Cultura

JOSEP MARIA FONALLERAS

Escriptor

“La cultura no pot ser segura, ha de trasbalsar”

Compartir l’experiència de l’art et permet posar imatge a aquella cosa tan indefinible que és la fascinació per la bellesa
Tinc la visió del ‘flâneur’ que, després de veure ‘La tempesta’ de Giorgione, necessita anar a menjar pasta per tornar al món

Davant moltes de les grans obres d’art que ens invita a mirar amb ell a Tot el que hi veig (L’Avenç), Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) sovint acaba atuït, marejat, físicament tocat. Ni una sola vegada, en tot el llibre, esmenta la famosa síndrome de Stendhal, però cada pàgina és en certa manera el testimoni d’aquell impacte, del qual sovint s’ha de refer amb una pasta all’arrabbiata o un negroni, per tal que l’emoció pugui ser recuperada en la calma de l’escriptura. Llibre de viatges i d’il·luminacions a través de l’art, de Giotto, Giorgione i Rafael a Balthus, Morandi i Music, Tot el que hi veig és també una reflexió sobre el mateix acte creatiu, i una baula delicada que enllaça amb els seus llibres precedents i, en particular, amb L’estiuejant (Vitel·la), el seu primer poemari, publicat aquest mateix any.

El fet que el pare fes de guia turístic ha inspirat d’alguna manera la idea del llibre com un acompanyament al lector?
En Miquel Berga també em va fer notar que és com si fes de guia dels lectors, però vull pensar que no amb el tarannà del Pigmalió,d’aquell que diu: “Deixa, ja te n’ensenyaré jo, que tu no en saps prou.” Aquesta és una actitud que rebutjo absolutament. El que he pretès és compartir allò que Calvino deia dels clàssics, que són aquelles obres la lectura de les quals no s’acaba mai, que sempre s’obren a una relectura. He tornat a veure allò que ja coneixia, a vegades acompanyat, i he pres consciència que cada nova visita és un descobriment; és a dir, n’aprens tu, no és que ensenyis res als altres.
L’emoció compartida en certa manera enriqueix la pròpia?
Quan als Scrovegni, al Pantheon o a Santa Cecília, la persona que t’acompanya s’emociona i plora, tu t’emociones amb ella. Acaba sent més important per a tu ser testimoni d’aquesta reacció que no pas tornar a veure la peça, perquè és a través de la vivència que en té l’altre que amplies el teu coneixement. És tan intens com una epifania. S’assembla una mica a aquella idea que una obra literària no s’acaba de completar fins que un lector la llegeix. Segurament l’art tampoc està acabat fins que no la veus a través d’una altra mirada.
Perquè et renova en certa manera la impressió del primer cop?
Poses imatge a aquella cosa tan indefinible que és la fascinació per la bellesa. Tu saps íntimament quan una cosa t’ha impressionat, però com ho expliques? Saps que t’ha trastocat, que ets diferent després de veure tal quadre o de llegir tal novel·la, però com ho representes? Merce Cunningham deia que la dansa no és una qüestió de narrativa, sinó de cossos en moviment. No hi vagis a buscar significats: és això que veus, uns cossos que es mouen. Es tracta de deixar-se impactar, no de buscar-hi interpretacions. Però a vegades tens l’oportunitat de veure en les faccions d’una altra persona allò que et va emocionar, i aleshores et dius: “Ah, allò que em va passar, allò que produeix l’art, és això!” És una idea molt productiva i que vaig experimentar també al Bulli. A la taula del costat els servien una mica més tard que a nosaltres, potser amb deu minuts de diferència. Quan tastava un plat, i recordo sobretot uns raviolis de coco, tenia una sensació extraordinàriament plaent, però no em veia pas tenint aquella sensació, fins que a l’altra taula els van servir els mateixos raviolis, i en la seva expressió vaig veure reflectida la meva. És una mica això, l’experiència de compartir l’art, un pòsit d’experiències que engrandeixen la teva.
Hi ha una escena molt bonica, quan la seva filla li recorda el vers de la tomba de Rafael, i l’emociona adonar-se que potser està deixant un llegat als fills.
I més important encara: que deixes un llegat sense haver-ho pretès. Si hagués agafat els nens i els hagués impartit una classe, seria menys efectiu. Sí que hi ha el desig que sàpiguen, que valorin el que veuen, però sense voluntat pedagògica, sinó més aviat vital, més de dir: “Ara anem al museu, i després a tal restaurant a menjar.” Quan són els teus propis fills, aquella altra persona a través de la qual renoves l’emoció artística, no només comparteixes una experiència, sinó que tens una sensació de continuïtat. Narcís Comadira té un poema preciós, ‘Perfum’, que en parla: potser només serem aquell polsim que queda sobre les herbes i les pedres del camí, però hi ha una transmissió... No és un pla de vida, però pensar que potser això que els fills han viscut amb mi també ho reproduiran amb els seus, de fills, és gratificant. Entenguem-nos: el meu objectiu a la vida és que ells siguin moderadament feliços. Ara, si algun dia tornen a Roma i reviuen la vegada que vam anar-hi junts, i allò que van sentir... Potser serà això, el que quedarà de mi.
Li va passar amb el pare, que li expliqués coses a les quals no parava atenció fins molt de temps després?
I tant. Durant una temporada, el meu pare va fer visites guiades per Girona, els dissabtes, i una d’elles va ser sobre la ciutat barroca. El pare era pèrit mercantil, no tenia cap formació artística, tot el seu coneixement era autodidacte. Però l’Albert Rossich, el gran expert en barroc, em va dir que ningú li havia explicat tan bé la Girona barroca com el meu pare. Em va enorgullir molt. També hi ha la sensació que perdura tot allò que transmets sense voluntat de fer-ho. El meu pare també feia classes d’anglès, que havia après de jove a Londres quan això era molt insòlit. En feia classes particulars a casa, tornant de treballar a la Grober, i s’interrompien quan la mare cridava a taula per sopar. Què me’n queda, d’allò? No pas l’anglès, que en sé poquíssim, sinó un quadre del Big Ben penjat a la paret i una cançó dels soldats de la Primera Guerra Mundial que ell sempre taral·lejava: “It’s a long way to Tipperary / It’s a long way to go...” Aquesta cançó encara me la sé de memòria. Ell tenia la pretensió que això deixaria empremta? No, però ha quedat.
De fet, a propòsit de Morandi, hi ha un moment en què queda absorbit per un quadre vist per casualitat, que ni tan sols formava part de l’exposició.
Va ser a l’Ambrosiana, a Milà. Hi havia una sala on podies observar com treballaven els restauradors, i hi tenien exposats, recolzats en una lleixa, tot de quadres que acabaven de restaurar però no incorporats encara a la col·lecció, entre ells un Cézanne i un Morandi. Eren allà, simplement. És el contrari d’anar a un museu per anar a buscar alguna obra que ja saps que és molt bona per comprovar, en efecte, que és molt bona.
I aquella obra descoberta allà on no l’esperes és justament la que recordes.
Crec que forma part una mica de la filosofia del llibre. No és el llibre d’un expert en art, ni d’un historiador, ni d’un observador privilegiat. Ni vull ni podria fer-ho. Tot el que hi dic forma part d’una visió més de flâneur, de diletant, d’aquell que, després de veure La tempesta de Giorgione, que et deixa baldat, necessita anar a menjar un plat de pasta per tornar al món. Volia defugir la magnificació de determinats llibres. No vull donar lliçons. Aquestes són algunes de les coses que m’han colpit, m’han agradat, m’han representat un descobriment o una epifania, però al mateix temps hi he anat amb gent, i després ens ha vingut de gust anar-nos-en a dinar plegats o a prendre un negroni. Tot forma part de la mateixa experiència.
La mort hi és molt present, però també com a expressió d’un misteri que et supera davant la bellesa.
Dels divuit textos, potser deu aborden la mort, en una mena de crescendo. És un lligam que, sense ser explícitament circular, relaciona la creació de l’home sobre la mort amb la mort mateixa. Rilke, a Les elegies de Duino, diu que la bellesa no és més que el preludi del que és terrible i que encara suportem, i si tant ens fascina és perquè, “indiferent, aquesta bellesa desdenya anihilar-nos”. Hi he pensat arran de la campanya que defensa que “la cultura és segura”, cosa que està molt bé, per descomptat, però és justament al contrari: la cultura et trasbalsa. Per què? Doncs pel que diu Rilke, perquè és un petit anunci del que és terrible. Què t’emociona, d’una obra? Com afecta la teva vida un cistell de fruites de Caravaggio? No ho sé, però alguna cosa se’t remou.
I el pas del temps afegeix capes de comprensió a les obres ja vistes?
Hi ha una idea de pòsit, d’acumulació, i en això hi té molt a veure el títol, que va sortir com una d’aquelles casualitats productives. A Tot el que hi veig, que va costar de decidir, el més important és el pronom feble, que marca la diferència entre la visió i la mirada. Sense el pronom, al·ludiria a una visió immediata, sense temps, com una primera impressió, però el pronom converteix la visió en una intensitat dilatada, més narrativa segons com.
John Berger diu que si fas tan sols una ratlla en un paper tot canvia, que és com ficar un peix dins una peixera. L’art és això, aquest detall que ho canvia tot?
S’assembla molt a la teoria de l’ham poètic de Carner. Quan llances una pedra en un estany i fa cercles concèntrics, l’aigua ja hi era, però és la pedra la que fa que es remogui. Són bonics, aquests lligams, quasi japonesos. També tenia present Berger quan diu que “la fotografia deté el temps, i el dibuix l’abraça”, en el sentit de donar-hi continuïtat narrativa, més capes, més intensitat, i al mateix temps d’oferir-te una educació sentimental.
Hi ha molts referents compartits amb ‘L’estiuejant’?
En el sentit que tots dos són al mateix temps un viatge geogràfic i un d’interior. Estàs parlant d’un paisatge on has estat, però pel sol fet de parlar-ne, en poesia o en prosa, és com si t’extradissis d’aquell paisatge, com si ja no hi fossis. En el moment que escrius, prens una distància, te n’abstreus, i deixes de ser-hi: ja estàs mirant d’una altra manera. Em penso que aquesta és una de les connexions entre L’estiuejant i Tot el que hi veig.
Des de ‘Climent’, sobretot, en els seus llibres hi és molt present la reflexió sobre el procés mateix de creació.
És que de fet és el que més m’interessa. No només per una qüestió tècnica, sinó perquè et diu alguna cosa sobre la vida. Hi ha una reflexió que em faig contínuament: “Per què ho fas?” Si no hagués escrit cap llibre, el món seguiria voltant, i jo també per descomptat. Però hi són, ara hi són, i el fet que hi siguin no és perquè t’afalaguin, sinó per alguna raó, crec que encara desconeguda, que és la que lliga amb la reflexió sobre el procés de creació. Crec que és una pregunta bàsica per posar-te a escriure: per què ho fas?, que d’altra banda pot ser asfixiant i castradora. Si aquesta pregunta te la fas gaire sovint, no escriuràs.
Potser és com la ratlla de Berger. Quan et poses a escriure, fundes el món. Vius en aquella pàgina que estàs escrivint.
I això finalment és el que importa. Que hi hagi el marc com a concepte, que la forma transmeti sentit. No és només que quedi bonic o que cada vers tingui el nombre de síl·labes adequat. Si a una cadira li falta una pota no t’hi pots asseure, encara que sigui una cadira. S’ha de fer ben fet, com en aquella escena d’El nedador del mar secret, quan el pare fa el taüt del nen: no el veurà ningú, aquell taüt, però l’ha de fer tan bé com sàpiga. El fer-ho ben fet genera un sentit. No m’agrada gens entrar en un terreny transcendent, però vull creure que d’això en queda alguna cosa, com el polsim de Comadira, com la cançó del meu pare.

L’escriptor que estima la companyia

Va començar el 2020 com un dels primers confinats per un possible contagi de covid al seu lloc de treball, la Universitat de Girona, és a dir, aïllat i desconcertat, i l’acaba amb tres llibres editats: el seu primer poemari, L’estiuejant (Vitel·la); aquest assaig d’art viscut que és Tot el que hi veig (L’Avenç), i el més recent de tots, d’aparició imminent, Un cafè a Roma (Univers), invitació a estimar una ciutat a la qual sempre retorna, preferentment en companyia de bons amics. No és pas que s’hagi agafat cap any sabàtic, sinó que els seus llibres neixen de la necessitat: si hi ha coses a dir, escriu; si no n’hi ha, escriu igualment, però no publica. Potser aquest any terrible ha servit sobretot per confirmar que tant forma part de la vida entrar en un museu com compartir uns espaguetis amb tòfona, i que l’art, i la literatura, no són sinó el camí sembrat de presagis, com el lapislàtzuli del sostre de la capella dels Scrovegni, que porta de l’un a l’altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ebri Knight publicarà el seu nou disc, ‘Carrer’, el 12 de març

Barcelona

Ficció en temps real

girona
LLUÍS CLARET
VIOLONCEL·LISTA

“El discurs de Pau Casals a l’ONU continua emocionant-me profundament”

BARCELONA
Rodatges en temps de mascareta
L’APUNT

Rodatges en temps de mascareta

Cascai celebra els seus vint anys al Teatre Municipal de Girona

Girona

L’Associació Schubert crea un nou premi

barcelona / vilabertran
Música

El Liceu avança l’horari d’inici i reprograma obres

cinema

El film ‘Josep’ guanya dos premis Lumière

ART

S’obre a concurs públic la direcció de La Capella