Opinió

L’estigma en un món amb la Covid-19

Diuen que els humans som els únics animals que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. I temo molt que sigui així i que ara estiguem ensopegant de nou amb la pedra de l’estigma. Avui, quan sento que es vol identificar les persones infectades de la Covid-19 per diferenciar-les de les que no ho estan, no puc deixar de recordar aquells gomets vermells que, als hospitals dels anys vuitanta, es posaven al llit dels malalts de sida per identificar-los. O quan sento que hem de mantenir una distància social, que no ens podem donar la mà, que els nens no poden jugar amb els seus amics, em venen al cap imatges i records d’un temps fosc en què els nens afectats pel VIH/sida eren rebutjats a les escoles, o quan tocar un mallat de VIH/sida era ja sinònim d’infecció. Van ser aquells prejudicis, fruits de la por i el desconeixement, els que van sustentar l’estigma que encara avui afecta els malalts de VIH/sida. No, no estic dient que hem de menystenir la Covid-19, ni tan sols nego la necessitat d’un aïllament social que eviti la propagació de la pandèmia. El que em fa por és que aquests missatges, molts d’ells fonamentats en la por i el desconeixement d’aquesta nova pandèmia, siguin el caldo de cultiu d’un estigma envers els malalts de la Covid-19. Siguem curosos, tots, amb com transmetem els missatges, com utilitzem el llenguatge –lamentable la utilització d’un llenguatge bèl·lic–, perquè el que avui fixem en l’inconscient col·lectiu, difícilment ho podrem extreure en un futur.

Lleida



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.