Cultura

Fotografiar per viure

CaixaForum allotja una exposició d’imatges que van fer deu joves de la Marina amb trajectes difícils per entendre’s i fer-se entendre

El projecte ‘Planeta barrio’ s’aferra al potencial transformador de la fotografia

El primer dia del suposat curs de fotografia Planeta barrio en Shamil es va sentir estafat. “Això que fem és de veritat art?” Al grup de deu participants, tots adolescents, els van fer fer fotografies sense càmera. Els van donar una llibreta amb un foradet rectangular a través del qual havien de capturar el que veien i traduir-ho amb paraules escrites, amb un dibuix o amb qualsevol altre recurs creatiu. Alguns, per exemple, van triar el frottage. “Tots tenien coses a dir però tot d’una els costava expressar-les. Va ser un procés”, diu Diana Rangel, que els va acompanyar juntament amb Alice Monteil.

Els deu nois i noies, d’entre 13 i 15 anys, són veïns del barri de la Marina i no han tingut trajectes vitals fàcils i còmodes per diferents circumstàncies, tot i que la comuna és la seva condició de migrants. La necessitat d’entendre’s i de fer-se entendre dotava de sentit Planeta barrio, que no era un curs de fotografia sinó un projecte de fotografia participativa promogut per la Fundació Photographic Social Vision i la Fundació La Caixa amb la complicitat de l’entitat socioeducativa que els atén, Mans a les Mans. D’aquella primera classe que els va deixar descol·locats van passar, fa pocs dies, a inaugurar amb entusiasme l’exposició que condensa l’aventura que han compartit, allotjada al hall de CaixaForum fins al 5 de setembre.

“El repte era ensenyar-los a mirar i transmetre’ls el potencial transformador de la fotografia per a les seves vides diàries”, sosté Rangel, artista i psicòloga. El primer que havien d’aprendre era a fer fotografies amb un altre temps més lent i amb una percepció més atenta. Aturar-se, observar, reflexionar, i no abalançar-se a disparar compulsivament, que és el que solen fer, solem fer tots, amb els mòbils. Les sessions exploratòries les van dur a terme amb tota mena de càmeres, analògiques (“per ells, un món desconegut”) i digitals. I el camp d’estudi era de doble direcció. La seva visió de l’entorn i la seva visió d’ells mateixos. Les dues educadores els van animar a fer un exercici de selfies peculiar. S’havien d’autoretratar per reflectir el que no són i qui voldrien ser.

Els tallers van durar cinc mesos, en plena pandèmia, cosa que afegia dificultats però alhora una motivació extra per trampejar-les amb decisions que es prenien col·legiadament. Tots sense excepció van acabar creant unes sèries fotogràfiques en què els límits entre la realitat i la ficció es dilueixen. En Shamil, tan escèptic ell el primer dia, va canalitzar les pors a treure males notes en una història trepidant que el du d’un estat de coma a un final feliç rescatat pels seus éssers estimats. L’Ikhlas també va utilitzar la fotografia per escopir malsons: va retratar la ciutat com un lloc ple de perills, on fins i tot els núvols tenen forma de pistola. Els somnis els va inscriure a les mateixes imatges. “Treure’m una carrera, tenir una família i una casa i ser independent.”

Escriure i gargotejar les instantànies els va semblar d’allò més estimulant per sumar punts de vista. “La Chantal ens va dir: «Vaja, és com posar una fotografia sobre una fotografia.» I és exactament això.” Ella hi va gravar aquest text: “Els meus amics, la meva família... a les fotos vull explicar el meu món.” L’Hamza no parla ni castellà ni català, però va interactuar sense més problemes amb els companys i amb les mediadores a través del vocabulari visual. I va estampar l’himne del Marroc sobre el seu rostre. A Barcelona hi va arribar amb una pastera.

En Juan Pablo va bolcar emocions en una seqüència laberíntica que va del blanc i negre al color. El seu gest diu molt dels seus neguits passats i presents i del que espera del futur. “Què has après?”, li va preguntar Rangel en acabar el projecte. “He oblidat la meitat del que m’heu explicat però m’adono que ara sé pensar millor com construir una imatge.”

El dia de la inauguració de l’exposició a CaixaForum va ser especial. “Vam passar molts nervis perquè no sabíem si fugirien corrents o si s’apropiarien de l’espai. I va passar això segon. Se’l van fer seu i van parlar amb tothom, coneguts i desconeguts, del treball fet.” Un bon senyal perquè Planeta barrio tingui continuïtat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.