Opinió

El virus que tot ho ha desbordat

Quan la Xina va anunciar, a mitjans de gener, que s’havien registrat al país diferents malalts i morts per un coronavirus desconegut fins llavors, bona part del món va fer com si sentís ploure. Uns dies més tard, quan el règim xinès va confinar tothom a les seves cases i va limitar el moviment de la gent als serveis essencials durant uns dies, a molts governs els va semblar un problema llunyà resolt amb unes mesures exagerades. Dos mesos i escaig després, el món s’enfronta a una crisi sense precedents que ha agafat la majoria de dirigents mundials desprevinguts i sense haver fet els deures que calien, com la compra massiva de testos ràpids, vestits de protecció per als sanitaris, mascaretes i respiradors per a les unitats de cures intensives, elements que s’han demostrat clau en la lluita contra la pandèmia arreu del món. Alguns dirigents, tant de dretes, com el nord-americà Donald Trump i el brasiler Jair Bolsonaro, com d’esquerres, com el mexicà Andrés Manuel Pérez Obrador, s’han permès, fins i tot, fer mofa de l’epidèmia, en una mostra clara d’ignorància que, afortunadament, l’avanç de la malaltia ha deixat en evidència.

A hores d’ara dues terceres parts dels habitants del món viuen confinats –amb diferents règims i permissivitats– a les seves llars, amb escoles, botigues i fàbriques tancades i la major part del transport aturat. El confinament s’està veient, majoritàriament, com la manera més pràctica d’aturar la pandèmia. Les conseqüències per a l’economia mundial seran devastadores, però. Només l’acció coordinada dels principals països i les grans institucions financeres mundials pot aconseguir minimitzar-ne els efectes i que, sobretot, no ho acabin pagant els més dèbils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.