Política

Espanya té un problema amb els partits de l’oposició

Una aritmètica adversa, un PP en estat de xoc i l’aspiració de Rivera de poder fer el ‘sorpasso’, deixen en evidència les mancances de Rajoy

La debilitat del lideratge de Sánchez i d’Iglesias frena qualsevol front d’entesa per intentar expulsar-lo de La Moncloa

Rajoy no s’entén ni amb Sánchez ni amb Rivera i només amb Iglesias manté una certa cordialitat

Mariano Rajoy ha aconseguit el que en les darreres dècades semblava impossible per a un president obligat a trampejar les dificultats d’un govern en minoria: per una raó o una altra, té tota l’oposició en contra abans d’arribar a l’equador de la legislatura i gairebé els ha de pidolar suports. En la seva mateixa situació, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van ser prou hàbils per sobreposar-se a una aritmètica adversa, que implica l’obligació de negociar per garantir l’estabilitat. És cert que els seus antecessors van patir força per intentar esgotar el mandat. De fet, els dos socialistes no van acabar la darrera, però en els primers temps de govern no oferien la imatge de soledat que mostra ara Rajoy. Viu atrapat en un laberint de fronts: la corrupció, un partit en estat de xoc pel degoteig de casos –el darrer, el de Cristina Cifuentes–, la gestió del Procés, la protesta social o un creixement econòmic dèbil, on no sembla capaç de trobar la sortida.

Relleu generacional

Potser perquè els dirigents de l’oposició ni tan sols són de la seva generació, a Rajoy li costa encara més moure’s en un escenari cada cop més complex. En poc més de tres anys s’ha produït un salt no només en els nous partits, sinó també en un de tan veterà com el PSOE. Pedro Sánchez i Rajoy no s’entenen en res. És més, s’han dit de tot en públic. Tant és així que al conservador encara li ressona l’“indecent” que el socialista li va dedicar en la campanya del 2015. I a hores d’ara no s’amaguen que els costa mantenir una relació mínimament fluida pel que anomenen “qüestions d’estat”. Només en el setge al Procés, el PSOE no s’ha mogut de l’estratègia de La Moncloa.

Amb Albert Rivera tampoc no hi ha el feeling necessari i s’entenen a contracor, i amb l’únic amb qui té una certa simpatia és amb el més antagònic ideològicament, Pablo Iglesias. Potser perquè saben on és l’un i on és l’altre i que difícilment competiran pel mateix espectre electoral, el del PP i el de Podem són capaços de tenir una relació correcta. Fins i tot, en els primers cara a cara al Congrés, Rajoy seguia el joc a Iglesias, perquè li convenia destacar el contrast de posicions i la feblesa del PSOE, i és per això que fomentava que el líder morat aparegués com el cap de l’oposició, aprofitant l’absència de Sánchez a l’hemicicle i amb un Rivera que aparentava plena sintonia amb el govern recentment format.

Després d’un any en funcions perquè no va trobar aliats per superar amb èxit una investidura –però, sortosament per a ell, tampoc no els va trobar Sánchez–, el conservador va aconseguir arrencar l’actual legislatura l’octubre del 2016 gràcies a la convulsió que va afectar el PSOE pel fet que s’havia d’abstenir. I, de fet, l’únic que el sosté a hores d’ara és que, després de les fortes sacsejades internes, la debilitat socialista persisteix i els que podrien fer-lo fora són incapaços de posar-se d’acord per presentar una moció de censura. El pretext de Sánchez és que necessitarien els vots d’ERC i el PDeCAT. L’actual feblesa i les contradiccions de l’esquerra –Podem també està en hores baixes– és el que permet a Rajoy anar fent la viu-viu. I també el suport intermitent i enverinat de Rivera. El líder taronja un dia sembla el gran soci del PP i l’endemà –amb només 32 escons–, el president espanyol a l’ombra o el veritable cap de l’oposició.

Encoratjat per uns sondejos que li són favorables per arribar a La Moncloa, Cs pretén esprémer al màxim les seves expectatives en el proper cicle electoral: autonòmiques –incloent-hi les andaluses–, municipals i europees del 2019. L’objectiu és tocar un poder que en anteriors comicis els ha estat vedat i, allà on no puguin governar, intentar condicionar els executius territorials i locals que no obtinguin majoria, com han fet des del 2015, però amb més intensitat. Els taronja van sorgir com el gran puntal del PP, una marca sorgida per donar estabilitat a una sigla que començava a enfonsar-se. Rajoy poc imaginava llavors que Cs acabaria sent la seva gran amenaça. Ara, però, Rivera aspira a ofegar-lo del tot i suplir-lo com a líder d’un espai ideològic que va des de la dreta més extrema fins a un centreesquerra, el darrer calador que li quedava al PSOE des que Podem també va entrar en competició.

Perquè la nau que pilota Rivera és la ferma candidata a fer parada en els millors ports. Tot el contrari del que li passa a la d’Iglesias, que ja fa temps que va a la deriva i això frenaria qualsevol aliança futura amb un Sánchez que també afronta la seva particular travessa del desert. En aquest escenari, l’única esperança que li queda al PP per intentar esmorteir els danys i remuntar la moral d’una tripulació ensorrada és canviar de capità. Rajoy ho sap i el partit hi somia, però de moment s’hi resisteix. Encara confia que una vegada més les enquestes es tornin a equivocar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
ROGER TORRENT
PRESIDENT DEL PARLAMENT

“Ens hem centrat més a competir que a cooperar”

barcelona

El Consell per la República s’organitza digitalment

Barcelona

La “nova política” reverdeix

París

ERC renova les executives comarcals

girona
Regne Unit
Escàndol a la casa reial

La vergonya dels Windsor

Londres

Juan Antonio Geraldes, escollit líder de Més País Catalunya

Barcelona

Sánchez: “Ara que veiem rebrots, no abaixem la guàrdia, però no ens deixem atenuar per la por, cal sortir al carrer”

Barcelona

El Consell per la República crida als ciutadans a “preparar-se” per la confrontació amb l’Estat i “culminar el procés”

Perpinyà

Macron assumeix plens poders

París