Política

La pubertat de Catalunya

És com si Catalunya hagués entrat en l'època de la pubertat i li toqués viure el trasbals hormonal de l'adolescència

Cada quatre anys pateixo la frustració de no tenir dret de vot a les eleccions catalanes. Com a català que sóc continuo trobant injust no poder votar pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola, però com que no vull perdre temps donant cops de cap contra parets legals, intento fer de la frustració, virtut. Per això observo aquestes eleccions amb la més sana distància possible. Des d'aquesta distància relativa (?) mental i geogràfica –visc a vint-i-vuit quilòmetres al nord d'aquesta frontera imbècil (?)– veig una Catalunya apassionant. Diria que Catalunya s'està cercant ella mateixa. Probablement fa molt de temps que s'està cercant però ho fa, ara, en un context polític i econòmic internacional que ha eixamplat el ventall de les possibilitats i en un context espanyol que s'assembla cada cop més a un cas típic de violència de gènere.

En les societats democràtiques, l'alternança política és un fenomen desitjable i, per tant, el retorn de Convergència era, a la llarga, inevitable. No crec, però, que es tracti per essència d'un tomb cap a la dreta. Els models antagònics de dreta o esquerra han perdut molt sentit, sobretot en la realitat de la gestió econòmica d'un país. A Catalunya em sembla que, clarament, els models antagònics passaran cada cop més per independentisme o unionisme. El veritable debat d'aquesta dècada es troba aquí i enlloc més. És clar, cal una mica de temps perquè les posicions, dels partits i dels ciutadans, siguin clares. Per això Catalunya, avui, vista des dels meus vint-i-vuit quilòmetres de distància, sembla un xic boirosa. És com si Catalunya hagués entrat en l'època de la pubertat i li toqués viure el trasbals hormonal de l'adolescència, etapa no sempre agradable però indispensable abans d'arribar a l'edat adulta...

Aquest canvi profund de Catalunya porta necessàriament a un creixement –que ha de ser pacífic i democràtic– de les postures dels qui estan en contra del pas de Catalunya a l'edat adulta, que la volen eternament menor d'edat. Per això els partits unionistes estan cridats a desenvolupar-se. Els unionistes ja fa segles que saben apartar les seves picabaralles per anar cap a allò que per a ells és essencial: la unitat d'Espanya. Els independentistes, visiblement, encara han de treballar per oblidar les discrepàncies i aconseguir junts l'objectiu comú. N'haurien d'aprendre de pressa, diria. Així tot seria més clar i els partits que no es pronuncien, entre els quals Convergència, s'anirien decidint. Perquè és evident que sense Convergència no hi haurà independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El 10-N complica el pressupost

barcelona
opinió

Llibertat presos polítics

Jutge president d’una sala de San Salvador i màster en Dret Constitucional a El Salvador

Sánchez diu que ara ja tindria una crisi de govern per Colau

madrid

Arxiven la causa a vuit militants d’Arran Jovent

barcelona

Cuixart demana que la sentència no sigui cap fre

Barcelona

El PSC denuncia la “paràlisi” del govern de Girona

girona

El jutge rebutja investigar la vinculació de l’imam amb el CNI

barcelona

Frenada de l’economia mundial

París
Regne Unit
Memòries d’un exprimer ministre

Una reina no tan neutral

Londres