Opinió

Com mirem el futur

El Sr. Branson ha mirat la Terra suspès a l’espai. Satisfet de si mateix va declarar: “Estem aquí per fer que l’espai sigui accessible per a tothom.” I l’espai tremolà. Darrere d’ell amenacen amb la mateixa dèria el Sr. Bezos i el Sr. Musk, si aquell se n’ha sortit cal suposar que també ho faran aquests. Tenim, doncs, la mesosfera accessible i a l’abast de tres milionaris (que, a més, pensen fer-hi negoci) i aviat a l’abast de tothom, tot i l’evident perill de contaminació que hi hagi. I el nostre espai respirable segueix tremolant. Imagino que l’excitació de les neurones i la desbordada impressió que has de sentir en mirar, de fora estant, el nostre planeta blau deu ser inenarrable. Davant del que veus has de trobar-te poderós, deïficat, tal com possiblement s’hi degué trobar Adam en rebre, en el paradís, el primer alè de vida, o el simi que, decidit, va abandonar l’arbre on vivia, per revolucionar el món. Així s’inicià un llarguíssim (i escabrós, no ho oblidem) camí de milers d’anys al qual ara qualsevol d’aquests tres espavilats milionaris (i la plèiade que els seguirà) és probable que hi posin fi, per sempre. Hi ha senyals clars per creure en el canvi, a pitjor, del clima que regeix les nostres vides, qui els percep s’esforça a denunciar-ho i a donar incòmodes solucions per corregir-ho. Però qui atura els impulsius visionaris que ens diuen que el futur és a l’espai, més enllà del cel? Això ja ens ho deien fa anys, però llavors era un viatge que s’havia de fer una vegada morts, ara ens l’ofereixen estant ben vius. Qui s’hi resisteix?

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.