Cultura

FRANCESCA LLOPIS

ARTISTA

“S’ha menystingut el teixit artístic local”

No es té en compte el sobreesforç tremend que han de fer les dones artistes per tirar endavant les seves trajectòries
Estem maltractant Barcelona. L’hem de recuperar. Deixem de ser tan ploramiques i de carregar-nos-ho tot

És una artista enèrgica amb veu pròpia. I això acostuma a importunar els que sempre voldrien bledes assolellades al seu voltant. Francesca Llopis (Barcelona, 1956) no només s’ha compromès amb l’aventura del seu projecte artístic, que va emergir als anys vuitanta, sinó també amb les reivindicacions del col·lectiu d’artistes, i en especial de les dones artistes. Amb ella compartim reflexions i reclamacions de la cultura, indissociables de les polítiques erràtiques. I abordem sense les pors d’altres el conflicte polític català. També ens avança detalls de les exposicions que presentarà enguany al Temple Romà de Vic i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Com s’ha sentit durant aquest ja més d’un any de pandèmia?
Emocionalment m’ha afectat molt. Els artistes ens passem bona part del temps sols, per a això no ens cal una pandèmia. Però aquesta situació era nova: hi havia un silenci inquietant. T’envaïa el desassossec. Què està passant al món? Que nosaltres en som els culpables ho vaig tenir clar tot d’una. Quanta inconsciència... La natura ens està avisant i no li fem el mínim cas. Com ens en sortirem?
Com?
Al principi vaig pensar que aquesta crisi forçaria canvis de costums de la societat. Respirar aire pur a Barcelona quan sorties al balcó va ser increïble, em picava el nas com si estigués al Montseny! Tendeixo a ser positiva, però la realitat s’ha acabat imposant. Els cotxes han tornat a ser els amos i senyors de la ciutat.
Professionalment com ho ha trampejat?
Tenia alguns projectes a fora, al Japó i a Corea, on he estat anant intermitentment els últims anys, i de moment estan en suspens, sense saber si els podré acabar fent o no. Per contra, i curiosament, m’han sortit projectes aquí. A part dels que em van demanar durant el confinament domiciliari.
Uns continguts digitals concebuts per “entretenir” la població. Hi ha artistes que no es van acabar de sentir còmodes amb aquesta funció, per la qual, a més, no sempre se’ls va retribuir.
Jo no em vaig sentir utilitzada, ho vaig fer de gust. Algunes coses les vaig cobrar, d’altres no, és veritat. Més enllà del que em podien encarregar, jo mateixa vaig continuar generant projectes col·lectius en línia. Penso que potser tot plegat haurà servit perquè la gent s’adoni que els artistes fem un treball continu. El sistema es pot aturar, però el nostre cap no. Potser s’haurà entès que la cultura és útil, que no només és una distracció, que t’ofereix un espai per pensar, per decidir, per compartir. Veig algun bon senyal. Vaig molt al teatre i al cinema i en aquests moments estan sempre plens. Abans no era així.
Em fa pensar en el que em va dir en una entrevista que li vaig fer el 2009: “Hi ha una distància molt gran entre el que els artistes fem i el que la societat veu.”
Certa gent recela del que fem els artistes. “Què pretén exactament: provocar-me? prendre’m el pèl? Uf, això no ho entenc.” Jo n’he patit, d’agressions verbals, com a artista o, millor dit, com a dona artista: “Com t’atreveixes a fer això?” Es tendeix a pensar que som uns bohemis, uns penjats. Escolta, jo treballo cada dia. Cada dia m’he de llevar i donar-me impuls per anar endavant i per continuar creient que el que faig té un sentit. Hi ha moments molt durs en què creus que ningú es recorda de tu. Però fins i tot en les situacions més desesperants els artistes difícilment defallim. Som útils, com s’ha demostrat amb la pandèmia.
Per què creu que hi ha aquesta desconfiança?
Pel menysteniment de les institucions al context artístic d’aquí. El nostre sistema de l’art no valora realment l’art contemporani. A França, el suport a la cultura pròpia és de debò. S’ho prenen seriosament. Aquí és prescindible. No s’ho creuen. No s’ho creuen ara; fa temps sí que s’ho havien cregut. Que, compte, mai hauríem de confondre Barcelona amb París, Londres i Nova York. Barcelona és una ciutat petita, però amb una energia brutal... desgraciadament incompresa. La capacitat de creació i de compromís del teixit artístic en general, no només el visual, és desproporcionat en comparació amb la sensibilitat política. Molts projectes es fan purament per voluntat dels artistes.
Què farà canviar aquesta crisi del món de l’art?
Estem en un escenari que, com en diu la meva mare, que té 94 anys, és de postguerra. És a dir, de transformacions. No soc capaç de pensar-ho individualment. Necessito el col·lectiu. Jo estic per proposar unes jornades per discutir-ho. M’ho imagino com una Caputxinada. Per què no a la Fundació Miró? Tots tancats durant els dies que facin falta, amb sac de dormir i carmanyola. Que tothom pugui explicar la seva situació. Reflexionar col·lectivament és sa i constructiu. Hi ha tant a parlar... La mort de la pintura, com alguns en diuen. Si mor la pintura, mor la fotografia, mor el cinema i mor tot. La irrupció d’internet, que ha sacsejat els fonaments de l’art. Els temes. Jo, per exemple, tinc la intuïció que he de pensar el meu treball a partir del concepte de l’univers, per fugir de l’antropocentrisme, per posar l’accent en la interdependència de totes les formes de vida.
M’he quedat amb el que ha dit fa una estona, aquests retrets pel fet de ser una dona artista. Vostè, que va emergir als anys vuitanta, què diria que ha canviat, si és que creu que ha canviat alguna cosa a millor?
En aquell moment, els fèiem gràcia, al medi artístic. Érem molt joves i teníem ganes de fer coses. I les fèiem. Avui hi ha moltes dones artistes amb trajectòries sòlides. Però no es té en compte el sobreesforç tremend que han hagut de fer. Per exemple, hi ha un moment que has de decidir si vols tenir fills. Jo vaig tenir la meva filla gairebé als 40 anys. Em feia pànic que tot es parés. Durant els dos primers anys les gents del món de l’art sempre em feien la mateixa pregunta: “Com està la teva filla?” No em van preguntar mai “Què estàs fent?” I jo estava fent. Però d’altres es van quedar bloquejades. Una altra etapa: la de la menopausa. Un tema tabú. Ni les dones joves en parlen, i no s’imaginen el que significa. Pots entrar en una depressió perfectament. Et converteixes en un ser gairebé transparent. Fas una baixada física, psicològica… Després ho superes però llavors ve el moment de les cures dels pares. El teu temps torna a ser un temps parcial per poder fer el teu treball artístic. I per formar-te, perquè t’has de reciclar constantment. És dur, duríssim, però també t’he de dir que conec molt poques dones que hagin llançat la tovallola.
I la cosa no s’acaba aquí.
L’art no és un món a part sinó un fidel reflex dels patrons patriarcals de la societat. Els homes artistes tenen una seguretat intrínseca que els obre moltes portes. I, sí, jo m’he sentit assetjada per algun col·leccionista, per algun galerista… Desafiant les seves posicions de poder, he perdut oportunitats de feina. L’art de les dones té menys valor econòmic que el dels homes. I està infrarepresentat a les col·leccions i a les programacions dels museus. Les quotes són imprescindibles per corregir-ho. I no val cobrir l’expedient només amb dones artistes estrangeres, que és el que s’acostuma a fer. Conclusió: ens hem de defensar perquè ningú ho farà per nosaltres.
De la tipologia de l’art de les dones també hi ha molt a dir-ne.
Les dones no hem fet seguidisme de la fal·lera per les obres monumentals importada dels Estats Units del segle XX. I el que és penós és que s’esperi que, pel fet de ser dona, parlis de la intimitat, de la feminitat, de la família, dels fills… Em molesta que nosaltres mateixes ens restringim els temes, que hi hagi la idea preconcebuda que no podem parlar des de la interseccionalitat. Jo no puc concebre l’art sense llibertat.
Vivim uns temps en què la llibertat, i no només l’artística, està amenaçada per diversos fronts.
Veus aquesta obra [la té penjada al saló de casa seva on fem l’entrevista]? Es diu Blau i hi ha una senyera amagada, com si fos un secret. La vaig fer el 2011 o el 2012, un moment d’irrupció, de reclamar un canvi, que per a mi és fonamental. No ens en sortirem mai amb aquest Estat. I per esnobisme sovint el món de l’art mira cap a la capital d’Espanya. A mi em sorprèn que hi hagi tants artistes callats, especialment de Barcelona, davant de la repressió brutal que estem patint els catalans. A Urquinaona, on no hi he faltat mai, he vist coses que no m’hauria imaginat mai que veuria. El meu avi, mestre republicà, amic del president Companys, va estar vuit mesos a la presó per haver escrit sobre la llengua catalana. Estem allà mateix.
Vostè havia estat molt vinculada al moviment associatiu de les arts visuals. Què li sembla la tasca que està fent l’actual Plataforma Assembleària d’Artistes (PAAC)?
Vaig formar part de les primeres i de l’última junta de l’Associació d’Artistes Visuals (AAVC). El final va ser molt trist i dolorós, però em reconforta pensar tot el que vam aconseguir. Hangar i Hamaca van ser la nostra gran aportació a la ciutat. Vam estar a sobre dels drets dels artistes, de les bones pràctiques, vam gairebé obligar a convocar concursos públics per a les direccions de les institucions… Vam collar molt el Macba, que va tenir una primera etapa molt interessant, la del Manolo Borja-Villel, però després s’ha posat d’esquena als artistes locals. Si no ens dona suport el Macba, qui ens en donarà? Per què no ens fa dialogar amb l’art internacional, per exemple? A l’AAVC, et deia, fèiem molta política, i trobo que l’entitat hereva n’hauria de fer més perquè la situació és greu: els creadors de base estan absolutament desassistits. No sé tampoc si la PAAC té tanta veu als mitjans de comunicació com la que havia tingut l’AAVC. Ni si té gaire clar que la realitat artística que ha de defensar és la de Catalunya.
Està d’acord amb els que opinen que Barcelona viu una època de decadència?
Ha patit una invasió turística en la qual hem col·laborat. L’estem maltractant. Pateix un abandonament. Et diria que hi ha un cert avergonyiment, com una necessitat de fugir-ne cap enfora que jo no comparteixo de cap de les maneres. És curiós perquè s’estan fent bones polítiques socials, però per contra les polítiques culturals són qüestionables i revisables. I potser el problema és haver-ho fiat tot a les institucions, que ens han fallat. La iniciativa col·lectiva és fonamental per al nostre sector, i en trobo a faltar. Hem de fer un esforç per recuperar Barcelona, per donar-hi valor. Deixem de ser tan ploramiques i de carregar-nos-ho tot. Que Barcelona serà la seu de la biennal Manifesta? Doncs magnífic, aprofitem-ho per agafar un nou impuls, que és en realitat quan funciona la nostra ciutat per transformar-se.
Parli’ns d’aquests futurs projectes que té. Comencem pel del MNAC.
Vaig fer una primera proposta que es deia Un mar de perles després de llegir que a les muralles romanes de Barcelona hi havia molta presència de closques d’ostra i d’esquelets de rata. Curiosa dieta, oi? Pretenia donar valor a la ciutat a través de les dones de l’art conceptual català. Però el vaig haver de descartar perquè no em van donar la subvenció que vaig sol·licitar a una institució privada perquè la quota d’edat (el que dèiem abans) i la quota feminista (que no era un projecte feminista, per cert) ja estaven cobertes. Al final presentaré un projecte sobre una joia de l’arquitectura racionalista. Parteix d’una idea de ruïna contemporània provocada pel progrés. Ompliré la casa amb una segona vida. En certa manera, com si li fes l’amor. Serà a la tardor. Abans, al juliol, obriré una exposició al Temple Romà de Vic, que serà de pintura, però no de quadres. Al Japó vaig aprendre una tècnica dels pescadors, que entinten els peixos i amb paper els acaronen per obtenir-ne l’empremta. Acaronen, no els pressionen com feia amb les dones Yves Klein, que les encastava a la paret. I jo ho he fet amb persones, amb amics i amigues; en dic mudes, com la pell perduda de les serps. La instal·lació evocarà també el mar, aquest mar que és un signe tràgic dels nostres temps, el de la crisi dels refugiats i contenidor dels detritus humans.

Videoart català al Japó

Francesca Llopis és pintora, però el concepte que té de la pintura s’expandeix. Inclús els seus vídeos tenen una mirada pictòrica. “Pinto amb la càmera”, diu. El 2018, va presentar un treball videogràfic al Japó, pel qual va rebre una segona invitació. Però al seu lloc va proposar un projecte de comissariat per visibilitzar altres videoartistes catalans. ‘Jardí mediterrani II’ és el títol d’aquesta mostra col·lectiva que la pandèmia ha estroncat. Llopis no perd la fe a reprendre-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ben Harper suspèn la seva gira europea

Barcelona

Una sàtira a flor de pell

barcelona

El MNAC agafa el vol

barcelona
Mònica Randall
Actriu

“Els personatges de la Gürtel són tots a «La escopeta nacional»”

Barcelona

Els premis Valvi reivindiquen la tasca i figura de Joan Ribas

Girona

La banda d’Erik el Belga torna a l’acció

Banyoles
Netflix
Sèrie / Fantàstic

Un volcà islandès desperta un submón a ‘Katla’

Cinema
Drama històric

Sergio Castellitto, un D’Annunzio sota vigilància

Musical

‘En un barrio de Nueva York’, per aixecar la moral