Cultura

David Armengol

DIRECTOR DEL CENTRE D'ART LA CAPELLA

“El nostre paper és tenir molta cura del sector artístic”

El treball en xarxa és bàsic. I el panorama que s’ha obert és estimulant

David Armengol (Barcelona, 1974) és el nou director de La Capella, espai que ell es trencarà les banyes perquè sigui un centre d’art de ple dret. Afronta el repte amb ganes i “nervis” per correspondre al sector artístic, que ha rebut el seu nomenament (per concurs) més que bé. Hi ha molt a parlar, però encara més a fer i a refer. Armengol és una persona d’acció, com queda clar en aquesta entrevista.

El dia de la seva presentació va deixar clar que no farà ‘tabula rasa’. Encara més, va fer una reivindicació entusiasta de la trajectòria de La Capella.
Té un passat potent, ha fet una funció molt bona dins del context artístic de la ciutat i és un projecte estimat.
“És un espai de desig”, en diu.
Sí, en el sentit que és un lloc de possibilitats que vehicula la convocatòria pública que s’adreça a l’escena artística local, Barcelona Producció. Tens l’impuls de fer alguna cosa i a La Capella podria passar. Que pot no passar, perquè has de ser seleccionat. Però la possibilitat hi és. Vinc del freelance absolut i sovint penses: “Ostres, voldria treballar en aquesta institució, hi encaixaria, però...”
…hi ha un mur alt per entrar-hi.
A La Capella no n’hi ha cap, de mur. Hi ha, com dic, una selecció, que potser també és injusta: tu passes, tu no passes. Però no has de picar a cap porta. Ni et ve a buscar ningú. Em preguntaves per la trajectòria de la Capella. És clar que la reivindico perquè ha cobert uns ajuts al sector que s’han mantingut en el temps. N’he sigut col·laborador extern i he après de l’Oriol Gual, una persona sensible que s’ha preocupat que no fos una institució rígida. L’Oriol s’ha atrevit a modificar coses segons el que li demanaven els artistes o els jurats. Barcelona Producció continuarà sent l’eix vertebrador perquè funciona. Només pot millorar-se. Que és el que volem fer amb línies complementàries per generar moviments en altres llocs i amb altres persones que potenciïn el nostre programa més emblemàtic.
Com ens ha dit més amunt, sempre ha treballat de ‘freelance’. Com entoma el salt a la institució?
Jo la institució la veig com una suma de persones que acompanyen els artistes i treballen per tirar endavant els seus projectes. El model Capella és absolutament humà. I aquest ha estat el meu model com a professional independent. Ara m’hi sumo com una persona amb una responsabilitat més alta, la de la direcció artística, el que vol dir que no deixaré de ser un proveïdor extern. Més enllà que seria desitjable un altre tipus de contractació en una institució, a mi personalment no m’incomoda perquè mentalment continuaré funcionant com un freelance. Potser sona naïf, però confio en el capital humà i encara més en una estructura petita com La Capella, que sempre ha sumat amb potència externa.
No només no sona naïf, sinó que és el que el col·lectiu d’artistes reclama de les institucions: que estiguin a prop seu.
He assumit aquest repte com una extensió de la meva pràctica curatorial, que sempre he definit com un treball de dependència en positiu dels artistes. Té sentit que jo estigui en un espai expositiu o que escrigui un text perquè estic acompanyant un artista. Sé que hi ha moltes maneres d’entendre el comissariat, però la meva és aquesta: tenir cura d’uns continguts que no són meus. I, assumit això, puc potenciar-los. A la Capella, amb una estructura que, per petita que sigui, permet fer-ho amb més solidesa.
Al tauler de joc del sistema artístic hi ha hagut una coincidència feliç de canvis. L’Arts Santa Mònica, la Sala d’Art Jove i la institució de capçalera de l’art contemporani, el Macba, també obren etapes amb direccions renovades. La Virreina, veïna seva, ocupa un lloc important en aquest circuit. I més o menys la Fabra i Coats s’ha estabilitzat. Quin paper tindrà La Capella en aquesta constel·lació d’espais?
La Capella ha de tenir un paper actiu en aquest ecosistema. Un nou paper tant a nivell de ciutat com de territori català, estatal i internacional. Fins ara ha tingut un paper determinant en el context local, Barcelona i la seva àrea d’influència, però li ha costat establir relacions que l’amplifiquin. Sense perdre la seva especificitat, aquest àmbit barceloní, s’ha de connectar d’una manera més directa i intensa amb altres contextos. La Capella ha de fer el que ja feia però ha de créixer, movent persones i continguts. D’entrada penso més en el moviment de persones perquè és més fàcil que portar una exposició amunt i avall, que també, espero, ho acabarem fent. El treball en xarxa és bàsic. I el panorama que s’ha obert és estimulant. Som nova gent amb altres visions de la institució. Com a mínim ara mateix això genera una expectativa bonica, de veure què passa.
I com ha costat tenir-la, aquesta expectativa!
Algunes d’aquestes institucions estaven en crisi o en deriva fins fa ben poc. Doncs bé, donem-los, doneu-nos, una mica de temps i a Barcelona tindrem una riquesa de centres d’art, al marge de l’administració de la que depenguin, i no un de sol que ha de fer la feina de tots. Un mapa d’espais ben connectats entre ells per no trepitjar-se i per potenciar-se mútuament, tant de bo amb programes conjunts i tot, beneficiarà el sector. El teixit artístic ho necessita, i encara més en aquest escenari de pandèmia que li ha comportat tantes limitacions. Santa Mònica i Fabra i Coats tenen i tindran un rol clau perquè són dos centres d’art per definició. A La Virreina, el Valentín Roma està fent una feina magnífica. El Macba sempre serà determinant, i la nova direcció de l’Elvira Dyangani permet imaginar un ecosistema ric, ben coordinat i amb una vessant afectiva que pot generat moltes complicitats a la ciutat. I jo reivindico la Capella com a centre d’art no pas per competir, espero que ningú ho hagi mal interpretat. El que sí és que la dimensió de centre d’art ens permet unes dinàmiques de treball més ambicioses. La Capella no és una sala d’exposicions.
Les etiquetes sempre són cotilles. La Capella en carrega dues: art local i art emergent. M’agradaria que em digués què signifiquen per a vostè art local i art emergent.
Totes les etiquetes s’acaben traint a elles mateixes, cert. Ens agradi o no, aquests dos adjectius tenen a veure amb la Capella perquè han definit la seva missió. Comencem per emergent, amb un apunt previ: Barcelona té un bon estat de salut en pràctiques emergents. Més que en mitges carreres. És una etiqueta amb moltes problemàtiques, sí, però es va començar a utilitzar per desdibuixar una etiqueta pitjor: l’art jove entès només com a joventut d’edat. L’emergència demana obrir-se pas. És un art que està en una franja més arriscada de la trajectòria d’un artista, en tingui 20, 40 o 60, d’anys. A les bases de Barcelona Producció no hi ha límit d’edat, no n’hi ha hagut mai, que jo sàpiga. Una altra cosa és, i això ho he vist com a membre del jurat, com es reben els projectes dels artistes més consolidats. Hi ha una inèrcia a pensar que aquest perfil d’artista ja no ho necessita. I el cert és que el sistema de l’art pot ser molt cruel: un artista pot presentar un gran projecte un any i el següent no fer res i desaparèixer. Soc conscient de les crítiques que pot tenir La Capella a nivell d’endogàmia, perquè és veritat que es produeixen. M’agradaria que se superés aquest imaginari. No oblidem que el jurat sempre és extern, la institució no emet cap judici de valor sobre els continguts.
Passem a l’etiqueta local.
Allò local ha agafat una dimensió simbòlica i real forta, mai s’havia reivindicat tant. Venim d’una herència de la internacionalització, que sempre serà important, però no tot ha d’anar cap a la internacionalització. Local és el que està passant en el teu radi d’acció proper. No vol dir que només sigui per a la gent d’aquí, sinó que està passant aquí. Dit això, hi ha molta feina a fer per definir què és art local. Segons com m’agrada més parlar d’art contextual. No podem llegir Barcelona sense, ara mateix, l’Hospitalet. No podem llegir Barcelona sense el que està passant al territori català, sense tenir en compte els seus vincles amb Madrid, amb el País Basc, amb València, amb les Illes Balears… i amb la península en general, incloent-hi Portugal. Allò local no està aïllat de res. Allò local s’ha de llegir a partir de les connexions que estableix a fora.
Vostè i jo estem asseguts ara i aquí parlant tranquil·lament del projecte de futur de La Capella. Però fa un any aquest mateix projecte s’aguantava per un fil. Com va viure l’intent de l’Icub de fusionar-lo amb La Virreina?
Aquesta crisi la vaig viure de molt a prop perquè estava fent feines de seguiment de projectes com a col·laborador extern, com m’havia demanat l’Oriol Gual després de jubilar-se. Ho vaig viure amb preocupació, és clar. I vaig formar part del moviment sectorial per alertar que no ens podíem permetre perdre l’autonomia de La Capella. La reivindicació va ser maca i la prova que el sector artístic la veu imprescindible. L’Icub va reaccionar ràpidament i va prendre la decisió adequada. Al cap de poc van sortir les bases de la convocatòria i a més amb un increment dels honoraris. Les persones vinculades al jurat de Barcelona Producció van tenir-hi un paper molt important. La convocatòria sempre ha diferenciat els diners per produir dels honoraris, justos i dignes. Sempre amb la voluntat d’aconseguir millores, és clar.
Se sent a gust amb el pressupost que té?
Dona per fer bé Barcelona Producció, però per entendre La Capella com a centre d’art farà falta un augment progressiu. Engegarem tots els nous programes el 2022 i aniran creixent orgànicament quan tinguem les partides econòmiques. El programa de formació, per exemple, començarà a la tardor amb complicitats amb la Massana. Serem una extensió de l’aula d’una institució que tenim al costat. Estem parlant de fer altres activitats, com un seminari, però aquestes sí que tindran més cost i les deixem per més endavant. Estem treballant també amb l’arrencada d’uns programes públics. De moment ens hi hem posat amb un nou equip humà tot obrint unes línies d’investigació que veurem on ens porten.
Políticament i mediàticament, l’obsessió per les xifres de visitants desvirtua sovint el sentit dels projectes artístics. Com ho pensa gestionar?
Hem de fer feina per arribar a una audiència que no sigui l’estricament artística, sí, però no ens enganyem: La Capella no és un espai que pugui rebre gent en massa. Quantitativament no en tindrem cap, de rellevància. No fem ni farem res per atreure turistes, i sí que en farem per a la comunitat del Raval o per a persones amb sensibilitat pel patrimoni amb un programa que reivindicarà el nostre edifici, l’antic hospital de la Santa Creu. El que justifica el nostre projecte és la qualitat de l’experiència. Cal entendre bé el paper que tenen aquests tipus de centres, que és, per sobre de tot, tenir molta cura del sector artístic. Torno al que he dit fa estona: el que ha de prevaldre és la part humana de la institució.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Dani Martín, Antonio Orozco, Sergio Dalma i Els Pets participaran al festival Summerfest Cerdanya, previst pel 2022

Puigcerdà
Montserrat Torrent
ORGANISTA

“Lluito tant com puc per defensar la vellesa”

BARCELONA

“Emociona’t”: una campanya per donar suport i promocionar la cultura

Barcelona

Narcís Comadira, artista convidat de l’Auditori

GIRONA

Moulin Rouge i Bette Davis reviuran a Salt

Salt
Neus Ballús
Directora de cinema

“Un cinema diferent és possible”

Barcelona

Atrapats per la passió del cinema

Barcelona

Elmini celebra 10 anys d’independència sonora

olot

Diversitat de gènere i canvi climàtic, a l’Olot Cultura

Olot