Societat

Moments estel·lars de l’interior

La muntanya animada

ESCENARI La Garrotxa i la Selva interior, comarques de muntanya que amb la desindustrialització han passat temps complicats, tot i que s’han mantingut a segona línia i no han viscut l’esplendor de la Costa Brava, s’han convertit en un magnífic plató de cinema en què s’han rodat des d’obres intimistes com ara ‘Naftalina’ fins a produccions internacionals com per exemple ‘El perfum’.

La vall del Bac i Llongarriu es van convertir en escenaris de ‘La punyalada’
“Per al director, cada casa, cada congost o cada cingle representava una modificació de guió”

L’agost del 1995, a l’eixida del Sobirà, la gran casa que senyoreja Santa Creu d’Horta, Joaquim Jordà, als que l’ajudàvem a localitzar els exteriors per a la seva pel·lícula Un cos al bosc, ens va reconèixer que si havia triat la muntanya i les Guilleries com a escenari del seu drama rural era perquè retornava al paisatge de la infància –fill de notari, va viure fins als 9 anys a Santa Coloma de Farners– en què havia jugat i patit immers en un bosc semisalvatge que li provocava un sentiment ambivalent, per una banda por i respecte i per l’altra l’ajudava a recuperar l’olor de pluja i terra humida que li feia reviure les angúnies lligades al procés de descobriment del món. Jordà reconeixia que no creia en la ruralitat, però sí que els dos mons s’intercomunicaven i, més que un enfrontament, hi havia una simbiosi entre el camp i la ciutat. Potser per això el paper de Julieta Serrano era el d’una pagesa feminista que tenia una granja d’ànecs i Núria Prims, filla de pagès que havia fugit a Barcelona, era l’obsessió malaltissa d’un bosquetà que vivia entre fantasmes i records. A l’hora de redactor el guió, Jordà ens va assegurar: “Ho vaig fer pensant en una història de grans malvats i de petits malvats, de perversos i de semiperversos, de miserables, que tan sols reflecteix com veig les coses i el món que m’ha tocat viure.” Amb ell vam voltar tres setmanes per la Garrotxa, el Gironès i les Guilleries –el periple que ens va portar de les Termes Orion fins a Sant Martí del Far, Constantins, Amer, Anglès, el Sobirà, la Bisbal d’Empordà, Corçà, Castellbisbal o Sentmenat–. Impactat per un entorn proper però insondable, per al director cada casa que vèiem, cada congost o cada cingle representava una modificació del guió. Des dels boscos del Sobirà fins a l’esplanada que s’estén sobre els cingles de Sant Martí Sacalm, baixant fins al castell del Roure o als carrers i les places dels pobles de la Selva interior, el cineasta deixava volar les possibilitats que li oferia el paisatge o la situació.

L’any 1985, una altra gran casa, de les més poderoses de la muntanya, el Noguer de Segueró de Beuda, va acollir el rodatge de Laura, la versió cinematogràfica de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants. Dirigida per Gonzalo Herralde i protagonitzada per Telere Pávez, Juan Diego, Àngela Molina i Sergi Mateu, recull la tragèdia d’una noia de ciutat que s’enamora de l’hereu ric, muntanyenc i tarambana i es veu atrapada entre les parets històriques pintades al fresc. El canvi d’estatus, el xoc de mentalitats, l’evolució personal, esdevé una tragèdia marcada per una família que veu com se li menja l’ànima, sense que ella es pugui escapar d’un entorn habitat per personatges dolents i turmentats, atrapats pel poder miserable i els vincles familiars. Quan Àngel Quintana va preguntar a Gonzalo Herralde per què s’havia decantat pel Noguer, li va contestar: “En lloc de descriure la casa dels Muntanyola dins de la ciutat provinciana, vàrem decidir situar-la en un racó aïllat. Vàrem buscar per la comarca d’Osona i per tot l’Alt Empordà, i no trobàvem cap casa que tingués un paisatge d’exteriors suficientment net per rodar les escenes d’època i un interior format per salons d’una espectacular grandiositat. Un company meu d’Olot em va parlar de can Segueró i, en veure’l, em va entusiasmar.”

Quatre anys després, la vall del Bac i la masia de Llongarriu es van convertir en escenaris principals de La punyalada, la novel·la de Marià Vayreda portada a la pantalla per Jordi Grau, amb Ferran Guillem, Luis Fernando Alvés, Christian Vadim, Sophie Renoir, Carles Fontseré en els papers protagonistes. Melcior Comes, més conegut com mossèn Mel, magnífic fotògraf i coneixedor del terreny, que era el cap de localitzacions, va triar uns paratges feréstecs, salvatges, aïllats, que per si sols van tenir un paper principal en el desenvolupament d’una tragèdia en què l’Alta Garrotxa esdevé escenari d’amors impossibles i estranys, enveges, traïcions i la pugna entre dos homes, l’Ivo, conegut com a Esparver, i l’Albert, el seu amic de la infància, que es disputen el cor de la Coralí. Envoltats de violència, mort, bandositats, trabucaires i una natura superba que tant ens porta a les gorges del Llierca com a la cova del Bisbe, a Sant Andreu de Gitarriu –on es va filmar l’Aplec dels Francesos–, a la vall d’Hortmoier o al pont de Valentí de Sadernes, els personatges no es poden escapar d’un destí miserable i autodestructiu.

A Batet de la Serra, poble situat a vint-i-cinc quilòmetres de Sadernes, el 2011 Fernando Trueba va trobar acollida per filmar El artista y la modelo, una reflexió sobre el pas del temps, l’art i la vida, en què Marc Cros (Jean Rochefort), un vell escultor que ha perdut l’esperança en el futur, troba en la figura de Mercè (Aina Folch), jove catalana escapada d’un camp de refugiats, el desig de tornar a treballar i crear la seva última obra. Després de filmar a Ceret, la productora del director madrileny va llogar a Batet un mas abandonat, can Mont-rei, on va rodar-hi els interiors i va muntar el taller on es desenvolupava la relació artística entre l’escultor i la model. La pel·lícula té un caire intimista en què els camps, els camins, les muntanyes i els rius de la comarca exerceixen de secundaris, i a les imatges es poden descobrir indrets emblemàtics com ara el salt de Santa Margarida de les Planes d’Hostoles, un paratge que, com tota la comarca, ha fascinat un director, Fernando Trueba, que va declarar: “Si pogués hi rodaria totes les pel·lícules.”

La granja lleteria La Vaca, al carrer Sant Ignasi d’Olot, juntament amb les escoles i les gorges de les Planes d’Hostoles, els carrers i les places de Sant Feliu de Pallerols, les Preses o Girona, van ser els escenaris triats per Carla Simón a l’hora de rodar les seves memòries d’infància. El film titulat Estiu 1993 va trencar totes les normes de la indústria i, així, tot i que era una opera prima, rodada amb un pressupost discret i dirigida per una dona, la història de Frida, la nena de sis anys que després de la mort de la mare a causa de la sida es veu obligada a deixar Barcelona per anar a viure amb els seus oncles a la Garrotxa, es va convertir en un èxit inesperat. Els moments feliços i infeliços, però sobretot la solitud i la separació, estructuren un relat en què, lluny de fer psicologia, la directora intenta mostrar l’aridesa d’una vida senyalada des de l’absència materna i l’adaptació a una realitat imposada que suposa l’aparició d’una nova família, que l’ha d’acceptar com a membre i amb la qual aspira a ser estimada. Una de les imatges emblemàtiques del metratge la podem trobar amb els nens jugant al riu, on Carla tantes vegades s’havia banyat. Com ella mateixa va declarar: “M’agrada el cinema que et transporta a la vida real. Hi ha directors que no en volen saber res i es decanten per les fantasies. Jo no.”

Garrotxa Escenari natural

3

1

5

2

4

Amb naftalina o no

L’any 1980, Pep Callís, que era un fotògraf i documentalista de prestigi, va fer un cop de cap. No és que inventés el micromecenatge, però sí que va buscar el suport d’institucions i amics per poder rodar ‘Naftalina’, una experiència cinematogràfica realitzada i produïda totalment a les comarques gironines filmada en un moment de crisi quan els productors no arriscaven ni un duro –estem parlant dels temps d’abans de l’euro– si no li veien una sortida comercial. Els 8 milions de pessetes (48.000 euros) recaptats van ajudar a desenvolupar una trama de caràcter intimista protagonitzada per tres personatges, encarnats per Toni Agustí, Pilar Domínguez i Sílvia Tortosa –aquesta era l’única actriu professional del repartiment–, en què es barregen les conviccions personals amb el xoc de caràcters i l’ambient asfixiant d’una ciutat reclosa sobre la seva pròpia misèria que oprimia els joves i que va despertar tots els fantasmes i els tabús de la societat provinciana.

Pep Callís va obrir el camí, i a hores d’ara podríem parlar de la Garrotxa i la muntanya de la Selva com un gran plató, ja que en els darrers trenta-cinc anys s’hi han rodat pel·lícules i sèries de televisió importants com ara ‘El caballero del dragón’ de Fernando Colomo, ‘Arnau’ de Lluís Maria Güell, ‘Soldados de Salamina’ de David Trueba, ‘Las voces de la noche’ de Salvador García Ruiz, ‘El perfum. Història d’un assassí’ de Tom Tykwer –en què Besalú es transforma en Grasse, la capital del perfum– i ‘Serrallonga, la llegenda del bandoler’, sèrie de televisió dirigida per Esteve Rovira. També s’hi ha ambientat ‘El monje’ de Dominik Moll, basada en l’obra cabdal de la literatura gòtica escrita el 1796 per l’anglès Matthew Lewis, una història d’ascens i caiguda: el caputxí Ambrosi passa de ser abandonat quan era nadó a les portes d’un monestir a ser un membre admirat de la comunitat, traït per les seves baixes passions. Santa Pau va ser l’escenari d’‘El pregón’ quan encara faltava ‘Estiu 1993’.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MIQUEL BLASI
President i CEO d’e-WATTS TECNOLOGIES

“Faig teletreball i organitzo el pla estratègic postcrisi Covid-19”

EPIcubs per als hospitals gironins

gironaU

L’Estat vol fer més tests però no aclareix com

barcelona

Reclamen el control sanitari de les residències d’avis

barcelona

Salut permetrà acompanyar els malalts crítics en la recta final

Barcelona

Sanitaris a contrarrellotge

Barcelona

Diversos sistemes: un sol resultat

barcelona
el confinament, en primera persona

Per quedar-se a casa

GIRONA

El virus ataca les llibertats

barcelona