Cultura

Pintura sense límits

Els Espais Volart fan un recorregut complet als més de 40 anys de trajectòria de Vicenç Viaplana en una mostra d’un centenar d’obres

Àlex Susanna: “El dubte i la indefinició han estat el seu hàbitat natural”

“Cada obra és la primera, en cada obra t’ho jugues tot i alhora cada obra et salva la vida.” Fa més de 40 anys que Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) es llança al buit per crear. Sense idees preconcebudes i aliè a modes i tendències que, probablement, li haurien obert més portes. Les institucions públiques més importants del país les hi han tancat totes, malgrat haver exposat a les galeries de referència, de la Ciento a la Carles Taché i els últims temps a la Marc Domènech, cosa que tampoc ha volgut dir que s’hagi pogut guanyar mai la vida amb l’art. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) no té ni una sola obra seva, per exemple.

Bregada a tapar responsabilitats amb l’art català que ningú assumeix, la Fundació Vila Casas li ha organitzat ara una exposició antològica que ocupa totes les sales dels seus Espais Volart, amb un títol que custodia la raó de ser de la seva aventura plàstica, Els llocs de la pintura (fins al 9 de maig). “Hi ha llocs als quals només pot arribar la pintura”, sosté Viaplana.

“Personal, subversiu i metamòrfic. El dubte i la indefinició han estat el seu hàbitat natural, el punt de partida i el punt d’arribada”. Així traça el seu perfil Àlex Susanna, director de la Fundació Vila Casas, que relaciona la manca de reconeixement que ha obtingut amb la desconsideració dels museus d’art contemporani per la pintura: “A la pintura li han girat l’esquena.”

Gran part del centenar d’obres que s’han reunit procedeixen de la col·lecció particular de l’artista, incloses (en aquest cas totes) les que va gestar en els seus primerencs inicis d’adscripció conceptual i que rarament, i de nou estranyament, s’han tingut en compte en les revisions d’aquest moviment. Viaplana tenia setze anys quan va exposar per primera vegada aquests treballs d’acció provocadora que qüestionaven l’estatus de l’art i dels artistes. Però del conceptualisme en va acabar “aclaparat”. “L’excés de teoria garratibava la pràctica”. I als anys vuitanta es va apuntar al boom del retorn de la pintura, però amb un anhel transgressor. “Ja no es podia tornar a pintar igual”.

D’aquest moment són les peces apocalíptiques que obren l’exposició de Volart. “Jo llavors treballava de dissenyador gràfic. Cada dia agafava el tren a Granollers per anar a Barcelona i per la finestra veia la degradació del paisatge. El Vallès s’havia convertit en un suburbi de la gran capital.” D’aquelles visions, en van emergir unes pintures de ciutats en flames que es van exposar a la Sala Metrònom del col·leccionista Rafael Tous, que les hi va comprar. Viaplana les va crear amb un mètode “salvatge”: estan pintades amb les mans. “Em submergia dins del quadre i acabava fet una merda de pintura. Va ser catàrtic”, diu.

Quan, en la dècada següent, la febre de la pintura va baixar en picat i se la va tornar a donar per morta, ell hi va continuar creient sota aquest mateix principi: portant-la al límit, “tan enllà com pogués”, els seus llocs no els podia ocupar res més. “Vaig estar tres o quatre anys tancat a l’estudi fent recerca.” Es va obsedir a analitzar la naturalesa de les imatges predominants en l’imaginari visual, les fotogràfiques i les cinematogràfiques. I va hibridar-les en la pintura. El quid de la qüestió no és que aquestes obres mestisses semblin fotografies o fotogrames, sinó si podrien haver estat creades amb cap altre mitjà que no fos la pintura.

Amb una deliberada atenció a les coses insignificants, “Viaplana vol copsar la transcendència”, raona Natàlia Chocarro, que ha compartit el comissariat de l’exposició amb Àlex Susanna. A The loobster room (1994), les potes d’una taula violenten amb la inquietant presència del buit. A la sèrie Excursió per la incertesa (que va desplegar entre el 2002 i el 2012), flirteja amb la ciència i s’emporta al terreny de l’art enigmes orgànics i còsmics fora de la nostra comprensió.

Chocarro també subratlla “el component social i polític no evident a primer cop d’ull” que travessa tota la seva producció i que a partir del 2016 impregna un altre cicle empès per la situació de repressió que afecta Catalunya. Reprèn el salvatgisme dels vuitanta: aquesta vegada pinta al mig del bosc. “És una reivindicació de la llibertat”, explica. Sota el Suí, títol d’aquesta sèrie, que és l’última que ha fet, evoca un món vegetal inventat que persisteix en el potencial suggestiu de les imatges contradictòries, ambigües i inconcluses. La va culminar durant el confinament forçat per la pandèmia, substituint els pigments per cendres.

En realitat, la darrera obra d’aquest projecte és una monumental tela, de vuit per tres metres, que va pintar al Museu de Granollers. S’obrirà al públic al març i coincidirà, Volart a part, amb dues exposicions més del seu treball, que presentaran el centre cultural La Mercè de Girona i la galeria Marc Domènech.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.