Cultura

Ceràmica còmplice

El MNAC explora en una exposició l’amistat estimulant entre dos mites d’aquesta disciplina: Hamada Shõji i Josep Llorens Artigas

Els grans murals de Miró van ser fets en un forn calcat al que Hamada tenia al seu taller

Hamada Shõji i Josep Llorens Artigas no s’assemblaven en gairebé res, però s’admiraven i van teixir una amistat que va ser motor de creativitat de la seva disciplina: la ceràmica. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) explora la relació que van tenir en una exposició que estava programada en plena pandèmia, es va posposar i ha anat d’un pèl que no es pogués fer. “L’hem salvat miraculosament”, deia ahir, alleujat, el seu director, Pepe Serra, conscient que el museu tenia un deute amb Llorens Artigas: “El 2014, quan vam reformar les sales d’art modern, ens va frustrar no poder-lo incloure perquè no disposem d’obres prou representatives. L’havíem de fer entrar per la porta gran.”

Dos anys abans, la Pedrera li havia organitzat una retrospectiva i això ha permès poder fer ara una mostra més imaginativa que ha comissariat l’historiador de l’art expert en japonisme Ricard Bru: Els colors del foc. Hamada-Artigas (fins al 3 d’octubre). I en un lloc, el Palau Nacional de Montjuïc, que Hamada, llegenda mundial de la ceràmica, Tresor Nacional Vivent japonès, va visitar a principi dels anys seixanta. “Va quedar impressionat amb les col·leccions romàniques perquè hi va veure allò que ell perseguia: l’essencialitat”, explica Bru.

L’obsessió de suprimir tot el que fos superficial l’unia amb Llorens Artigas. “Tots dos van arribar a una expressivitat universal però amb maneres de treballar que no tenien res a veure. En el procés creatiu, Hamada sacsejava amb força les peces i Llorens Artigas les acaronava com si fossin joies”, sosté el comissari, i els visitants ho podran comprovar en el magnètic audiovisual que obre el recorregut.

Hamada, nascut a Tòquio el 1894, dos anys més jove que el català, va fer turisme per Barcelona tot i que el motiu del seu viatge havia estat un altre: inaugurar el monumental forn que Joan Gardy Artigas, el fill, també ceramista, de Llorens Artigas, va construir al seu taller de Gallifa pràcticament calcat al que ell tenia a Mashiko. Artigas júnior s’havia format amb Hamada i quan va tornar a Catalunya va fer la rèplica del seu forn per poder-hi encabir els grans murals ceràmics de Joan Miró. El seu pare va col·laborar amb el pintor 25 anys; ell va estar al seu costat 30 anys.

Joan Gardy Artigas, lúcid als 83 anys, veu endreçats ara els seus records a les parets i a les vitrines del museu de capçalera de l’art català, que també exhibeix una petita mostra de la seva producció ceràmica. Les fotografies del seu casament, amb un padrí de luxe: Hamada. El parell de bols de te que es van endur de recordatori els convidats, creats per Hamada tot i que no estan firmats. Cap de les seves peces ho està. “Deia que firmar-les era embrutar-les”, diu Bru.

El mestre japonès també va escollir el nom del seu fill, Isao, artista i director de la fundació que vetlla pel llegat de Llorens Artigas des d’enguany fa justament tres dècades. “Era un més de la nostra família”, exclama el net de la nissaga, que, com tots els que s’han implicat en aquest projecte, hi veu una oportunitat per desterrar els prejudicis d’art menor que encara carrega la ceràmica. “Com si les coses útils no poguessin ser belles”, remarca Pepe Serra.

L’exposició fa dialogar les obres d’Hamada i de Llorens Artigas i descobreix el context que va propiciar aquella connexió cultural. A la Barcelona de la immediata postguerra, hi va haver una fascinació per l’art popular japonès en determinats ambients artístics. El Club 49 en va muntar diverses exposicions. La primera, el 1950, va ser una de les més pioneres a tot Europa. Miró, fan de l’art oriental, hi va assistir. Un dels fundadors d’aquesta associació, l’escultor Eudald Serra, és una peça clau per entendre el fenomen. Havia viscut més d’una dècada al Japó i va nodrir les col·leccions públiques barcelonines de peces que havia comprat per encàrrec de l’Ajuntament. Com un paravent que va anar a parar a la casa La Ricarda i que ara el MNAC ha restaurat.

Eudald Serra s’entrelliga en el relat de l’exposició perquè ell també va ser amic d’Hamada i conèixer-lo el va estimular més a fer ceràmica. Quan va complir els 25 anys de casat, Hamada li va regalar un gerro amb aquesta inscripció: Llarga vida feliç.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.