La Borsa
Més valors
Economia

DE MEMÒRIA

‘La batalla de l'ou'

“La Batalla de l'Ou” estava ben plantejada, però la idea de convertir els ciutadans de Catalunya en petits fabricants d'aliments era una idea massa avançada. D'altra banda, calia disposar, en plena guerra, de pollets, d'energia per a les incubadores i de menjar per a les gallines

Al primer terç del segle XX, la revolució agroalimentària catalana –i la millora en la distribució de la renda- ja s'havia començat a palpar i l'alimentació de la població catalana començava a millorar sensiblement en tots els aspectes. Algunes de les empreses productores d'aliments més conegudes del segle XXI, petites o grans, van néixer justament aleshores (vegeu L'Econòmic, 11/2/2012).

A l'estiu del 1936, l'esclat de la Guerra Civil Espanyola va significar, entre altres coses, greus problemes per a l'alimentació de la població catalana (2,9 milions) i de la massa de refugiats espanyols (1,2 milions, a final del 1938, comptant-hi els 200.000 funcionaris evacuats de Madrid). Per exemple, podien faltar fàcilment els ous que, en part, eren importats. Car per bé que Catalunya havia fet molts avenços en la producció avícola i disposava de més de 2 milions de gallines ponedores (i, a algunes granges experimentals havien aconseguit produir pollastres de gran qualitat), una part important dels ous consumits era importada, tant de regions de l'Estat espanyol com Andalusia, Marroc, o Galícia (que van caure ràpidament en mans dels colpistes), com dels països europeus amb una agricultura científica potent, com Holanda, Bèlgica o Dinamarca.

Vistos els perills de la nova situació, el Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, d'acord amb el Sindicat d'Avicultors de Catalunya, va elaborar el que se'n va dir “Pla de Desenrotllament de la Producció Agrícola Catalana, 1936-1940”, i va posar en marxa l'Oficina de l'Ou. L'objectiu era passar de 2 a 6,5 milions de gallines que, a més, fossin de races de qualitat (com Rhode Island o Leghorn, o Prat rosa, Penedesenca perdiuada o Empordanesa blanca). Unes gallines que produïssin no 80 sinó 140 ous cada l'any.

El procediment establert es basava en el subministrament de pollets o de gallines, i de criadores-incubadores, tant a les cases de pagès com a les cases dels treballadors de la indústria i els serveis. Un dels objectius explicitats en el pla era: “Per al 1937, 100 gallines a cada casa de pagès, i 6 gallines a cada llar obrera.” Naturalment, calien informacions molt diverses a més de cursets d'introducció a l'avicultura. De tot plegat se'n va dir, per cert: “La Batalla de l'Ou”. En l'estudi de casos, l'exemple proposat era: “la Generalitat dóna 250 pollets a una criadora que valen 500 pessetes. Als 3 mesos i mig, la pagesa pot vendre 100 pollastres per valor de 500 pessetes. Als 6 mesos, la pagesa té 100 pollastres que valen 1.000 pessetes. Als 2 anys i mig, la pagesa ha venut 25.000 ous que valen 5.000 pessetes, i la pagesa ha tornat les 500 pessetes, o bé 50 gallines, o bé 100 pollastres, o bé 2.500 ous. La pagesa no ha anticipat cap cèntim, ha tornat el que la Generalitat li ha fiat, i ha produït per valor de més de 6.000 pessetes”. En aquest cas, però, no es parla del cost dels menjars de les gallines de la pagesa -segó, pinsos de fabricació casolana, etc.- que ben aviat també van començar a anar desapareixent.

“La Batalla de l'Ou” estava ben plantejada, però la idea de convertir els ciutadans de Catalunya en petits fabricants d'aliments era una idea massa avançada. D'altra banda, calia disposar, en plena guerra, de pollets, d'energia per a les incubadores i de menjar per a les gallines.

Mentre la demanda no parava de créixer, a Vallirana, segons recull Joan de Déu Domènech, una dotzena d'ous valia 5,50 pessetes el setembre del 1936, 12 ptes. el juliol del 1937, i costava 75-150 ptes. el 1938. No es van produir, ni de lluny, els 400 milions d'ous que Catalunya consumia en un any, ni tampoc es podien importar. “La Batalla de l'Ou” no va ser, de cap manera, un èxit. Però la idea va causar sensació: Catalunya va esdevenir, anys després, un gran productor de pollastres i d'ous, i daus de caldo de gallina. Amb la producció, a unes granges supertecnificades (amb precedents, des del 1921, a Reus o al Prat), i no, és clar, als balcons de les cases dels treballadors.

Bombardeig

Durant la Guerra Civil Espanyola, a Reus, la granja avícola dirigida per Ricard Banús i el seu cunyat Pau Fortuny, creada el 1921, va ser bombardejada per l'aviació franquista. El 1930 tenia 1.800 gallines que produïen una mitjana de 105 ous l'any. Des del 1931, la Granja Banús disposava d'incubadores elèctriques i de cambres frigorífiques. A desgrat de la ferida de mort, la Granja va continuar la seva trajectòria. Als anys 1940-50, Reus va esdevenir el gran centre productor i distribuïdor d'ous i d'aviram de l'Estat espanyol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
opinió
Joan Canadell i Bruguera

Europa és l’oportunitat

President de la Cambra de Barcelona

Les vendes de la DO Empordà comencen a reactivar-se

GIRONA

L’Alt i el Baix Empordà promouen el seu passat medieval

Figueres

50.000 milions per reactivar l’economia

Barcelona

Girona ofereix 40 visites gratuïtes aquest estiu

GIRONA

Els ODS creixen en l’estratègia empresarial

barcelona

Productes no venuts, al Banc dels Aliments

GIRONA

Una gironina, al capdavant de la Fefic

Girona
L’atur torna a créixer al juny, ara en 1.870 persones

L’atur torna a créixer al juny, ara en 1.870 persones

Barcelona