Cultura

Ricky Gil

CANTANT

“Ser bo, en rock, no vol dir tocar molt bé”

La pandèmia haurà servit, almenys, per veure publicat, gairebé quaranta anys després de la formació, amb el seu germà Albert, de Brighton 64, el primer disc en solitari de Ricky Gil: Infinites rutes invisibles (Chesapik), amb els vilanovins Biscuit com a banda d’acompanyament i una sonoritat inequívocament nord-americana amb els Crazy Horse de Neil Young fent-se sentir en l’atmosfera del disc. Ricky Gil i Biscuit actuaran avui a La Nau de Barcelona com a part del cicle Tomorrow Never Knows.

Hi hauria hagut, sense pandèmia, primer disc en solitari de Ricky Gil?
Feia molt de temps que tenia ganes de fer alguna cosa així, però em faltava el temps que, amb la pandèmia, sí que vaig tenir, i que m’ha permès aixecar des de zero un projecte com aquest. Quan tens família, un grup, com Brighton 64, amb qui toques, graves i assages, i, a més, no et guanyes la vida amb la música, com és el meu cas, que soc traductor, no és fàcil trobar el moment per fer-lo.
En quin moment del procés entren Biscuit en escena?
Vaig pensar en ells bastant abans de dir-los-ho. Quan feia les cançons no pensava en cap músic en concret, però sí que, arran de començar a treballar amb ells, en vaig fer alguna de nova. Més que amics, amb Biscuit havíem estat companys de viatge, ja que havíem coincidit en concerts i hi havia un respecte mutu. Quan vaig escoltar el seu últim disc, que era tot en català, vaig tenir clar que els havia de proposar que, en el meu disc, fossin la banda.
Els defineix, ras i curt, com “el millor grup de rock de Catalunya”.
Sí [riu]. El rock es pot entendre de moltes maneres, però, per mi, el concepte de rock s’aproxima molt al que fan ells. El rock, en la seva essència, no són grans artistes i grans llançaments, sinó més aviat el que fan Biscuit: un rock molt compacte en què cada cop que comença una cançó sembla que soni un tro. Ser bo, en rock, no vol dir tocar molt bé.
Poden figurar entre els “millors”, però en cap cas entre els més coneguts...
Perquè tenen un rotllo una mica marginal i no han tingut tendència a exposar-se. I a això, s’hi suma el menyspreu que es té en aquest país per les coses subterrànies.
Pot ser que algú se sorprengui que una de les icones del moviment ‘mod’ a Catalunya, i amb un grup anomenat Brighton 64, faci un disc tan ‘americà’.
Sí, és clar, de fet ja n’hi ha, de gent sorpresa. Qui em conegui més, però, ho veurà segurament com una cosa natural. Quan el meu germà i jo érem jovenets i ens vam interessar pel rock, vam tenir una mena de fixació per tot el rotllo britànic dels anys 60, però, en paral·lel, escoltàvem Bob Dylan i Neil Young, que, per a la meva educació musical, van ser tan importants com els Who o els Jam.
També és cert que va ser un dels ‘pioners’ de l’escena ‘blues’ de Barcelona, vostè.
He fet un esforç perquè el blues quedés ben clar, en aquest disc. És l’arrel de tot!
Hi ha cançons, però, en una línia més ‘power pop’ i que sonen, per exemple, a The Replacements...
Són un grup que m’agrada molt. El seu cantant, Paul Westerberg, té en solitari un parell de discos collonuts. I, últimament, també he estat bastant ficat en Peter Perrett, dels Only Ones, per exemple. M’agraden els veterans que han estat en bandes emblemàtiques i que, de sobte, fan discos en solitari que són una passada. És una mica l’essència que buscava...
Dues col·laboracions: Joana Serrat i Guille Caballero, dels Surfing Sirles.
La Joana canta en tres cançons i dona una sonoritat especial al disc, crec. M’encanten aquestes combinacions de veu masculina i femenina dels discos de country o de folk. Amb el Guille, d’altra banda, ja hi havia tocat en uns concerts que fèiem interpretant l’After the Gold Rush de Neil Young sencer. Soc cosí llunyà del Martí Sales [cantant dels Surfing Sirles] i recordo que, amb quinze anys, em deia que tenia un grup. Jo pensava: “Aquest... té un grup?” Els vaig seguir, però, des del començament, quan tocaven en llocs ben rars de Vallcarca, i el seu últim disc em sembla una de les millors obres musicals que s’han fet mai en català.
Més enllà del rock, ha traduït un dels fenòmens literaris de l’any: ‘No diguis res’, de Patrick Radden Keefe, sobre el conflicte nord-irlandès.
Normalment tradueixo literatura juvenil o novel·les una mica més comercials, així que traduir aquest llibre va ser una passada. Ara estic traduint un llibre del mateix autor sobre les farmacèutiques i el consum de tranquil·litzants amb opiacis als Estats Units, que és una epidèmia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.