Cultura

Una màquina dita cervell

Marco Magrini ofereix a ‘Cervell. Manual d’usuari’ una visió rigorosa i sovint sorprenent de l’òrgan

“Hi ha qui diu que el consum de drogues mata les neurones, i, simplement, no és veritat”

El periodista Marco Magrini (Florència, 1960) es mostra accessible i simpàtic. Té una actitud positiva que sembla extreta d’un manual d’autoajuda, però està basada en coneixements científics contrastats que mostra amb exhaustivitat, amenitat i solvència a l’assaig Cervell. Manual de l’usuari. Guia simplificada de la màquina més complexa del món (en català a Cossetània, amb traducció de Joan Casas, i en castellà a Obelisco, amb traducció de Manuel Manzano).

Per al cervell va bé llegir, escoltar música, meditar, aprendre idiomes i... la gratitud. “És el contrari de la queixa i està demostrat que projectar en el futur una imatge positiva d’un mateix ajuda a millorar. Sembla impossible que el cervell pugui enganyar el mateix cervell, però és així”, explica Magrini.

“La meva curiositat pel cervell va néixer fa molts anys. A l’institut anava molt malament en els estudis. De cop, quan tenia uns 18 anys, tot va canviar i vaig saber estudiar i escriure. Va resultar que tenia dèficit d’atenció, el que ara en diem TDH. En aquell moment em vaig començar a interessar pel cervell perquè vaig entendre que tot és en ell.”

Expert en temes de divulgació científica, Magrini presenta un llibre amb una relativa aparença de manual d’electrodomèstics. “Treballava en un diari econòmic molt important a Itàlia i em vaig acomiadar per fer altres coses. La primera idea va ser escriure un llibre sobre la intel·ligència artificial, però vaig tenir la sort que Tomaso Poggio, que és un gran científic, em va acollir tres mesos al seu laboratori. En aquest període vaig covar una idea: tenim un manual per a totes les màquines que fem servir menys per a la més important, el cervell. No existia aquesta mena de llibre. Potser era impossible. Vaig preparar el sumari i... sí, era factible.” Un llarg sumari de quatre pàgines que ja mostra que és “un llibre seriós i rigorós però que alhora permet fer una mica d’humor”. A més, és molt més comprensible que els manuals tècnics.

“El misteri de com l’evolució ha generat la intel·ligència humana crec que no el resoldrem mai”, opina l’autor. També desmenteix mites com que només fem servir un 10% de les capacitats del cervell. “És un mite absurd que ni se sap d’on va sorgir. Sempre fem servir el 100% del cervell, fins i tot mirant la tele i dormint.”

I n’hi ha molts més, com ara: “Hi ha qui diu que el consum de drogues mata les neurones, i, simplement, no és veritat. I fer sudokus o mots encreuats entrena el cervell, sí, però per fer més sudokus i mots encreuats. Van bé, però calen més coses, bàsicament aprendre de manera continuada.” Afirma que diversos estudis demostren que estudiar tota la vida allunya les malalties neurodegeneratives. “Si els governants fossin llestos, el que farien és buscar sistemes perquè també la gent gran estudiï fins al final de la vida. A la dècada del 1980 hi va haver un projecte europeu en aquest sentit però no es va arribar a posar en marxa”, es lamenta Magrini.

Tot i això, algun dia es podrà curar el cervell de tota mena de malalties? “Sí, segur. Avui dia, en l’àmbit farmacològic i en el tecnològic, hi ha avenços que apunten que s’aconseguirà. Fa poc van implantar una capseta al cervell d’una persona depressiva. El mecanisme detecta quan hi ha parts del cervell a punt d’activar-se i hi envia una descàrrega inhibidora. En només una setmana, la vida d’aquella persona va canviar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.