Política

opinió

Últim intent per salvar la unitat

La crisi institucional i territorial i la fractura social exigeixen un canvi de rumb de l'Estat
El temps dirà si és una “quimera” la consulta, però el republicanisme és més viu que mai

La noticia saltava a mig matí als mitjans de comunicació: Joan Carles I abdicava en el príncep hereu, que prendrà el nom de Felipe VI (mal record en tenim els catalans de l'últim Felipe). Per què ara, en aquest moment? Motius en sobren. En primer lloc, el deteriorament i la popularitat de la imatge de la Corona difícilment podia davallar més (una puntuació de 3,7 sobre 10) assetjada pels escàndols provocats per les caceres d'elefants del monarca quan la població patia els efectes de la crisi econòmica («lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir») i per la corrupció que afecta el seu entorn familiar. I tot plegat amb una escenari de mala salut del rei que afecta la seva mobilitat.

En segon lloc, la crisi institucional i territorial de l'Estat (el repte del 9 de novembre a Catalunya segueix damunt la taula) i la fractura social provocada per la crisi econòmica exigeixen un canvi de rumb en la direcció de l'Estat. En aquest sentit, l'abdicació, que va ser comunicada el mes de març passat als dos líders dels principals partits espanyols, té una flaire de darrer intent per salvar la marca Espanya i la seva unitat.

Per últim, les eleccions europees han demostrat que el sistema bipartidista, principal valedor de la monarquia en les gairebé quatre dècades de regnat de Joan Carles, ha entrat en crisi. I, probablement, això té també a veure amb el moment escollit per anunciar l'abdicació: un període sense tensions electorals, que es vol aprofitar per dur a terme una transició monàrquica que no sembla fàcil i per veure si PP i PSOE es recuperen del sotrac europeu o s'ha entrat en un final d'etapa definitiu. En el breu discurs d'abdicació, es percep aquesta voluntat de garantir l'estabilitat en uns moments difícils: “El meu fill Felip encarna l'estabilitat... Té la maduresa necessària, la preparació i el sentit de responsabilitat necessari... [per] obrir una nova etapa d'esperança”.

Joan Carles I fou el successor designat pel dictador. Amb l'aprovació de la Constitució de 1978 es donà el pas cap a una monarquia parlamentària i cap a l'Estat de dret i democràtic, tot i que sense resoldre degudament l'ordenació territorial de l'Estat –l'Estat de les Autonomies ha estat un fracàs–. És cert que Joan Carles es va guanyar la legitimitat la nit del 23 de febrer de 1981, tot i que encara no sabem què va passar en les fosques hores que van des del moment en què la unitat de la Divisió Brunete va deixar els estudis de TVE i l'hora en què es va transmetre el discurs reial. Però ha plogut molt des d'aquella nit en què molts republicans es van fer joancarlistes i aquella legitimitat s'ha anat esvaint amb el pas del temps. No està gens clar que Felip pugui heretar aquesta legitimitat avui malmesa.

El títol II de la Constitució estableix que el nou monarca haurà de ser proclamat per les Corts Generals davant de les quals prestarà jurament i que el procés d'abdicació i successió serà objecte d'una Llei Orgànica.

Però la realitat és menys fàcil. D'una banda, el sentiment republicà ha anat creixent en les darreres dècades. De l'altra, l'elecció entre monarquia o república mai ha estat sotmesa a referèndum tot i que el període democràtic de referència més immediat fou la Segona República, anorreada en sang pel que va fer successor Joan Carles.

S'obre, sens dubte, un període d'incertesa que per alguns pot ser, àdhuc, d'esperança. Això sembla afirmar el lehendakari Íñigo Urkullu quan diu que s'obre “un nou cicle” i l'oportunitat d'una “actualització dels drets històrics bascos” per aprofundir “en la democràcia, en la llibertat i en la convivència”. A Catalunya la percepció és diferent. Artur Mas, després de desitjar el millor per Espanya, ha insistit que l'abdicació no atura ni incideix en el procés obert a Catalunya, que és irreversible.

En tot cas, caldrà veure si el nou monarca comparteix els fonaments constitucionals que defensa el govern català per fer una consulta legal i acordada o si, pel contrari, s'enroca en la posició del govern espanyol de desautoritzar la consulta per imperatiu constitucional: Joan Carles va dir que això de la consulta era una “quimera”. El temps ho dirà, però el sentiment republicà segueix més viu que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’1-O, de nou al punt de mira

barcelona

Bèlgica reactiva l’euroordre contra Puig

brussel·les

Valtònyc té cita dimarts en la vista per a l’extradició

Brussel·les

Puigdemont reté la immunitat almenys fins a la tardor

Vergés obre la porta a avançar la fase 3 a Barcelona i Lleida

Barcelona

El genoll del racisme que impera als EUA

Washington
JORDI LABÒRIA
PRESIDENT DE LA FUNDACIÓ PORTAL, EXMILITANT HISTÒRIC DEL PSC, EXREGIDOR DE TERRASSA I EXDIPUTAT PROVINCIAL

“En aquests moments qui pren decisions al país?”

EL RADAR

Guerra sense treva

De los Cobos, el mentider

barcelona