Cultura

Olga Xirinacs

Escriptora

“Cada llibre en català és un acte de resistència”

Sempre queda un llibre per llegir, una peça per tocar i, sobretot, demostrar més estimació

Olga Xirinacs va néixer a Tarragona avui fa 85 anys. Ho celebra amb el seu títol literari que casualment en fa 85, el llibre de poemes Una bomba al jardí, publicat per Stonberg, que es presenta avui a les 19 h al teatre Tarragona (Rambla Nova, 11).

A més d’haver estat professora de piano i de creació literària, des del 2008 escriu un blog, i tot i que el 2009 va fer 355 entrades, els darrers anys la mitjana és d’un parell al mes, però sempre punyents i, és clar, ben escrites, eixamplant l’anècdota personal fins a la universalitat.

Admet que no li costa gaire trobar editorial per publicar, però sí que li ha costat ser traduïda. Tot i que mai ha estat de cap capelleta cultural ha guanyat els premis més importants, com ara el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull, el Carles Riba... És una de les cinc úniques dones Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de Barcelona i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. Tot i que ella no se’n queixa, li falta el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I, també, una mica més de companyia i que la salut sigui més benèvola amb ella... Sigui com sigui, felicitats!

85 anys de vida intensa, encara més d’algú amb sensibilitat literària i musical, com és el seu cas, deu donar per a molt... Què li falta per fer, però?
Són 85 anys viscuts plenament, però això es veu només quan arribes a aquesta edat. Sempre queda alguna cosa per fer, un llibre per llegir, una peça per tocar i, sobretot, demostrar l’estimació que potser encara no ha estat prou manifestada.
Els llibres són com els fills i els autors se’ls solen estimar igual. Amb 85 ‘fills’ encara deu costar més triar. Tot i això, recomani un llibre de poemes...
És difícil la resposta quan hi ha tant per triar i tan estimat. De poemes recomanaria El sol a les vinyes (Omicron). Va guanyar ja fa molts anys el premi Jaume Ferran, d’El Ciervo, amb el nom Els companys. És un acord amb Il Vangelo, de Pasolini, que va veure la figura de Jesús com ningú més l’ha retratada. Els companys, els del meu llibre, relaten com van veure Jesús i comenten els seus fets de prop, de la terra estant.
I un de narrativa del que se senti orgullosa?
La tarda a Venècia (Columna), per la pintora del XVIII Rosalba Carriera, feminista de pedra picada, pintora de reis i nobles, i pel seu autoretrat amb corona de llorer quan ja era vella i lletja. Una dona valenta.
I, finalment, de literatura infantil i juvenil, què en recomana?
Infantil, El meu pare és capità (Edebé). Un fet real en un remolcador del port. I de juvenil, El vol de Dràcula (Casals). Vaig descobrir una de les tombes de Dràcula a Mont-ral, pel camí de la Font Fresca. No sé si encara conserva la inscripció, però sí que l’han explorat.
Vostè és un dels autors actuals més llorejats. Tot i això, hi ha algun premi o honor que li faria il·lusió i encara no té?
Els premis em van començar a arribar aviat, quan ningú em coneixia ni formava part de cap grup o capella, com se sol dir. Encara no en soc de cap, i penso que això perjudica. Guanyar era senyal que els diversos jurats valoraven l’obra, no pas la persona. I això m’assenyalava el camí. Com que no els esperava, tots van ser molt ben rebuts, en especial el de la crítica pel Sant Jordi, que em va arribar quan era en un hospital de Dijon, lluny d’aquí.
Hi ha autors catalans veterans que es queixen que el mercat editorial actual els margina. Vostè se sent així?
No em queixo. Agraeixo a les editorials que m’han publicat i han cregut en la meva obra i els ho reconec. Fins ara ha estat possible publicar tot el que vaig fent. En prosa, estic molt contenta d’El rec (Cossetània); la pandèmia va estroncar la seva difusió, però poc abans, al febrer a Rubí, la presentació va ser apoteòsica.
I ara treu nou llibre de poemes, el seu títol 85è...
Sí, avui és un aniversari doble, presentem el llibre de poemes Una bomba al jardí. Ara que es porta enviar bales i navalles per carta, jo envio la bomba en llibre... Havia de sortir un nou poemari en castellà, a Madrid, quan hi va haver la primera onada de la pandèmia. I també tinc el projecte d’un àlbum amb contes mariners il·lustrats.
També passa sovint que costa molt ser traduït, i això no només els veterans, i em fa l’efecte que, en aquest aspecte, no ha estat gaire ben tractada...
Ara que és moda que l’escriptor es passegi amb els seus traductors per la Rambla de Barcelona, he de dir que cap editorial ni institució m’ha traduït mai a cap llengua estrangera. Sí al castellà, el premi Llull, Zona marítima. El Sant Jordi al castellà va costar molts anys. Finalment, per generositat de l’editorial Pagès de Lleida, va sortir Virginia no ha muerto. Ja en dèiem “el llibre dels collons” [riu]. També tinc traduïts poemes al rus i a l’anglès.
El premi Sant Jordi, en què narra el final de la vida de Virgina Woolf, el té en anglès...
Sí, és l’única traducció que tinc a l’anglès amb autoritat. Al meu cap una llosa, però me la vaig pagar jo. Un excel·lent treball, molt ben estudiat, acurat i conversat amb el traductor, Howard Croll, gal·lès que viu a Figueres. Em va costar 700.000 pessetes. A stone at my head. About the death of Virginia Wolf. Ho vaig enviar a una editorial nord-americana, Author Crossing, que me’n va enviar deu exemplars, ben editats, i no n’he sabut mai més res. Penso que la promoció l’ha de fer l’editorial, una institució, potser un agent literari, cosa que mai m’ha passat. És l’assignatura pendent: sortir a l’estranger.
Parli’m una mica de l’últim poemari, ‘Una bomba al jardí’.
És curiós que grans diaris d’aquí despatxin l’obra de l’última Nobel, Louise Glück, amb només dos adjectius, “hermètica i joanramoniana”, quan certament no és cap de les dues coses. Alguns torpedes interiors intenten, potser de sempre, enfonsar la poesia que s’escriu ara al país. O sigui, que fan malbé dues formes d’escriure. Una bomba al jardí conté reflexions sobre la vida. Realment els meus germans i jo vam créixer amb una bomba gran al jardí de casa, perquè l’avi i el pare van ser delegats d’Unión Española de Explosivos a Tarragona. Teníem accés al polvorí i la bomba la van portar al jardí com a curiositat.
He llegit que “no és un llibre d’enyoraments sinó d’actualitats”. Com veu l’actualitat?
Els recents estudis de psicologia, que rebutjaven la nostàlgia com ancoratge, ara l’accepten, des dels resultats de la pandèmia, com un lloc on reposar algun moment, on revisitar o escalfar-se per tornar amb una certa energia a la fredor social, a les amenaces de cada dia, a les clamoroses injustícies que vivim en tots sentits.
Vostè sempre ha estat una gran defensora de la llengua...
Penso que la vida que vam viure en blanc i negre ara pren color amb les meves paraules. Escriure en català ens va ser negat a diverses generacions, començant per la meva. Ni la paraula ni la història. Per això cada llibre en català, cada diari, cada conversa, és un acte d’afirmació i resistència. Llàstima que la política ens està fallant...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ben Harper suspèn la seva gira europea

Barcelona

Una sàtira a flor de pell

barcelona

El MNAC agafa el vol

barcelona
Mònica Randall
Actriu

“Els personatges de la Gürtel són tots a «La escopeta nacional»”

Barcelona

Els premis Valvi reivindiquen la tasca i figura de Joan Ribas

Girona

La banda d’Erik el Belga torna a l’acció

Banyoles
Netflix
Sèrie / Fantàstic

Un volcà islandès desperta un submón a ‘Katla’

Cinema
Drama històric

Sergio Castellitto, un D’Annunzio sota vigilància

Musical

‘En un barrio de Nueva York’, per aixecar la moral