Opinió

Un PSC amb molts de deures

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha celebrat aquest cap de setmana el seu tretzè congrés, una trobada que venia marcada per la crisi en les relacions amb el PSOE després de mantenir el no a la investidura de Mariano Rajoy i per l'enterrament definitiu del que des del carrer Nicaragua s'anomenava la via canadenca, que era un reconeixement ‘light' del dret a decidir ja que es permetia votar als catalans si una hipotètica reforma de la Constitució espanyola fracassava al nostre país. El PSC ha tancat el congrés ratificant Miquel Iceta com a líder però demostrant amb una executiva amplíssima que tindrà molta feina per dur a terme el reagrupament socialista que proclama. Una executiva que inclou molts alcaldes o exalcaldes perquè, en la línia del que han fet altres partits, en aquests moments el poder municipal és el menys cremat, però també perquè és la manera de regenerar i rejovenir i perquè, no ens enganyem, el PSC municipal ha estat prou hàbil per governar amb Ada Colau a Barcelona, amb CiU a Girona, amb el PP a Tarragona o amb Ciutadans a Lleida.

I aquesta ha estat una altra de les conclusions del congrés socialista: mentre s'aposta per un pacte d'esquerres a Catalunya, s'obre la porta a pactar amb el PP, és a dir, es pica l'ullet a la gestora del PSOE –reforçada en les seves idees després del CIS– per amorosir les conseqüències del seu cop de porta a Rajoy. Però aquest doble joc té, a Catalunya, un pecat original: al nostre país no queda cap esquerra que no accepti el dret a decidir, com a mínim, i és difícil de creure que el PSC pugui pactar un govern amb els comuns o ERC sense abraçar el dret a decidir, cosa que sí que havia fet en l'època de Pere Navarro com a primer secretari.