Política

JAUME ASENS

CANDIDAT D'EN COMÚ PODEM EN LA LLISTA DE BARCELONA PER AL CONGRÉS DELS DIPUTATS

“El 155 i la DUI són dos fulls de ruta fracassats”

“No sortirem d’aquest cercle viciós fins que no es resolgui a les urnes”

“O ens posem d’acord les esquerres o l’altra opció és la barbàrie”

“S’està convertint en un piròman més”

De l’ordre al fang
Ve d’un món d’ordre com és el del dret on va defensar un munt de causes de moviments socials. Reconeix que hi ha més “honestedat” que en la política, un món amb “un component de fang”, que “degrada” i on hi ha el risc d’acabar “defensant més els interessos personals que els socials”. Per això té clar que és temporal i que si no marxa, “m’hi obliguin”. El 2015 va entrar de regidor a l’Ajuntament de la capital i ara, amb 47 anys, repeteix de candidat d’En Comú Podem als comicis espanyols
Hem d’abandonar la política de trinxeres, els maximalismes i fer un esforç per flexibilitzar les nostres posicions S’equivoquen aquells que pensen que Espanya podrà avançar si Catalunya no avança
El vist als carrers de Barcelona té a veure amb la frustració d’una generació que se sent traïda per tota la classe política
Hem de tenir un gran resultat per obligar el PSOE a recuperar la seva ànima federalista i plurinacional

Encapçala per segona vegada la llista d’En Comú Podem i a l’entrevista explica algunes propostes amb les quals es presenta per recuperar alguns dels cinc escons que va perdre a l’abril.

Ja ha paït la participació al debat televisiu?
Va ser un espectacle molt poc gratificant perquè va ser una escenificació més pròpia d’una bronca tavernària que d’un debat de propostes. Va ser més un combat de boxa sense regles que d’esgrima.
La seva proposta de desbloqueig basada en l’empatia i el diàleg va quedar en els llimbs. No va recollir resposta.
No la vam recollir i potser té a veure amb el fet que és campanya electoral i és més difícil entendre’s entre els partits perquè tendeixen a sobreactuar i a visibilitzar més allò que els diferencia que no allò que tenen en comú. Hauria estat bé saber els punts de discrepància, però la proposta és allà i esperem a després del 10-N... És una proposta viable que intenta recollir un cert sentit comú que té a veure amb el perímetre que s’ha de construir perquè emergeixin els consensos interns de país, els del catalanisme que en els moments excepcionals s’ha sabut unir i treballar amb un full de ruta com es va fer als anys 30 o als anys 70 amb l’Assemblea de Catalunya. Hem d’abandonar la política de trinxeres, els maximalismes i fer un esforç per flexibilitzar les nostres posicions a partir de l’empatia. Sense demanar a ningú que renunciï als seus principis i objectius, però amb petites renúncies per arribar a acords. Nosaltres hem fet una proposta que no és la que vam fer en el passat, però que creiem que podria anar pel carril central on ERC i el PSC s’hi podrien sentir còmodes perquè en un moment o altre han dit coses similars.
Tal com està Pedro Sánchez i el PSOE sembla difícil arribar a acords.
El PSOE ara està obsessionat a aconseguir els vots de la dreta i s’hi ha mimetitzat. A vegades sembla que sentim més Rajoy que Sánchez pel tipus de sobreactuacions i el discurs populista de tipus punitiu, amb propostes que el seu partit ha criticat històricament com la reforma del Codi Penal per introduir-hi el delicte de convocatòria de referèndums il·legals i que Zapatero va derogar. I el senyor Iceta sortia al pas dient que si s’apliqués aquest delicte no faria falta aplicar el de sedició, i això és fals, perquè estarien condemnats pels dos delictes ja que no tenen res a veure i protegeixen béns jurídics diferents. El PSOE s’ha allunyat molt de les seves posicions però també ha mostrat una gran capacitat per adaptar-se a les enquestes i circumstàncies concretes. I per això diem a la gent que hem de tenir un gran resultat, per obligar el PSOE a recuperar la seva ànima federalista, plurinacional i més progressista de quan Pedro Sánchez va guanyar les primàries. Va haver-hi un moment que Sánchez semblava estar més a prop del “amb Rivera no” que del “amb Iglesias no” d’ara.
El PSOE d’ara és temporal per les circumstàncies electorals?
Vull pensar que sí, que està cometent la irresponsabilitat que pot guanyar les eleccions amb un discurs de dretes. I això no és innocu, quan fas aquest discurs estàs ajudant a modificar les percepcions, la cultura política de la societat i configurant una realitat més conservadora. Pedro Sánchez s’està convertint en un piròman més.
Hi ha alguna cosa que li faci pensar que canviarà?
Ara mateix no. Si mirem les anteriors eleccions el contrast és molt bèstia perquè va demanar el vot a les esquerres per impedir un govern de dretes i quan les va guanyar va demanar el vot a la dreta al debat d’investidura per impedir un govern amb nosaltres. Ara descarta governar amb nosaltres i la novetat és que el PP i Cs han obert una porta al pacte. Per això diem als socialistes de cor que votar el PSOE és donar-li les claus de La Moncloa a Casado.
Quin escenari s’imagina després del 10-N?
Semblant a l’actual i que posarà de manifest la irresponsabilitat de convocar les eleccions. Pedro Sánchez pensa que la gent va votar malament, no s’adapta als desitjos de la gent sinó que s’adaptin als seus. No accepta que la societat ha canviat, que és diversa i multipartidista, i el resultat tornarà a posar en evidència que hi ha una situació que ens obliga a buscar acords. I aquest és el repte, perquè les dretes es barallen molt, però tenen una gran facilitat per posar-se d’acord per governar. Les esquerres a Espanya tenen una dificultat congènita que té Catalunya com un dels punts de referència. És l’element central que està desestabilitzant el sistema polític i Sánchez s’enfronta a una dificultat molt gran en la qüestió territorial que fins que no vulgui resoldre-la no podrà assumir altres reptes de l’Estat espanyol urgents en l’àmbit econòmic i social. Pot tapar-se els ulls per no veure la realitat de la qüestió territorial catalana, però quan els obri seguirà allà. L’excusa per les primeres eleccions va ser la foto de Colón pel tema de Catalunya i la d’aquestes és Catalunya per les discrepàncies amb nosaltres i, fins i tot em va utilitzar a mi d’excusa principal per no entendre’s amb nosaltres. Es pensa que és un problema d’ordre públic, però la política ha de tornar a recuperar la seva funció, la utilitat, i això per deixar de subcontractar la gestió de la qüestió territorial als tribunals i a la policia. El tema de Catalunya no es resoldrà amb cops de porra i amenaces del 155, sinó assumint la realitat i dient la veritat a la gent.
I quina és la realitat?
Que hi ha un conflicte territorial que té a veure amb el fet que la ciutadania de Catalunya va anar a votar l’Estatut d’Autonomia de Pasqual Maragall el 2006 i aquella voluntat va ser distorsionada, es va trencar el marc i el pacte constitucional. Es va trencar la constitució territorial i des d’aquell moment hi ha desordre a Catalunya i a l’Estat. S’equivoquen aquells que pensen que Espanya podrà avançar si Catalunya no avança, si està en quarantena sota la l’amenaça del 155 i la llei de seguretat nacional. I també s’equivoquen els que pensen que Catalunya podrà avançar d’esquena a Espanya. Per bé o per mal són dues realitats que estan interrelacionades i, com pensava Lluís Companys, diem que perquè avanci una ha d’avançar l’altra.
Que Sánchez enviï un article a no sé quants mitjans internacionals què li sembla?
Aquestes reaccions em recorden a Borrell quan parlava de desinfectar Catalunya. És una mostra més del seu nerviosisme, perdent els papers com quan va amenaçar una democràcia consolidada com la belga, que té separació de poders, amb prendre represàlies si els seus tribunals no accepten l’euroordre dels tribunals espanyols. O dimecres quan diu que la fiscalia depèn d’ell i que aconseguirà portar Carles Puigdemont pres a Espanya. No sé si és que no té els assessors jurídics adequats o què li està passant... M’agradaria pensar que és desinformació i que no hi ha una estratègia deliberada de desinformació per captar el vot de la dreta i l’extrema dreta.
I parlant de democràcies consolidades, la d’Espanya ho és?
És una democràcia que està actuant de forma no democràtica en la qüestió territorial. No estic d’acord amb els que comparen Catalunya amb una colònia oprimida com l’Índia, però tampoc amb els que diuen que és una democràcia exemplar. Té problemes greus de legitimitat en qüestions com la separació de poders i la prova evident és que en les enquestes als jutges espanyols són els de tot Europa que valoren pitjor la independència del poder judicial i alerten que la justícia espanyola és la que està més contaminada per la política. Hi ha un problema de politització de la justícia i de judicialització de la política amb un Tribunal Constitucional i un de Suprem molt deslegitimats.
La seva proposta de solució del conflicte a Catalunya implica la llibertat dels presos polítics, crear taules de diàleg, acords i votar-los, a més de millorar el finançament i l’autogovern... Algú pot dir que això és la fórmula del peix al cove de Pujol.
Els contextos no són comparables. Ara hi ha presos polítics i la seva llibertat és un pilar fonamental per a la solució. El fet que s’estiguin fent aquestes propostes tan de mínims posa en evidència que estem anant enrere i que la correlació de forces ha canviat. I posa en evidència que aquells que ens volien portar a les majors quotes d’autogovern, per la seva acció i la dels seus adversaris, ens estan portant a les quotes més baixes d’autogovern. I no es pot banalitzar la gran conquesta que representa l’autogovern a Catalunya i la lluita dels nostres avis i àvies. Es tendeix a pensar que les autonomies són cartró pedra, i es menysprea bastant el que hem guanyat. És oblidar que a l’Estat espanyol els períodes de democràcia han sigut molt breus. I aquest és el moment de democràcia més llarg que hem tingut i en què hem tingut més autogovern i a vegades s’actua de forma irresponsable pensant que són conquestes irreversibles. En el procés hi ha hagut una inflamació excessiva a partir d’una retòrica d’un voluntarisme impotent que ha marcat grans fites amb una distància enorme entre les paraules i els fets, entre les promeses i la realitat. I la prova ha sigut el judici on s’ha posat en evidència que no s’han respectat les garanties degudes d’un procés just i s’ha vist la inconsistència de les acusacions, però també la del procés que, com diu el Suprem, no hi havia una voluntat ni una capacitat per doblegar l’Estat. La consellera Ponsatí ja deia que s’anava de catxa. I el drama és que malgrat que no s’estava amenaçant l’ordre constitucional l’Estat ha actuat al marc processista com si fos una amenaça descomunal, quan amb els mecanismes ordinaris, i no penals, es podia haver respost a aquest desafiament.
Sembla que digui que hi ha part dels dos milions d’independentistes que ho són empesos per discursos ‘incendiaris’ de JxCat, ERC, CUP o, en el seu moment, de Junts pel Sí.
No qüestiono que siguin o no independentistes, qüestiono que hi ha diferència entre el que s’ha dit i el que s’ha fet. S’han aprovat lleis que no s’han dut a terme, o es va aprovar una DUI amb caràcter simbòlic i després se’n van a casa... Hi ha una dissociació entre el que fas veure que passa i el que està succeint de veritat, perquè en realitat s’ha acatat tot el que diuen els tribunals: el 155 i no es va abaixar ni la bandera. Cal no caure en la temptació de ser excessivament sever a l’hora de jutjar el comportament de persones que van actuar en una situació molt complexa, i que moltes d’elles estan a la presó. Han passat més de dos anys i hauríem de fer un cert exercici d’autocrítica i començar a dir la veritat a la gent perquè sinó es generen falses expectatives i la frustració ja sabem on ens porta. I el que veiem aquests dies als carrers de Barcelona té a veure amb la frustració d’una generació que se sent traïda per tota la classe política, inclosos nosaltres, però en bona mesura per uns dirigents independentistes que els van prometre una cosa que no ha succeït.
Li deia allò del peix al cove, ja que s’ha arribat a aquesta situació perquè a molta gent el model d’autonomia els sembla insuficient i la proposta que vostès fan els pot semblar tirar enrere.
Darrere molts independentistes hi ha molta gent frustrada i desenganyada amb els intents de modernitzar i transformar l’Estat espanyol en clau plurinacional. Darrere molts independentistes hi ha molts federalistes frustrats com és el cas d’Antoni Comín. Té a veure amb les múltiples generacions de catalans que al llarg de la història han intentat avançar en aquesta clau. I moltes vegades s’ha avançat, altres s’ha retrocedit, però mai de la forma desitjada i això genera una frustració col·lectiva que històricament ha anat creixent. És veritat, però el problema és pensar en dreceres o vies unilaterals... Una cosa és l’1-O i l’altra la declaració unilateral d’independència. Sempre hem dit que cal recuperar l’esperit de l’1-O perquè allà es va crear un perímetre, que després es va empetitir amb la DUI, de desafiament desvinculat de la llei de desconnexió que té molta força política. No n’hi ha prou d’acumular forces per guanyar sobirania, i és cert que en certs moments s’han de fer estratègies de cops de puny sobre la taula, però a vegades pot ser contraproduent. I així com el 9-N tenia un element disruptiu interessant que ens podria apropar més al nostre somni d’un referèndum, i l’1-O ens va permetre acumular forces per aconseguir-lo, quan certs sectors van acusar Puigdemont de traïdor i el van empènyer a fer la DUI es va perdre el que s’havia guanyat i es va cometre l’error de donar un pretext a l’Estat per elaborar una resposta que ens porta a una posició més endarrerida de la que estàvem.
Li molesta que li recordin que va ser l’advocat que va aconsellar a Toni Comín?
No, em sento orgullós del que vaig fer, però sí que em molesta que s’utilitzi per atacar-me. Quan s’ataca un gest que té a veure amb el meu ofici, que és el d’advocat, s’ataca un dels pilars de l’estat de dret i em recorda la degradació del PSOE. Lluís Companys tenia un advocat del partit socialista, que era el seu adversari a les urnes, però que el va defensar. Que lluny queda aquell PSOE del de Pedro Sánchez que utilitza que algú faci d’advocat com un element d’atac.
I què li molesta més, que els diguin equidistants, còmplices de l’independentisme o còmplices de l’‘statu quo’ espanyol?
Són etiquetes. I les etiquetes redueixen la complexitat, que és el que passa en els contextos de polarització on els matisos tendeixen a reduir-se i la gent veu les coses amb molta més emotivitat, fa binarismes i maniqueismes. Creiem que la responsabilitat que tenen els partits dels 155 és molt més gran i per això els nostres esforços per denunciar la vulneració de drets dels nostres adversaris del bloc de la DUI és el que molesta al bloc del 155. Són dos fulls de ruta que han fracassat: el del tenim pressa, irrealitzable i que no va calcular bé la correlació de forces deixant mig Catalunya enrere; i el que es pensa que això es resoldrà amb cops de porra, amenaces i que és el de l’immobilisme, la incomprensió i el no a tot. Però uns estan a la presó, i s’estan vulnerant els seus drets, quan reclamen més democràcia i un referèndum. Aquí no hi ha equidistància. Compartim amb el bloc de la DUI la demanda que això es resolgui amb un referèndum, tot i no compartir l’estratègia. Som tots sobiranistes que creiem que Catalunya és un subjecte polític que té dret a autodeterminar-se. La diferència amb el PSC d’ara és més profunda perquè considera que Catalunya no és un subjecte polític i no té dret a autodeterminar-se.
És simplista dir que tot s’acabaria amb un referèndum legal i acordat?
La qüestió territorial és intrínseca a l’Estat espanyol. Hi ha problemes amb els quals un ha d’aprendre a conviure-hi, que en la seva essència no els arribes a resoldre mai del tot, però has d’intentar que no t’invalidin per continuar avançant. No començarem a sortir d’aquest cercle viciós fins que això no es resolgui a les urnes. Què s’hi ha de portar? Nosaltres creiem que la via escocesa seria el desitjable, però no és una posició inamovible. En política un ha d’aprendre a adaptar-se a la realitat i als desitjos de la gent. I és el que volen les majories socials a Catalunya i hem d’intentar articular una solució al voltant d’aquesta posició i si no ens en sortim, n’haurem de buscar una altra. No podem seguir permanentment en un empat infinit.
Amb l’experiència que tenen de negociar amb el PSOE, i seguint amb l’argument de saber cedir en la política, què estarien disposats a cedir vostès?
Un no es presenta a les eleccions pensant en el que està disposat a cedir, sinó que aspira que la gent li doni la força suficient per convertir les seves propostes en posicions de força. Seria irresponsable per part meva dir en què estaríem disposats a cedir i, a més, és un exercici intel·lectual que no ens hem plantejat. Dependrà de la correlació de forces.
I què els diu l’experiència que no han de tornar a plantejar?
No caure en la ingenuïtat com quan ens vam creure la proposta de Pedro Sánchez. Ens hem tornat més desconfiats i exigirem més garanties en qualsevol acord a què arribem. Les paraules se les emporta el vent. Hi ha partits que diuen moltes coses en campanya que després no es tradueixen en fets.I Sánchez ha incomplert moltes promeses com la derogació de la reforma laboral, la regulació dels preus de lloguer o la publicació de la llista d’amnistiats fiscals.
És bon senyal començar negociant amb desconfiança?
Això és com les relacions humanes, per tenir confiança has de construir una relació i nosaltres hi estem disposats, i la confiança s’ha de renovar també. I el punt de partida ara és més llunyà perquè el Pedro Sánchez d’ara no és el d’abans de les anteriors eleccions. Però o ens posem d’acord les esquerres o l’altra opció és la barbàrie. Farem el possible per rescatar el millor del PSOE i el nostre soci estatal, amb Pablo Iglesias, és l’únic que parla de diàleg, de presos polítics, de llibertat i que diu que Catalunya és un subjecte polític que té dret a autodeterminar-se. I per fer aquesta pedagogia a l’Estat paga un preu polític molt alt, és un discurs valent i des de Catalunya s’ha de valorar que a l’altra banda hi ha algú que està disposat a preguntar i a escoltar. És l’únic candidat que entén Catalunya i no es pot governar Espanya sense entendre-la.
Més País creu que els farà mal?
Sempre vam dir que no ens preocupava gaire perquè la intenció de Més Madrid de presentar-se a Barcelona era una operació de paracaigudisme polític sense cap vincle ni arrelament al territori. No han trobat cap pista d’aterratge, no s’han aliat amb ningú i la prova evident és que això es tradueix en les enquestes amb un resultat pírric que no els donaria cap representació.

passa a la plana següent

ve de la plana anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El ple del Parlament votarà la setmana que ve la proposta de resolució de JxCat, ERC i la CUP suspesa en part pel TC

Barcelona

ERC denuncia la “repressió” de l’Estat i es compromet a defensar una “solució política” per a Catalunya

Barcelona

La Comissió Europea es nega a canviar de posició per la crida d’Amnistia a alliberar els Jordis: “És un afer intern”

Brussel·les

Puigneró retreu a Calviño “l’inadmissible” decret de seguretat digital

Barcelona

Amnistia Internacional urgeix l’alliberament immediat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Barcelona

La defensa de Torra creu que hi haurà sentència abans de 15 dies perquè ha estat un “judici exprés”

Barcelona

El Tribunal Europeu de Drets Humans desestima la demanda de Valtònyc per la condemna d’Espanya

Brussel·les

El company de pis d’Es Satty compareix a la comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 i el 18 d’agost del 2017

Barcelona

Calviño assegura que nota “preocupació” entre els empresaris per la situació a Catalunya

Barcelona