Apunts

A reveure, senyor Domènec Fita

Escultor, vitraller, pintor i tot el que apleguen les paraules artista i amic

Dilluns, el traspàs del gran amic Fita sacsejava els mitjans de comunicació. Ens ha deixat un gran artista, i dins del que vol dir la paraula artista hi ha diferents apartats, però per damunt de tot hem perdut un gran amic dels seus amics.

És tant el que es pot arribar a escriure del senyor Fita que són moltes les plomes que n’escriuran i podran escriure’n amb escreix, perquè la seva biografia és tan llarga i extensa com els 93 anys de vida que ha estat amb nosaltres. Una de les coses fetes d’ell més properes a mi va ser el segon pas de què disposa la Confraria de Jesús Crucificat - Manaies de Girona, batejat amb el nom de L’Ecce Homo, un pas que en el seu temps va trencar amb els passos que tenim de la processó del Sant Enterrament, però és un pas d’una bellesa i una línia extraordinàries. L’any del 75è aniversari dels Manaies va ser l’autor d’un monòlit de 7 metres d’altura dedicat als Manaies i al que representa la Setmana Santa, situat a la part del darrere de l’edifici de la Generalitat en una plaça que la ciutat va dedicar als Manaies.

Parlar del senyor Fita em toca de prop amb l’antic hospici, situat on ara hi ha la Casa de Cultura de Girona. Nascut l’agost del 1927, fou ingressat a la Casa d’Assistència, un hospici per a orfes, on es pot trobar una fotografia de l’any 1932 d’ell junt amb el senyor Humet fent dibuixos durant una visita del president Macià. En despuntar de jovenet en el dibuix, va ser enviat a l’Escola de Belles Arts de Girona, Olot i Barcelona. Quan estava pintant a la Sagrada Família de nit va caure de la bastida i va ser recollit al matí pels treballadors de l’obra. A partir d’aquí la seva vida va quedar lligada a la cadira de rodes, però això a ell mai li va impedir continuar traient aquest art que portava a dins des que era un infant. De joveneta sabia d’ell perquè teníem una tia monja, la Paula, en aquesta institució, però no hi vaig entrar en contacte de manera directa fins que un dia fent rehabilitació al Trueta la fisioterapeuta va entrar amb ell amb la cadira i va dir: “Avui tenim dos gironins reconeguts”, i el va portar al meu costat. Vaig sentir vergonya. Ell era una persona reconeguda, i allà va començar l’amistat. Em comentava el gran record que tenia de Sor Pilar. Ella sempre li guardava un tros de pa amb xocolata; ella va estar al capdavant de la cuina fins que els estralls del treball la van portar al llit 19 anys.

Sempre he valorat aquesta institució. Una de les coses que tenien era que quan un nen o nena despuntava en alguna cosa l’encaminaven vers les seves habilitats. Se li van obrir portes i, gràcies a aquest art que portava a dins, va poder desenvolupar la seva gran obra, tan valuosa i extensa, sempre ajudat per l’Àngela i, mai més ben dit, el seu àngel, la seva esposa, també de la casa. La quantitat d’alumnes i nous artistes que han sortit de les seves classes, un d’ells l’estimat Pere Romagós, nom de pila però conegut com a Isaac d’Aiguaviva.

Una de les coses que em va emocionar va ser quan es va traslladar la nova seu de la seva fundació al segon pis de la Casa de Cultura; com deia ell, la casa de la seva infantesa, que es va fer amb una exposició d’obra recent, titulada Retorn. Penso que aquesta inauguració per a ell va ser com el pastisser que acaba el pastís i que al damunt de tot hi posa la seva guinda per culminar l’obra. Hi vaig parlar per felicitar-lo; se’n sentia tan orgullós, ell que havia conegut la fredor d’aquelles parets fredes tètriques i tristes, però en les quals, al mateix temps, havia trobat grans actes amb molt d’amor.

D’aquesta institució de nens i nenes ajudats per la Diputació de Girona, que n’era la responsable, en van sortir grans persones i una d’aquestes és el nostre estimat Domènec Fita i Molat. D’aquest fet n’he donat fe tota la vida. En tot podem trobar de tot, però he conegut les monges que han passat per la meva vida; entre d’altres, Sor Maria; Sor Carmen Nurses, a qui deien la iaia dels nois; Sor Leonor, que era infermera i va substituir la tia a la cuina, i la que avui fa 99 anys, Sor Teresa. Quan els hem donat la notícia recordàvem el senyor Fita amb llàgrimes als ulls.

Senyor Fita, ja no podré tenir cap de les converses que teníem ni rebre la meravellosa postal de Nadal, però tinc la seguretat que les germanes que l’han precedit i que tant l’estimaven el vindran a esperar. No crec que Sor Pilar, amb aquella mirada de múrria que tenia, li porti un tall de pa amb xocolata, com recordava vostè.

Descansi en pau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.