Política

La sentència, farcida de trets polítics, veta el dret a decidir

Avisa que la sobirania no es pot fragmentar sense trencar la convivència i es reserva la facultat d’actuar fins i tot amb acord polític

Atribueix delicte penal a tot intent de procés constituent propi

Com es podia esperar d’un judici polític, la llarga sentència, de gairebé 500 planes, entra en molts punts de la seva fonamentació en valoracions del tot polítiques, ja que dedica amplis capítols a mirar de desmuntar els arguments de les defenses i, de pas, a deixar tot de jurisprudència, si no advertències clares, per evitar que Catalunya tingui temptacions de seguir endavant amb el procés. El Suprem mateix admet que el cas té “singularitats” més enllà d’un judici penal perquè afronta un “problema d’un indubtable relleu polític” i de “profundes arrels històriques”, fet que li dona una “dimensió històrica” i “dificulta l’anàlisi jurídica”’, i tot i que assegura que no li “incumbeix” suggerir solucions polítiques, hi entra tot seguit sense manies. I ja adverteix que ho farà sempre que calgui, ja que afirma que el dret no es pot considerar “una nosa” i no es pot subordinar mai segons quina sigui la “conjuntura política” si hi ha indicis que hi ha causa penal. És a dir, es reserva la facultat d’intervenir sempre que ho consideri oportú, independentment de si hi ha grans acords polítics o no, com, de fet, ja va fer el TC amb l’Estatut.

La sentència, en tot cas, va del tot a l’arrel de l’històric conflicte polític entre Catalunya i l’Estat per desautoritzar l’apel·lació tant al dret a l’autodeterminació com al dret a decidir, terme aquest que afirma que s’ha intentat utilitzar “en un escenari sociopolític que fa de difícil assimilació” l’exercici del primer. Així, dedica diverses planes a intentar exposar que el dret a l’autodeterminació en cap cas no és aplicable a Catalunya, adduint diverses resolucions internacionals que el vincularien només a “pobles sotmesos a dominació colonial, estrangera i externa”. De fet, tot i que diu que refusa fer-ho, entra a analitzar la sentència de la Cort Suprema del Canadà del 1998, que empara una independència negociada del Quebec si hi ha una majoria clara que la demana, i assegura que els casos no són comparables per l’estructura dels estats –curiosament, mentre situa el naixement del canadenc el 1867, l’espanyol el remet tot just al 1978, com si mai no hagués existit res abans– i que tampoc permet una secessió unilateral. Una cosa similar fa en els casos esgrimits pels independentistes de Montenegro, Escòcia i Kosovo, en aquest últim fins i tot passant de puntetes sobre la resolució del Tribunal de l’Haia que diu que la DUI no va ser il·legal per al dret internacional, per assegurar que la UE ha interpretat que té una “singularitat” que no el fa “un precedent exportable”.

Pel que fa al dret a decidir, la sentència el menysté en reduir-lo a una mera “aspiració política” que no és en la Constitució, i fins i tot ve a dir que no hi cap en cap cas, perquè implica de facto un canvi en la condició de subjecte sobirà que només es pot construir a partir d’un “permanent desafiament polític” i atacant “una i altra vegada” l’essència del pacte constitucional, i amb aquesta, la convivència democràtica”. “La recerca d’una cobertura normativa a aquest desafiament, lluny d’alleujar-ne la gravetat, la intensifica en la mesura que transmet a la ciutadania la falsa creença que l’ordenament jurídic dona suport a la viabilitat d’una pretensió inassolible”, clou fins i tot.

En aquest sentit, el veredicte parla de “somnis identitaris” dels independentistes –en altres punts, hi al·ludeix com a “quimera”–, i ve a dir que els polítics van enganyar l’“entusiasta ciutadania” –com si no tingués criteri propi ni fos, de fet, qui va impulsar el procés– en fer creure que existia un subjecte sobirà català. Segons el Suprem, el ciutadà que va anar a votar l’1-O per una república “no sabia que aquest dret, en realitat, havia mutat el contingut i s’havia convertit en el dret a pressionar el govern central”. En el marc d’aquest relat, la resolució fa encara altres consideracions com a avís per a navegants: que qualsevol reforma constitucional l’ha d’activar el conjunt del poble espanyol i que, “fragmentant el subjecte de sobirania, la convivència quedaria ferida de mort”. De fet, per tal de justificar l’aplicació del dret penal als acusats, assegura que la simple activació d’un procés constituent al marge de la Constitució “ja té un inqüestionable abast penal”, ja sigui sedició o rebel·lió, forçant així la interpretació tant dels fets com de l’enunciat estricte d’aquests delictes.

En la mateixa línia, tot i que va ser expressament despenalitzat fa anys, el Suprem redefineix ara que convocar un referèndum contra els avisos del TC serà “sempre” un delicte penal, ja sigui de desobediència o majors. Fins i tot, en un moment donat, es permet subratllar que cap dels milions de ciutadans que van protestar el 20-S o van anar a votar l’1-O “en la il·lusionada creença” que contribuïen a la creació d’una república “ha hagut de suportar una acusació penal”. En canvi, i amb un cert deix de ressentiment corporativista, assegura que els condemnats mereixen el càstig per “promoure, animar i emparar mobilitzacions multitudinàries per demostrar davant de tots que la funció constitucionalment atribuïda als jutges havia quedat neutralitzada” en territori català.

Diu “respectats” tots els drets fonamentals

El tribunal admet el valor històric de la desobediència civil al·legada per Cuixart com a “instrument de pressió per al canvi normatiu”, però la desqualifica perquè “és un mètode de protesta que no desplaça la sanció”. “Per definició, no és idònia per erigir-se en causa de justificació, sense més, de conductes que integren tipus penals”, conclou, per què “cal assumir que el mateix ordenament reaccioni amb els ressorts que hi té previstos com a autodefensa”. “Els sistemes jurídics han de ser permeables i receptius davant la protesta i les aspiracions per veure’l modificat, però no poden claudicar davant qui vol imposar les pròpies conviccions a través de conductes que el codi penal sanciona”, insisteix. La sentència, a més, no aprecia situacions de “tirania o injustícia”, i des d’aquesta perspectiva “no és fàcil convertir en subjectes actius de desobediència civil responsables polítics incardinats en l’estructura de l’Estat”, cosa per què l’aprovació d’un nou “quadre normatiu”, en al·lusió a les lleis del 6 i 7 de setembre, no es pot explicar com a “simple execució d’actes omissius de dissidència”.

El Suprem, a banda, argumenta dret a dret que la sentència en cap cas ataca la llibertat d’expressió dels acusats, ni cap altre dret bàsic com ara el de reunió (assegura que la “interposició física” dels votants l’1-O per protegir les urnes en “desborda totalment” el llindar), a la discrepància, el de participació política (“amb molt escasses limitacions”, admet), el d’associació, els de manifestació i protesta i el de llibertat ideològica, com demostra que aquestes idees avui “sostenen” l’acció del govern català.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Puigneró, sobre l’acusació de Cs de “cop digital”: “L’únic cop que hem vist aquests darrers dies és l’electoral”

Barcelona

El Parlament insta el Govern a actuar per evitar el tancament de Prysmian a Manlleu i Montcada i Reixac

Barcelona

El Consell d’Europa exigeix a Sánchez que “formalitzi” la publicació de les comunicacions amb la Fiscalia

ERC obre la porta a facilitar el pacte PSOE i Podem

parlament

Costa demana un “esforç” per promoure un “gran acord nacional” que defensi la llibertat d’expressió a les institucions

Tsunami dona per acabades les tres jornades de protesta

barcelona

Els CDR avisen Estat, Govern i UE que hi haurà “caos” mentre no hi hagi amnistia i es faci efectiva la independència

barcelona

Concert sorpresa de Txarango, al tall de l’AP-7 a Girona

barcelona

Torrent esquiva per minuts el TC, i la fiscalia ja l’investiga

barcelona