Opinió

Síndrome d’Estocolm

Amb tot el respecte per a un polític català empresonat pel fet de voler la independència de Catalunya. Oriol Junqueras pateix aquesta síndrome; qualsevol observador imparcial ho pot constatar pel seu discurs quan era al govern i ara. Analitzem l’afirmació “La taula de negociació és el que més incomoda al govern de Ñ”. Hi estaria d’acord si aquesta taula fos constituïda amb mediació internacional; i diria més, tindrien terror quan la mediació constatés que Ñ no és una democràcia plena i sí un Règim 78 neofranquista. Col·laborar en una taula submisa on saps que els temes que voldries (?) són vetats, només afavoreix a Pedrito Pinotxo Patrañas (PPP) de cara a Europa, fent veure que es mouen per solucionar un tema que volen autonomitzar amb un altre Estatut ribot. És com anar a un bon restaurant –representa– i que no hi hagi carta per escollir els plats, només un monotemàtic menú setmanal.

Si dur és haver estat a la presó, igual o més és continuar a l’exili lluny del país i els estimats. Clara Ponsatí i els altres exiliats polítics en són una mostra. En lloc d’arronsar-se, han fet uns quants passos endavant i ens representen al Parlament Europeu. Sí, l’actual taula és una “escenificació de la claudicació”. Dir el contrari, sense arguments d’alliberament nacional, és voler passar bou per bèstia grossa.

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.