Opinió

Quan vam deixar d’estimar les coses pel que són?

Els darrers dies ja han donat els seus fruits creatius i, entre d’altres, moltíssimes persones expressen el seu anhel per tornar a la quotidianitat. Ens pregunten que si hem après la lliçó; pregonen que, la propera, hem de gaudir de tot el que tenim i fem perquè, un bon dia, tot allò que donem per fet pot desaparèixer. Aquesta cosmovisió tan barroca m’exaspera. Per què cal que quelcom se’ns escapi per adonar-nos del seu valor? El mateix passa amb els grans artistes del Segle d’Or, que ens motivaven a gaudir de la vida i la bellesa abans que desaparegués, que el temps passés i la mort se’ns endugués. Altra vegada pregunto: per què? Per què no podem fruir dels instants que vivim justament perquè els estem vivint? Per què no podem deixar-nos encisar pel sol fet d’estar vius? De veritat no podem meravellar-nos per la primavera perquè és una explosió de vida, i no perquè cal fer-ho abans que arribi l’hivern? Cito Anna Frank, que ens aconsellava descartar l’actitud de mirar les desgràcies del nostre voltant i agrair el que tenim, i com a alternativa ens proposava que miréssim la bellesa que encara queda al món i la celebréssim. I ja que estem de cites, recordem Dostoievski, que ens deia que la bellesa salvarà el món. Potser seria així, si la convidéssim a entrar en el nostre dia a dia sense donar-li més voltes. Siguem més renaixentistes, deixem de pensar tant en el futur i siguem més presents en el present. Tornem a enamorar-nos de la vida.

Caldes de Malavella (Selva)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.