Política

la crònica

I al final... l'èxtasi

Aquesta està cridada a ser una jornada històrica. Vist en curt potser és exagerat. Caldrà esperar a la llarga panoràmica que permet la història per saber si ho és o no. L'ambient que es vivia a la Riera d'Arenys, però, era molt especial. Amics, coneguts i saludats d'arreu ens trobem al sorral que vertebra el poble. «No m'ho podia perdre, això és història», comenten. És gent arribada de tot arreu, des de Girona fins a l'àrea metropolitana, passant pels Pirineus. Encuriosits, s'atansen on es fa la votació. No els permeten entrar, no volen aglomeracions on es fan les votacions. La gent podria empipar-se, ha vingut de lluny, però no ho fa. L'aire fa olor de tolerància.

La sala de votacions és llargaruda i la paret del darrere de les cinc taules on es pot votar segons la lletra del cognom és un mural de tema mariner. Arriba l'Erik, menor d'edat, i pregunta al primer que troba on ha de deixar «allò», o sigui, la papereta; és el seu primer cop. Inexperiència. Ell, però, que és un veterà, fa estona que ha votat. De fet, ha estat el primer a dipositar el vot. És l'Ernest Vila i està jubilat. No ha passat mitja hora des que ho ha fet i la cua per votar ja és més que considerable. Són famílies senceres, que s'esperen a la porta del Centre Moral, porta per porta amb la Casa de la Vila, al número 57 de la Riera. A l'Ajuntament, el Banc de Teixits recull donacions de sang. Es veu que la gent no és tan generosa quan en lloc d'opinió ha de donar líquid corporal. La jugada no els ha sortit rodona.

Al costat del Centre Moral hi ha la botiga Espardenyes Soler, que fa l'agost en ple setembre. Alguns comerços han obert. Avui no és dia de tenir por. Els forns, els venedors de diaris, els restaurants han fet calaix. Prou per voler que hi hagi un referèndum cada diumenge. Hi votarien a favor. Ha anat tan bé, que ja no hi ha ni una barra de pa al poble, s'han acabat els entrepans i les begudes se serveixen calentes perquè les neveres no fan prou gel.

On també la temperatura ha pujat és al voltant de la plaça de l'Església; són prop de dos quarts d'una i s'hi espera els feixistes. Els antifeixistes –red skins, la majoria, i algun de literalment tatuat fins al capdamunt– criden consignes a favor de la independència i contra Espanya. Un nen es passeja amb una samarreta on llueix un «Fet a Catalunya» mentre sona la música de la Dharma a cop de gralla. «No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat; volem, volem, volem, volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans.»

Arriben, amb un quart d'hora de retard, els de la Falange. Decepció. Ja no és el que era. Amb prou feines han omplert un autocar i mig. Els rep un solitari falangista –un–, que la fa petar amb els mossos que més que contenir-lo li fan companyia. Els que arriben no passen de la seixantena. La majoria pentinen cabells blancs, si és que poden pentinar alguna cosa. L'escena té tocs de surrealisme. La plaça Catalunya és petita i el lloc on es concentren és molt fàcil de controlar. Un dels que sembla que manen demana que no es dispersin, cosa que, de fet, és impossible. Mal comptats, hi ha més periodistes que falangistes.

Un feixista, amb les mans embotides en uns guants negres, s'esvera i arrenca a córrer cap a uns matolls per insultar un centenar d'independentistes que criden des de molt lluny consignes antifeixistes. No s'adona que les herbes protegeixen de la vista un Pipican, i s'hi deixa les cames contra la tanca de fusta. El conjunt de l'escena és de pel·lícula de Santiago Segura. Alguns fatxes posen, amb un posat seriós, perquè els periodistes els facin fotos. Semblen sortits del No-do, vestits amb l'uniforme falangista i lluint bigotets i ulleres de sol. Les consignes no són gaire variades. Diuen que s'ha d'acabar l'acte «com cal», i per fer-ho han triat l'himne espanyol preconstitucional, que s'escolta enllaunat en casset. Bé, de sentir-se, no se sent gaire, entre els crits dels independentistes dels balcons, la casserolada d'un grup de veïns que s'enfronten als fatxes i l'helicòpter policial. Ja s'acaba. Un mosso confon un col·lega de professió que no porta l'acreditació visible amb un company de la secreta. Bona nit i tapat. Berlanga. Millor Fellini.

De tornada a la riera continuen les votacions. Qui pot dina i qui no s'atipa d'independentisme. Ja és ben veritat, que l'independentisme uneix. Som tres a taula i una ciutadana ens demana si pot seure amb nosaltres. I no és que ens trobi atractius, és que té gana. Ens avança que es farà de Reagrupament. Ha vist en Carretero passejant-se entre la gent, com ho han fet Puigcercós, Àngel Colom (i el seu seguici intercultural) i altres polítics nacionals, locals i alcaldes arribats d'arreu.

Són quarts de cinc i plou. Rierols per la Riera. És un bon moment per acostar-se a signar al llibre de firmes que s'ha posat a disposició dels no arenyencs. De fet, fa estona que els organitzadors a banda del llibre han lliurat folis perquè qui vulgui firmar pugui fer-ho, perquè la cua sembla que no s'acaba. Al costat hi ha també una urna que recull donacions econòmiques. Déu n'hi do, les contribucions que s'han anat fent.

La pluja enceta la tarda. Hi ha treva, però. Torna la festa. Timbals, gralles i diables. Gegants. Arenys de Munt xala. Mentre uns fan gatzara, uns altres continuen fent pujar l'índex de participació. Una dona de noranta anys –no és pas l'única– surt de la sala de votacions. La rep un fort i càlid aplaudiment. La dona plora. Això és història. Una que han contribuït a fer els milers de persones que avui han estat presents a Arenys de Munt procedents d'arreu del país i de més enllà dels Pirineus, com explicarà l'alcalde Móra. Els que portaven estelades, els que anaven tocats amb barretina, els que cridaven «no volem sentència, volem la independència» i els centenars que cantaven Els Segadors mentre esperaven a la Riera el recompte de vots.

Ni els crits de «Terra Lliure», ni els crits dels feixistes, ni les pedres dels incontrolats contra els vidres de l'autocar dels de l Falange, res d'això no va poder enterbolir una jornada que va estar marcada per la convivència i el pacifisme, per la voluntat lliure d'un poble d'expressar-se a ritme del ball de gegants. I al final... l'èxtasi, acabat el recompte de vots. Arenys de Munt va demostrar que el país ha fet el primer pas. Sempre és el més difícil...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Torra denuncia un “judici polític” que vol “alterar el panorama polític català” amb un tribunal “parcial”

barcelona

El fiscal superior creu que el president de la Generalitat va fer “befa” en substituir el llaç groc per un de blanc

barcelona

Deportat al Marroc el noi de 22 anys detingut a Lleida durant els aldarulls després de la sentència de l’1-O

Lleida

Mossos que eren a col·legis gironins l’1-O asseguren que Guàrdia Civil i Policia Nacional van carregar només d’arribar

Girona

El PSOE consultarà l’acord amb Podem a la militància el 23 de novembre

Madrid

ERC manté el ‘no’ a Sánchez si no s’avé a una mesa de negociació amb calendari i garanties per complir els acords

Barcelona

L’excomissari en cap dels Mossos diu que no era difícil complir l’ordre de la JEC de retirar llaços grocs

Barcelona

El govern espanyol va vetar una visita del Parlament a Escòcia abans del 28-A

Brussel·les

El TC anul·la un acord de la Mesa del Parlament del 2018 que acceptava esmenes de la CUP per “restablir” la república

Madrid