La Borsa
Més valors
Economia

DE MEMÒRIA

La Mancomunitat de Catalunya

El 1924, la primera dictadura militar espanyola del segle XX (encapçala pel general Miguel Primo, i amb el suport del rei Alfons XIII) suprimeix la Mancomunitat de Catalunya. Tornen les quatre províncies sense cap coordinació ni sense cap pla entre elles.

La primera globalització, abans i després del 1900, va introduir un dinamisme extraordinari a la societat catalana que, per camins diversos, havia fet el salt al món.

La traducció visual d'aquesta primera globalització, que s'ha acabat coneixent amb el mot de Modernisme, té un èxit creixent. I amb Gaudí, Domènech i Muntaner, Rusiñol, Sitges, etc., al capdavant, és un dels factors clau de la indústria turística catalana.

Però, la primera globalització es va cloure amb la Primera Guerra Mundial (1914-18), que va anar seguida d'un llarg període (40-50 anys) d'aïllaments i retrocessos.

Just abans, al 1911, els partits polítics catalans van aconseguir que el govern espanyol aprovés una llei de mancomunitats amb l'objectiu d'augmentar l'eficàcia de l'administració pública. S'hi podrien acollir totes les diputacions provincials que volguessin. Només s'hi van acollir les quatre diputacions de l'antic Principat de Catalunya. Cap altra. El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, un acord d'aproximació, col·laboració i integració entre les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, presidida per Enric Prat de la Riba. I des de la seva mort fins al 1923, per Josep Puig i Cadafalch. El 1924, la primera dictadura militar espanyola del segle XX (encapçala pel general Miguel Primo, i amb el suport del rei Alfons XIII) suprimeix la Mancomunitat de Catalunya. Tornen les quatre províncies sense cap coordinació entre elles ni sense cap pla.

Cap traspàs, ni de competències ni fiscal, de l'Estat espanyol; cap possibilitat de crear impostos propis més enllà de les hisendes de les quatre diputacions provincials preexistents. Josep Arias Velasco, exinspector d'hisenda i escriptor, en el seu Blogspot Catalunya, segle XX: els impostos (2008), titula “Un miracle i un miratge, el finançament de la Mancomunitat de Catalunya”.

Fins al 1920, les quatre hisendes no es van poder fondre en una de sola, cosa que volia dir que els recursos financers públics de la Diputació de Barcelona es podrien arribar a invertir més enllà dels seus límits administratius. I, sobretot, també el 1920, gairebé 10 anys després de l'aprovació de la llei de mancomunitats, l'Estat espanyol va autoritzar que la Mancomunitat tingués cert finançament autònom, ja que va promoure emetre deute públic.

El 1920, per tant, era el moment de fer un pla (per a sis anys, un pla Sexennal) que en un context de precrisi permetés evitar el retrocés –i les temptacions aïllacionistes- de l'economia catalana, i els seus veïns.

Els objectius del pla del 1920 de la Mancomunitat eren perfectament clars: es tractava, es deia, d'aconseguir “una terra estructurada”, i d'invertir en els dos factors de producció més eficaços: el capital físic i el capital humà.

FORTA ACTIVITAT.

En la primera direcció, la Mancomunitat va fer cartografia, estudis geològics i hidrogràfics i un conjunt de plans d'infraestructures públiques: des de xarxes vials (amb una visió ortogonal, i no radial, de carreteres) fins a un pla de corredors aeris (els orígens de l'aviació), un pla per crear una xarxa catalana de ferrocarrils secundaris, un pla de canalització i irrigació, etc. I un pla de telèfons, més enllà de la visió estreta de les companyies telefòniques privades.

La primera central telefònica automàtica de l'Estat espanyol, per exemple, va ser la instal·lada per Telèfons de la Mancomunitat, a Balaguer, sota la direcció d'Esteve Terradas.

En la segona direcció (Sanitat, Ensenyament i Cultura), la Mancomunitat va fer unes opcions de molt llarg abast. En certa manera, encara en som deutors. Per exemple, va construir nous hospitals psiquiàtrics públics, creà la Universitat Industrial de Catalunya, i l'Extensió de l'Ensenyament Tècnic (precedents de la UPC i de la UOC), creà la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques populars, s'inventà el Museu d'Art de Catalunya, a partir de les oblidades –i, extraordinàries- pintures de les esglésies dels Pirineus.

Un fenomen

En un sòlid bloc actiu d'un català de Valladolid, memorialista i autor teatral, s'hi pot llegir una definició sintètica i contundent del que va ser la Mancomunitat com a institució: “la Mancomunitat de Catalunya representa un fenomen sensacional i inoït, una entitat pública que crea un sistema important d'infraestructures culturals, docents i de comunicacions, sense que el contribuent senti cap picor perceptible en la seva butxaca” (htpp: //ariasvelasco.blospot.com.es /dimecres 17 setembre 2008).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Expocasió es farà, però als concessionaris

GIRONA

Bartomeu Compte deixa la secretaria general de CCOO a la demarcació

GIRONA

Pressió a Europa per evitar que Nissan tanqui

Barcelona

BBVA aporta 6.600 milions en préstecs

Barcelona

Brussel·les nega que s’hagi compromès a revisar el tractat de lliure comerç amb el Japó pel tancament de la Nissan

barcelona

Nissan a Catalunya o el preu de la negligència d’Estat

economistes

Reobre avui el primer hotel turístic de la Costa Daurada

vila-seca

Mas Marroch, dels Roca, obre amb les reserves plenes

vilablareix

600.000 milions més del BCE a la compra de deute

Brussel·les