Opinió

Alta tensió a l’Orient Mitjà

Des dels temps d’en Reagan fins als actuals d’en Trump, l’Iran ha servit al govern dels Estats Units d’enemic comodí que s’ha utilitzat cada vegada que ha convingut als interessos nord-americans. En aquest marc d’estratègia electoral i geopolítica s’ha d’emmarcar l’acció militar que ha posat fi a la vida del general Qasem Soleimani, comandant de les forces d’elit iranianes. L’operació, realitzada amb un atac de drons damunt del comboi on es desplaçava el general, s’ha venut a l’opinió pública internacional com una resposta al recent atac a una base al nord de l’Iraq i a l’assalt parcial de l’ambaixada nord-americana a Bagdad, que la Casa Blanca atribueix a grups coordinats amb la direcció militar iraniana. El que resulta més dubtós és si el Pentàgon i la mateixa administració republicana han calculat bé la possible reacció del govern iranià i dels seus aliats a la regió.

La primera conseqüència pràctica de la mort de Soleimani ha estat la crida que el govern dels EUA ha adreçat a tos els seus ciutadans per tal que abandonin de manera immediata l’Iraq. Una situació que recorda l’escalada de tensió viscuda l’any 1979 durant la crisi dels ostatges amb motiu de l’assalt a l’ambaixada de Teheran. Eren uns altres temps i unes altres reivindicacions, perquè aleshores es reclamava l’extradició del xa Mohammad Reza Pahlavi, però l’animadversió amb els hereus de la revolució islàmica és la mateixa. La segona conseqüència ha estat la condemna del govern rus a uns fets que el govern de Putin qualifica d’assassinat. I encara una tercera conseqüència, l’augment automàtic del preu del petroli en un mercat molt sensible a la desestabilització. Trump, amb la seva habitual frivolitat, s’ha limitat a fer un tuit triomfalista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.