi liquidació. La gent va fent, escoltant a la ràdio o a la televisió les interessants batalles del centre d’Àfrica, del Pròxim Orient o de l’Amèrica Llatina i continuen discutint les possibilitats que té el seu club de guanyar la lliga. El que sí que accepta tothom és que no és bo que es creïn dins els països dues franges prou amples que integrin els rics i els pobres, amb una franja mitjana que tendeix a reduir-se i que engloba la classe mitjana que havia protagonitzat una bona part de la industrialització i del desenvolupament econòmic del nostre món. Tothom hi està d’acord, però la cultura de la cobdícia, de la qual tant he parlat, es manté com el primer dia i més aviat es multiplica. Considerar que amb més diners un serà més feliç és una bestiesa com una casa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.