Política

crònica

Els carrers seran sempre nostres

Bregats obrers de sectors en crisi comparteixen carrers amb joves estudiants

Què passarà demà? Un enigma perquè la capacitat de mobilització que ha provocat la matusseria de Rajoy no té límits. I qui no vegi que això és una insurrecció popular l’hauríem d’enviar a l’oftalmòleg. Ahir la ciutat es va despertar clausurada. Als barris no funcionaven ni els autobusos interns i el metro estava tancat i barrat. La majoria de les botigues restaven tancades, fins i tot les dels pakistanesos tenien la persiana mig abaixada. Baixo buscant entitats bancàries obertes, però a la majoria no hi ha ni llum. Les oficines del Santander i del BBVA-Caixa de Catalunya estan tancades, però en trobo una de Caixabanc oberta. Quin ressort ha activat aquesta revolta sense precedents? Més enllà dels objectius dels uns i dels altres, de la tossuderia i el cinisme dels ministres i per sobre del nostre victimisme ancestral, la situació ha arribat a un cul de sac, on Rajoy ha aconseguit superar el seu immobilisme per una cosa encara pitjor, les seves decisions errònies. Allò que un corresponsal internacional va sintetitzar a la perfecció, “ha aconseguit convertir un referèndum irrellevant en un de molt rellevant”. Durant el matí vagarejo per la ciutat i la gentada supera totes les previsions. Hi ha ben present la paranoia de les infiltracions de la policia i també notícies falses, la necessitat potser de generar esdeveniments impossibles. M’envien unes fotos anunciant que la policia sortia de paisà, però eren grups d’estibadors. En les xarxes socials es desmenteixen i es contextualitzen fotos impactants. La realitat funciona de manera paral·lela a la recerca de tot aquest immens guirigall en què es converteix la informació, sobretot la que se’ns filtra a través de whatsApp.

Finalment, la població massivament s’ha sentit atacada i, una cosa pitjor, vexada. Ara, les conseqüències són imprevisibles. A la tarda torno a la càrrega perquè el matí no ha tingut prou suc. Baixant des del Carmel, la majoria de les botigues del Coll i de Vallcarca estan tancades i a partir de la plaça Lesseps, la marea que baixa pel carrer Gran combina des d’activistes a gent del carrer i grups que toquen els tambors. Tots desemboquen a la cita que havien convocat diferents organitzacions llibertàries, feministes i sobiranistes als Jardinets de Gràcia. Hi ha banderes roges i negres, sobretot de la CGT, però també cenetistes i de Solidaritat Obrera. Una noia ingènuament pregunta què és la CGT i un dels que porten les pancartes l’introdueix en l’anarcosindicalisme. Entre els que acaparen les pancartes i les banderes amb pal hi ha organitzacions comunistes amb la falç i el martell, banderes republicanes espanyoles i del moviment gai. Davant de l’hotel Casa Fuster, on he quedat amb el poeta i traductor Pau Dito Tubau, em trobo amb el jutge Santiago Vidal. M’expressa la incertesa sobre el seu destí perquè aviat s’acabarà la inhabilitació després de tres anys llargs. El veig animat i amb energia, sobretot amb una cosa fonamental, l’esperança.

La riuada humana que baixa pel passeig de Gràcia és plena de pancartes amb sigles de tota mena, algunes ben estrafolàries. Un adolescent comenta en veu alta que “tots els que parlen en castellà són infiltrats”. Li demano que matisi i quan s’adona que ha ficat la gamba rectifica, “bé, tots no”. Resulta curiosa la barreja entre estudiants, majoritàriament amb les seves banderes estelades, i sindicalistes, sobretot del metall. Dues realitats enmig d’aquest ambient de mobilització general. De tant en tant s’aturen i canten consignes, des de les proclames a la vaga general a “els carrers seran sempre nostres”, cosa que indefectiblement em fa pensar en l’infaust Manuel Fraga i el tema de la Trinca. Els nanos congenien amb els obrers de les empreses i se sumen als atacs contra l’Europa del capital, amb algunes rimes poc inspirades, però efectives, “contra l’Estat i la patronal, vaga general”. En alguns moments, la gent aixeca el cap i xiula contra l’helicòpter dels Mossos d’Esquadra que sobrevola el passeig de Gràcia. La veritat és que tots pensaven que era de la nacional pels colors blaus de la panxa, però els dels nacionals són blancs.

Hi ha una diferència entre aquesta mobilització i totes les anteriors, la persistència dia rere dia i l’esperit lliure. Coincideixen generacions. Es veu clarament quan els nois canten consignes en favor dels iaios flautes. També és remarcable l’aspecte interclassista, que reuneix bregats obrers de sectors en crisi amb estudiants que han convertit en una autèntica festa aquestes jornades. Una mica de romanticisme mai resulta sobrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Iceta nega que el fitxatge de Montilla siguin portes giratòries i creu que no ha de renunciar a l’oficina d’expresident

barcelona

L’ independentisme denuncia que fa un any que l’Estat “ignora” el dictamen de l’ONU per la llibertat dels presos

barcelona

Embolic de fronteres

madrid

El 155: més enllà de la Constitució

BARCELONA

Hi va haver “guerra bruta econòmica”

barcelona

Els unionistes veuen justificat i ben aplicat el 155

barcelona

Arxiven la causa contra 9 independentistes a Sants

barcelona

La intervenció roman, avisen JxCat, ERC i CUP

barcelona

Allau de crítiques a Trump

Washington