Política

Marc La muà

Cap de llista del PSC per Girona

“Mengem procés per esmorzar, dinar i sopar”

“El canvi ja està passant, com es veu a les Illes Balears, Aragó o el País Valencià, i va quedant clar que hi ha federalistes més enllà de l'Ebre”

“La família socialista ha crescut perquè reclamem la centralitat del catalanisme inclusiu

“Pel dia de reflexió ja tinc les entrades per anar a veure la nova entrega de «Star Wars»”

En un partit d'esquerres, com ara el PSC, si no hi hagués diversitat d'opinions alguna cosa aniria molt malament
El model de pacte i entesa que volem nosaltres, expressat des de la màxima llibertat, és el federalisme
Democràcia i Llibertat és com Roger Moore fent de James Bond. Continua sent Bond, sí, però ja no li escau fer aquest paper
El procés sobiranista el que ha aconseguit ha estat maltractar la transversalitat del catalanisme polític
Alguns ens havien venut que estàvem atracant a Ítaca i, la veritat, encara som al mar i sense cap rumb clar

Marc Lamuà i Estañol, cap de llista del PSC al Congrés dels Diputats per Girona, ho té clar: passarà la jornada de reflexió assegut en la foscor d'una sala de cinema veient l'esperat retorn de la saga de Star Wars amb l'episodi set, El despertar de la força , que s'estrena demà oficialment a tot el món. En política, diu irònicament, ningú admet que està al costat fosc, però sí que hi ha gent que ha traspassat línies vermelles, com ara la declaració de desconnexió de l'Estat, que considera un error estratègic enorme. Costats foscos a banda, aquest film el va marcar, tot i que per edat no el va veure quan es va estrenar, el 1977: “Tinc la sort de tenir amics i una dona als quals els agrada la saga”, diu amb orgull. Serà per Lamuà, doncs, una vàlvula de descompressió que li ve com un regal caigut del cel o, millor dit, d'una galàxia molt llunyana. “No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula, perquè a la meva generació ens va marcar Jurassic Park, que vaig veure al Kyton de Palamós”. De fet, va ser la novel·lització del film de George Lucas que va introduir-lo en aquest univers: “Va ser una de les primeres novel·les que vaig llegir a l'institut”, recorda, afegint-hi que “vaig comentar-li, al professor de castellà, que també era el director, si podia llegir aquesta novel·la i no, per exemple Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i, per a sorpresa meva, em va contestar: «Aquí el que s'ha de fer és llegir, llegir i llegir», i aquest va ser un dels meus primers llibres no obligatoris que, a més, em va portar cap a la pel·lícula”.

Lamuà va néixer a Palamós el 19 de maig del 1980, on va residir fins als 18 anys, moment en el qual va iniciar una aventura transformadora: la universitària. És fill d'una nissaga de mestres de pura raça: la seva tia besàvia ja va ser mestra a Castell d'Aro; els seus pares són mestres a Palamós; la tieta paterna, també. “Fins i tot la meva dona és mestra i jo tinc un màster per poder exercir-ne i, quan vaig fer les pràctiques, la veritat és que la docència em va agradar molt”, confessa. El seu pare, fill de Girona, i la seva mare, de Platja d'Aro, es van conèixer a la universitat i van acabar de docents a Palamós, ella al col·legi Vedruna i ell al Vilaromà. Lamuà va ser la darrera promoció que va fer EGB, BUP i COU: “Et feien venir por per si suspenies... perquè et comentaven que podies caure al pou de l'ESO!”. Estudiant aplicat, i sense estridències, es va treure dues carreres: història, perquè tenia el cuc de ser arqueòleg, però en el procés es va enamorar de la iconografia i va decidir, a més, també fer història de l'art, amb la cirereta d'un doctorat amb una tesi sobre aquest nou amor que ja l'ha acompanyat sempre.

Tot i ser palamosí, Girona ha estat sempre per a Lamuà un referent: “La meva mare va perdre els pares de molt petita i la referència familiar nuclear per a mi eren els avis de Girona; aquesta ciutat es converteix en el lloc on volia anar quan era petit; recordo les Fires de Sant Narcís, la dels brocanters, la de mostres o les festes de Nadal. Així es va anar creant aquest desig d'algun dia venir a viure a Girona.” El seu carrer és l'Andreu Tuyet i Santamaria, de Montilivi, un punt neuràlgic, on encara perviu intacte aquest sentiment de barri: “Allò que ens porta a dir que som de Montilivi amb orgull i on és molt difícil passejar sense saludar alguna persona.”

Les converses eternes al bar de la Facultat de Lletres van ser determinants per a la seva entrada en política, un ambient que, a casa dels pares, sense ser tabú, no era un motiu de conversa, especialment perquè la seva família havia patit durament la repressió franquista: “A casa, la política havia estat en un segon terme; el meu besavi va estar molts anys tancat a la presó i va deixar una marca forta a la família, on no hi havia ningú que milités activament. Jo vaig ser el primer que va tornar a tenir un carnet després del meu besavi.” Explica que el besavi es va presentar a les eleccions municipals a Girona pel Bloc Obrer i Camperol. Treballava a la impremta de can Rahola, l'Autonomista: “ Per exemple, el meu pare, un home molt actiu socialment a Palamós, va refusar sempre anar a les llistes per les municipals. Sí que es parlava de política, però amb una certa reserva”, explica.

Lamuà de molt jove ja havia tingut una certa faceta d'activista que havia canalitzat ja a l'institut fent classes amb uns companys a un grup de joves perquè les seves famílies no podien pagar classes de repàs. Segurament per això, i segons Lamuà, la política per a ell no ha deixat de ser una extensió més de l'activisme. Però el debat acadèmic de les idees el va enlluernar i tot va canviar, especialment pel que fa a les percepcions; tot plegat el va anar portant cap al socialisme i la socialdemocràcia moderna, tot i que opina que aquesta s'ha anat descafeïnant amb el temps “potser una mica massa”.

Ara, però, sorprèn una mica el pas que ha fet aquest jove i alhora veterà polític que sempre s'ha mogut pels passadissos del partit, passant a ser el cap de cartell dels socialistes gironins al Congrés, compartint quan toca escenari amb Carme Chacón, retornada de la seva aventura docent americana. Des de l'executiva de Girona ha fet diferents tasques i ha estat secretari d'organització. Per generació no es veu com un fill del nadalisme; això sí, respecta i admira Joaquim Nadal, si bé més per la seva faceta d'alcalde que no “especialment per altres càrrecs polítics que ha ocupat”: “En Quim Nadal és un referent per tot el que ha fet, però principalment per la seva faceta d'alcalde, que realment va transformar tota una ciutat. A més, va ser una de les primeres figures polítiques que podia reconèixer pel carrer quan era petit”, advertint que “després de repetir-ho tant potser s'ha anat banalitzant, però la posada al dia de Girona havia de ser una tasca hercúlia”. Nadal és un referent perquè el partit socialista, segons Lamuà, viu d'aquesta visió municipalista: “Al final, més enllà de les diferències, no s'ha de renegar dels referents”, tot destacant de Nadal que “ell ha seguit el seu camí, que és lícit, però que no vol dir que la resta de companys l'haguem de compartir perquè en un partit d'esquerres, si no hi hagués diversitat d'opinions, alguna cosa aniria molt malament”.

Ara li ha tocat agafar amb tranquil·litat i serenor, sense estridències, el timó de la representació dels socialistes gironins a Madrid. I aquesta aventura la fa admetent que el PSC ha pagat el peatge que ha comportat el procés sobiranista: “Per cert... hem menjat procés per esmorzar, dinar i sopar, i s'ha maltractat la transversalitat del catalanisme polític.” Un procés que ha provocat una diàspora dins el PSC amb membres del partit, alguns de significatius, que s'han ressituat per “acabar d'assessors en altres diputacions, fora de Girona, el que demostra que molts d'aquests moviments eren menys ideològics del que se'ns va pretendre fer creure en aquell moment”. Lamuà afirma, però, que la família socialista el darrer any s'ha anat eixamplant “perquè es reclama la centralitat d'un catalanisme inclusiu”. Per això reivindica la política feta amb responsabilitat, a banda del projecte que sigui. I és ara, més que mai, quan, diu, el federalisme ha de ser la gran aposta, especialment perquè Espanya s'ha de transformar, s'ha de refundar: “El canvi ja està passant, com es veu a les Illes Balears, Aragó o el País Valencià, i va quedant clar que hi ha federalistes més enllà de l'Ebre, on es demana també un millor finançament. No estem sols. Encara més, un company ironitzava que segurament acabarem fent els Països Catalans federalistes abans que els independentistes”, afegint-hi que “cau pel seu propi pes que això ja no funciona i que ens cal també reformar la Constitució”.

Lamuà descansarà dissabte al cinema veient actors representant un paper, com ara, diu, fan molts polítics. En to irònic no deixa de pensar en rols; per exemple, de C's diu que són aquell personatge d'Agatha Christie que sospites que alguna cosa té a veure amb el crim, però no saps ben bé què: “ Tenen molts, però molts tics de dretes, però van dient que són de centre.” D'En Comú Podem creu que han passat de ser “l'heroi accelerat que volia assaltar el cel per acabar demanant sisplau si els deixen entrar.” També valora l'equip tècnic, que seria ERC, perquè fa de tramoista perquè no té decidit encara si actuar o quedar-se manegant els llums. El dolent és el PP, però adverteix que queda tan caricaturesc, que ens pot caure simpàtic, i que cal no oblidar qui és. També recorda les estrelles en decadència, com ara UDC, que vindria a ser l'actor veterà a qui han assegut al final en espera d'un paper que no arribarà, i, finalment, Democràcia i Llibertat, el galan amb massa anys que s'ha empolainat per semblar jove però que ja no és creïble: “És com l'última d'en James Bond amb Roger Moore; continua sent Bond, sí, però ja no li escau el paper.”

De Palamós a Montilivi

La referència per aquest fill de mestres i llicenciat en història, Marc Lamuà, és, sense cap mena de dubte, el barri de Montilivi de Girona. Aquest era un espai on venia a casa dels avis paterns per Fires o les festes de Nadal i, òbviament, va ser el lloc que va escollir en un primer moment quan va venir de Palamós a viure a Girona. Passejar amb Lamuà pel seu barri, molt especialment pel carrer Andreu Tuyet i Santamaria, un punt neuràlgic i ple de records, és anar trobant romegueres, gent que el saluda o, fins i tot, la noia que regenta un bar que el rep amb grans mostres d'afecte i li diu que vol anar a Madrid amb ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Protesta a Sitges contra la presència d’agents de la Policia Nacional en diversos hotels

sitges

Jordi Sànchez: “Marchena, no em crec la teva indignació”

barcelona

Sánchez anuncia una oferta als partits en 48h després del 10-N per formar govern en un mes

alcorcón

La CUP crida a la mobilització i a la desobediència civil i institucional: “Serem ingovernables”

barcelona

Setanta juristes signen un manifest contra el “greu i continuat ús polític” de la Justícia a l’estat espanyol

girona

Merkel demana a Erdogan que acabi d’immediat l’ofensiva militar a Síria

berlín

Trump avisa que imposarà “poderoses sancions” a Turquia per la invasió al nord de Síria

washington

Associacions, familiars i autoritats homenatgen a Montjuïc als republicans executats pel règim franquista

barcelona

Batet celebra que els Mossos hagin actuat “correctament” i amb “responsabilitat” en l’acció de Pícnic per la República

barcelona