La Borsa
Més valors
Economia

DE MEMÒRIA

La reforma de Madrid, 1962 (i 2)

El 1868-1869, Laureà Figuerola, ministre català d'Hisenda del govern de Madrid, implanta una nova moneda per al conjunt dels territoris de l'Estat espanyol: la pesseta. Aquesta nova moneda era l'adaptació d'una moneda catalana, una peça petita, o peceta, una de les 120 monedes que circulaven a les Espanyes

Si, a Barcelona, l'Eixample Cerdà (1859) és decisiu, a Madrid el que realment comptarà és la reforma interior (1862) pensada, també, per Ildefons Cerdà, i la connexió de la ciutat amb els ports de la Mediterrània. L'eixample de Madrid (1860), projectat per l'andalús Carlos M. de Castro, és més petit –menys ambiciós- que el de Barcelona. I, a més –i això és greu-, segrega la nova ciutat en tres tipus de barris, car hi ha tres tipologies de cases.

En qualsevol cas, el mapa bàsic per dibuixar el creixement territorial de Madrid del segle XIX és el full corresponent del topogràfic confegit per un altre enginyer militar nascut a Catalunya: Carles Ibáñez (Barcelona, 1825 - Niça, 1891). Fins al punt que alguns autors fan Carles Ibáñez coautor, amb Castro, del pla d'eixample de Madrid.

Abans, i especialment a partir dels inicis de la reforma interior de Madrid, o, si es vol, des de la construcció de la foneria dels Bonaplata (1837), es començà a girar més feina per als tècnics i empresaris catalans i/o valencians que volien, o podien, intervenir en el creixement i la reforma de Madrid. Vegem-ne alguns exemples.

El 1862, Manuel Girona, banquer i empresari, aconseguia que el ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida arribés a Saragossa. Era la manera, anunciada per Ildefons Cerdà, que Madrid tingués un tercer port de mar. I l'obra era finançada pel capital català (com tota la xarxa ferroviària catalana) i no, per tant, pels capitals de la gran banca internacional que finançarien els altres ferrocarrils de Madrid. El 1872, Jaume Girona, germà seu, funda el Banco de Castilla, que s'instal·larà a la Casa de las Siete Chimeneas.

El 1868-1869, Laureà Figuerola, ministre català d'Hisenda del govern de Madrid, implanta una nova moneda per al conjunt dels territoris de l'Estat espanyol: la pesseta. Aquesta nova moneda era l'adaptació d'una moneda catalana, una peça petita, o peceta, una de les 120 monedes que circulaven a les Espanyes. La decisió de Figuerola fou molt forta: només una moneda seria de curs legal i obligatori, i aviat, només un banc, el Banc d'Espanya de Madrid, la podria emetre.

Aquesta activitat, és clar, reforçaria les funcions directives de l'elit econòmica de la ciutat.

El 1873, el lleidatà Josep Soldevila obrí una gran fàbrica de calçat a Madrid. No era, encara, la producció massiva mecanitzada en grans sèries, però sí que era una fita en el procés d'industrialització de Madrid.

El 1882, l'arquitecte barceloní Josep Grasses i Riera començà a dirigir la construcció, a Madrid, d'edificis d'oficines, de clubs i d'habitatges de luxe de gran qualitat. Vint anys més tard, va rebre l'encàrrec d'intervenir en l'ordenació del parc del Retiro, el gran parc urbà del centre de Madrid. El monument situat al mig del parc dedicat a la memòria del rei Alfons XII fou obra seva.

El 1888, un català esdevé alcalde de la ciutat: és l'enginyer Albert Bosch i Fustegueres (Tortosa, 1848-Madrid, 1890). La ciutat li deu l'hospital de Vallehermoso.

Un altre capítol fou el de la contribució catalana, i valenciana, a la formació d'una indústria cultural urbana important, amb un públic consumidor en creixement. Significativament, el 1897, Amadeu Vives, un dels fundadors del mític Orfeó Català, s'instal·là a Madrid. Fins a la seva mort en aquesta ciutat, el 1932, i sense perdre mai el contacte amb Catalunya, Amadeu Vives va treballar a Madrid, on va arribar a estrenar més de 100 sarsueles. Amadeu Vives, i altres, com ara Vicens Lleó, l'autor de La corte del faraón, van configurar una part important de la indústria de l'entreteniment de la ciutat que Cerdà havia definit com a “centre de consum”.

I, així, van anar perfilant el gust, la sensibilitat i les inclinacions artístiques del públic de la ciutat estel·lar de l'altiplà castellà.

Futbol

El primer president del FC Barcelona (1899) fou un ciutadà suís: Walter Wild. El primer president del Madrid Football Club (1902) fou un català: Joan Pedrós Rubió. I el segon president (1904), també. Fou Carles Pedrós Rubió, germà del primer, que pensà en l'afegitó Real. Aquests dos fets no són anecdòtics. L'un fa pensar en l'impacte de la presència de tècnics europeus a Catalunya. L'altre, en les diverses –i disperses- contribucions catalanes a la definició de Madrid, i de l'imaginari col·lectiu dels madrilenys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Expocasió es farà, però als concessionaris

GIRONA

Bartomeu Compte deixa la secretaria general de CCOO a la demarcació

GIRONA

Pressió a Europa per evitar que Nissan tanqui

Barcelona

BBVA aporta 6.600 milions en préstecs

Barcelona

Brussel·les nega que s’hagi compromès a revisar el tractat de lliure comerç amb el Japó pel tancament de la Nissan

barcelona

Nissan a Catalunya o el preu de la negligència d’Estat

economistes

Reobre avui el primer hotel turístic de la Costa Daurada

vila-seca

Mas Marroch, dels Roca, obre amb les reserves plenes

vilablareix

600.000 milions més del BCE a la compra de deute

Brussel·les