Cultura

El salt a la fama d’Anglada

El Museu de Maricel de Sitges explora en una exposició els inicis de l’èxit internacional de l’artista a París

La família del pintor ha donat al MNAC el seu arxiu personal, que exposarà a finals d’any

De fracassat a heroi. En set anys, la carrera de l’artista Hermen Anglada-Camarasa (1871-1959) es va girar com un mitjó. Va marxar de Barcelona el 1894 fastiguejat perquè ningú li feia el més mínim cas i va tornar-hi el 1900 amb el pedigrí més desitjat: el de l’èxit avalat per la capital mundial de l’art, París. El Museu de Maricel de Sitges dedica una exposició al salt a la fama d’Anglada, del naixement del qual es compleixen 150 anys. La Generalitat hi ha donat estatus de commemoració oficial amb un programa comissariat per Francesc Fontbona i Bernat Puigdollers.

Els anys de París (fins al 10 d’octubre) és la primera mostra de l’Any Anglada. I fer-la a Sitges té tot el sentit del món. Al bigarrat Cau Ferrat hi ha dos olis petits seus que li va comprar Santiago Rusiñol a l’exposició que va muntar a la Sala Parés aquell victoriós any 1900, amb la qual va impressionar públic i crítica. Tot al contrari del que havia passat set anys abans en l’exposició que va fer a la mateixa galeria. “Va passar completament desapercebuda. A la Parés hi va haver cues, sí, però no per veure les seves obres sinó el Garrot vil de Ramon Casas, que es va presentar en paral·lel”, explica Fontbona.

“Els modernistes tallaven el bacallà i a ell el menystenien. Tampoc tenia suport de la família. Anglada decideix anar-se’n a París el mateix decebedor 1894 perquè veu que a Barcelona no hi té lloc. I allà en trobarà”. No va ser, però, un ascens fàcil i ràpid. Passarà gana fins al darrer sospir del segle XIX. En les cartes d’aquells anys es mostra desesperat, “fins i tot amenaça de fer alguna bestiesa”.

L’ajudarà a trampejar les penúries el pintor peruà Carlos Baca-Flor (té un àmbit específic al Maricel), una mica més gran que ell i que ja feia un cert temps que s’havia instal·lat a la Ciutat de la Llum. Compartiran taller i passió per pintar temes nocturns de la Belle Époque. Anglada s’amararà d’influxos neoimpressionistes i simbolistes, però sempre amb un estil personal, el que li acabarà donant renom internacional. Internacional en sentit literal. “Fins a la Primera Guerra Mundial encadenarà exposicions a tot Europa: a França per descomptat, Itàlia, Alemanya... i Rússia, on l’adoraven. Imposa les seves normes. Vol sales especials i es nega a competir.” Amb excepcions. A Roma, el 1911 aconseguirà un gran premi d’honor compartit amb Klimt.

“I es fa pagar. Ven poc però molt car.” No tant, però, com el que va haver de desemborsar el col·leccionista que el 2006 va anar a totes en una subhasta de Christie’s per una pintura seva, El casino de París: 2,9 milions d’euros. La va comprar Daniel Carasso, l’amo de l’empresa Danone. Tenia 102 anys i la va poder disfrutar fins al 2009, quan va morir. No s’ha pogut incorporar a l’exposició del Maricel, però sí se’n pot veure l’esbós, bellíssim, que conserva el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

El casino de París també va lluir en l’exposició de la Parés del 1900. Picasso la va veure. Tenia 18 anys i a partir d’aquell moment Anglada va passar a ser una de les seves referències. El geni encara en construcció li va fer diversos retrats, dos dels quals s’exposen a Sitges. En un, Anglada hi va escriure un entusiasta “molt bé!”.

La mostra d’obertura de l’Any Anglada, de petit format, descobreix obres que mai s’havien penjat a les parets d’un museu català. Com Fleurs de París/Fleurs du mal, que fins fa poc havia fet tot el seu trajecte a França. Una tela imponent impregnada de bellesa decadent que la col·lecció Ars Casacuberta Marsans va adquirir en una subhasta recent al país veí. També s’estrena un fons de tretze litografies, conservades a la Biblioteca de Catalunya, que Anglada va aprendre a fer al taller de l’artista Albert de Belleroche. “Són uns treballs experimentals, sense cap pretensió comercial”, precisa Fontbona. I una altra pintura majúscula, de temàtica molt diferent però amb la mateixa força de colors gairebé al límit de l’abstracció, Venedor de galls, del Museu de Belles Arts d’Oviedo, que atresora vuit obres més de l’artista català.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en té onze. I des de fa unes setmanes hi ha sumat l’arxiu personal d’Anglada. La família n’ha fet donació. Es presentarà en una mostra que s’obrirà a finals d’any. “És una documentació ingent. Anglada va catalogar meticulosament el seu corpus d’obres”, diu Fontbona.

I una font d’informació valuosíssima per resseguir el seu periple i les marques que l’agitat segle XX van deixar en la seva vida. Sobretot la Guerra Civil espanyola, que va truncar un altre dels seus moments dolços: el triomf en terres americanes. “Als Estats Units el tractaven com un Bonnard i un Monet, convidats d’honor dels certàmens.” El cop d’estat del 1936 el va enxampar a Barcelona, tot i que des del 1914 s’havia establert a Mallorca. Va fer costat a la causa republicana. Per exemple, va signar el famós manifest contra els bombardejos de Franco. A mitjan 1937 la Generalitat li va donar protecció al monestir de Montserrat. I d’aquí no se’n va moure fins al final de la guerra.

París va tornar a ser la seva destinació, però ara com a exiliat. Es va retrobar amb el seu vell amic Baca-Flor, amb qui fins i tot van fer plans per assentar-se als Estats Units, tot aprofitant els bons contactes que hi tenia. No va ser així. El 1948 va tornar a Mallorca i onze anys després hi va morir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Triomf femení total

Sant Sebastià

La drim_maxín publica un disc gravat en un mas durant dos dies catàrtics

girona
Un tast de...
Els Premis Literaris de Girona Fragments dels llibres guanyadors de novel·la, assaig i poesia

Amor a l’art

L’estiu del 1978 a Girona clausura el festival

sant sebastià

Viatge a la Girona ‘quinqui’ de l’estiu del 1978

sant sebastià
Crònica
música

Tres senyores veus al Grec

Barcelona

Oriol Bohigas lliura el seu fons a l’Arxiu Nacional

BARCELONA

Pilarín Bayés, Azagra, L’Avi, Jordi Bernet i Quim Bou, al Girocòmic

girona
Música

Cent anys de cant coral a les Planes

Les Planes d’Hostoles