Societat

27 de desembre del 1938

Nens al front

Morera i el seu parevan estar vuit mesos tancats a la presó Model
i després en diversos camps de concentració
“L'Ebre em va marcarmolt, havíem d'avançar
a cara descoberta, ens mataven com conills”, explica Godall
La divisióde Morera, voluntari a la columna Macià-Companys, va fer la batalla de Valsequillo, al front d'Extremadura

Capítol 7


Pere Godall i Miquel Morera van anar a la guerra quan gairebé eren uns nens. Godall va ser cridat a files i enviat a la sagnant batalla de l'Ebre amb 17 anys. Morera, en canvi, va marxar de voluntari amb la columna Macià-Companys amb 16 anys. Els dos van néixer el 1920 i ara són membres de l'agrupació que aplega els supervivents de la lleva del biberó. Ells són això, uns supervivents, i el seu testimoni, l'última oportunitat de recollir de viva veu una experiència personal, que és alhora col·lectiva.

A final de desembre del 1938, amb l'ofensiva franquista contra Catalunya en marxa, Godall ja havia deixat l'Ebre (havia creuat el riu tres vegades, i sense saber nedar) i estava, amb les tropes republicanes derrotades i delmades, de retirada. L'últim desembre de la guerra va agafar Morera a Andalusia: després del trencament del front d'Aragó, la seva divisió va quedar a la banda de Castelló, d'on eren portats cap a Andalusia, on participaria en l'última gran ofensiva de l'exèrcit republicà, la batalla de Valsequillo, al front d'Extremadura.

Quan va esclatar la guerra, Pere Godall (Tarragona, 10 de desembre del 1920) estava estudiant el sisè curs de batxillerat. El 28 d'abril del 1938 es va incorporar a la caixa de reclutes de Tarragona. “Jo m'hi vaig presentar obligat.” Si a l'inici li havien dit que el posarien de “músic a la banda de cornetes”, després, un cop passat l'Ebre, ja es va haver acabat: tot va ser carregar “el macuto, el fusell i la bomba de mà”. Entre Faió i Mequinensa passa l'Ebre. “Ja començàvem malament, a un
noi de la barca que anava davant se li va escapar la bomba
de mà i tots, 15 o 20, riu avall.” “Només havíem fet pràctiques de tir a 50 metres i prou.”

Tot i que els tres primers dies van avançar molt bé, de seguida va arribar l'infern: dies de bombardejos constants (“ells tenien una superioritat enorme, amb bombes i avions”), de passar gana (només menjaven a la nit, i carn congelada russa), dies d'intentar –en va– recuperar cotes a les nits. “La guerra em va marcar molt a l'Ebre, la mort no val res, la persona no val res, és com un gos, havíem d'avançar a cara descoberta, ens mataven com conills.”

La tercera vegada que Godall va creuar el riu ja era per iniciar la retirada, igualment penosa i perillosa: “A Ascó ens van dir que tot el que portàvem, fusells, metralladores, uns pots de llet que havíem trobat en un camió abandonat... tot al riu, perquè no ho agafessin els nacionals.” En la retirada cap a Tarragona, va aconseguir permís per “anar a veure la mare i els germans”. Però al Morell es va trobar un camió que recollia la desbandada republicana i el van obligar a pujar-hi. Un tros enllà, el camió es va espatllar i el va abandonar per fer el camí a peu cap a casa: al matí es va adreçar a un mas que coneixia on li van donar roba de pagès. Es va canviar i va entrar barrejat amb els soldats franquistes a Tarragona (el 15 de gener del 1939). Va anar de seguida a veure la seva mare, que treballava a l'hospital: “Com que li havien dit que havien aniquilat la bossa de Tarragona, es va pensar que era mort.” La nit de l'entrada franquista, els italians van fer una festa en un hotel on treballava un germà seu: Godall hi va anar a tocar el piano i va menjar calent. Després sabrien que aquests italians pertanyien a l'esquadró que el 19 de juliol del 1937 havia bombardejat Tarragona i havia matat part de la seva família: pare, tieta, padrina, tiet i cosina. Aquests italians serien després assassinats a Altafulla. Godall, com tota la lleva del biberó que havia sobreviscut, va ser obligat a fer el servei militar: no acabaria de “jugar a soldats” fins al 1945. Després faria carrera al Banco di Roma i com a músic i compositor de multitud de peces lligades a Tarragona.

A Miquel Morera (Barcelona, 26 d'abril del 1920), d'altra banda, la guerra el va agafar treballant amb el pare en el taller de metal·listeria a Sarrià (de fet, quan encara era Sant Vicenç de Sarrià). Amb el cop militar, van proposar al seu pare que organitzés l'armeria de la columna d'Esquerra Republicana, la Macià-Companys. Un dia d'octubre del 1936, Morera es va allistar de voluntari i es va afegir d'ajudant d'armer, sota les ordres del pare, a la columna Macià-Companys. El destí: Alcanyís, al front de Terol, on més tard recorda vivament que rebrien la visita de Companys. “A casa meva sempre havia sentit el republicanisme, havia estat d'ERC.” L'armament de què disposaven era minso. Per això a l'armeria havien de fer mans i mànigues per refer l'existent: “La columna no va ser més extensa perquè no tenia armament, havies de desmuntar un fusell per arreglar-ne un altre.”

Quan el front d'Aragó va quedar desfet, el febrer del 1938, la seva divisió va quedar a la banda de Castelló, d'on serien transportats cap a Andalusia, per lluitar en la batalla de Valsequillo, tal com recull en el seu volum de memòries Un noi al front. Una joventut trencada (1936-1939). I així es van trobar lluitant en “un front que no els pertanyia”. El dia de Nadal del 1938 van viure el bombardeig més fort a la zona, a El Viso. La vigília de Reis, començaria l'ofensiva de la batalla de Valsequillo. Serien 30 dies seguits de combats infructuosos i duríssims.

L'1 de febrer del 1939 van ser rellevats, van tornar cap a terres valencianes: vuit dies en “un tren de càrrega, camuflat” fins a Requena, al País Valencià. El 29 de març els va arribar una ordre de comandància manant la rendició i el lliurament del material. De València van aconseguir tornar en tren cap a Catalunya, en condicions de molta penúria, fins arribar a Barcelona, el 9 d'abril del 1939. “De tot el que vam passar durant la guerra m'hi conformo, sempre he pensat que aquell era el lloc on havia de ser i res més”, afirma, Morera, sense dubtar.

L'endemà mateix d'arribar a Barcelona, a ell i al pare, els van detenir –interrogatoris amb violència i mesos de vexacions– i els van tancar al correccional de la presó Model. “Què hem fet, nosaltres, per anar a la Model?”, es preguntava Morera. Van passar vuit mesos en una cel·la raquítica que era “un focus d'infecció”: “En una cel·la on cabien dues persones n'hi havia un centenar, no et podies ni estirar.”

A la mare també l'havien empresonat (a la presó de dones de les Corts), de manera que un germà seu que havia emmalaltit va morir tot sol en un sanatori. De la presó Model pare i fill van passar a camps de concentració (al Col·legi dels Salesians d'Horta i a les llars Mundet de Barcelona, i després a Reus) fins a esperar els avals, que van arribar de dos veïns seus que eren botiguers.

El 22 de gener del 1940 en Miquel i el seu pare tornaven a ser “lliures”. Lliures dins el silenci i la repressió que imposava la dictadura franquista. “A casa, ni el pare, ni la mare, ni jo, ni la tieta Angelina vam parlar del calvari que havíem passat”, comenta, en el llibre. Però en Miquel tornaria a ser cridat per anar al camp de concentració de Reus, aquesta vegada per fer –tornar a fer en realitat– el servei militar. Allà, “assenyalats com a rojos”, la
repressió continuaria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un cartell al·legòric de la situació i que vol “donar llum”

girona

Un Sant Narcís només cultural

girona

Tres milions de tests d’antígens per accelerar el diagnòstic

barcelona

Colau projecta tenir vagons bombolla per fer sortides escolars

barcelona

La segona onada avança veloç per Europa, que estudia noves mesures

BRUSsEL·LES
Societat
Primer aniversari de l’aiguat mortal a la Conca de Barberà i les Garrigues

Reconstrucció sense ajuts

Montblanc

Protesta permanent de l’oci i la restauració

barcelona

Support-Girona, en un projecte europeu

girona

Clam conjunt contra la precarietat a la universitat

Barcelona