La Borsa
Més valors
Economia

La despesa social és sostenible tal com ara l’entenem?

Per tant i en les circumstàncies actuals, el model de protecció social que hem conegut i que ens ha atès, ni és econòmicament sostenible ni és necessari per al sistema.

Comencem pel final. La resposta a la pregunta anterior és un clar, rotund i definitiu no.

La despesa social: pensions, subsidi de desocupació, ensenyament fins a una edat per a tota la població, sanitat universal, accés a habitatges socials, beques, ajudes, etc., s’enquadra dins d’un gran calaix amb un rètol: model de protecció social, el welfare state posat en marxa al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial i copiat i replicat, posteriorment, per gairebé tots els països capitalistes.

La implementació del model de protecció social es va dur a terme per tres motius: 1) per afavorir el creixement econòmic, ja que la despesa en finalitats socials és despesa pública en definitiva, i el món capitalista seguia el model keynesià de participació de l’estat en l’economia sempre que la iniciativa privada no pogués escometre les mesures necessàries, com era el cas pel moment de caos que s’estava vivint després de la contesa mundial; 2) perquè la població se sentís protegida després de cinc anys de guerra, de privacions i d’inseguretat, situacions, en gran mesura, ja heretades de la Depressió, la qual cosa dificultava el creixement econòmic; 3) per comprar la pau social en uns moments d’esquinçament social causat per la guerra i la immediata postguerra i amb una població molt receptiva a la propaganda que arribava de l’altra banda de l’Elba. L’objectiu últim era crear una classe mitjana àmplia i general que complís el que se li sol·licitava a canvi d’unes expectatives suficients, i que fos plenament conscient que si es portava malament tenia moltes coses a perdre.

És a dir, cap govern va dubtar que s’havia de posar en marxa un model de despesa social inclusiu, general i que no deixés ningú al marge. Les dretes no ho van qüestionar ni les grans fortunes el van criticar. I això va ser així durant trenta anys.

El finançament d’aquest volum ingent de despesa social va ser gairebé automàtic. Una classe obrera contenta i confiada treballava sense causar problemes sabent que estava protegida, mentre la classe propietària pagava impostos creixents per finançar aquesta creixent despesa social (tot i que en els anys cinquanta ja es van inventar els paradisos fiscals perquè les grans fortunes poguessin escamotejar al fisc part dels seus superguanys). El problema, no obstant això, es trobava en l’estructura del mateix model de protecció social.

Els quatre supòsits.

Quan el model de protecció social va ser dissenyat es van preveure quatre supòsits: a) plena ocupació del factor treball, és a dir, desocupació zero real o merament circumstancial en aquells moments en què un treballador passés d’una activitat a una altra o d’un centre productiu a un altre; b) salaris sempre creixents i indexats a la inflació; c) demanda de feina permanentment creixent tant per part d’empreses i organismes públics com privats, i d) esperança de vida després de la jubilació de, com a màxim, deu anys. Tot això estava acompanyat d’una tecnologia industrial que, tot i que de sofisticació creixent, encara necessitava grans quantitats de factor treball, i també d’una tecnologia de la salut de prestacions limitades. Juntament amb això, el preu del petroli era baratíssim i no ajudava gens a la millora de la productivitat energètica.

Salaris a l’alça.

Mentre hi va haver terreny perquè el creixement anés augmentant, el PIB va anar creixent sense problemes; els salaris i beneficis van anar a l’alça; el consum i la demografia es van disparar; la recaptació fiscal i les cotitzacions socials van créixer. Entre el 1955 i el 1980, tret de puntuals problemes en llocs concrets tot va ser una meravella en una atmosfera de democràcia i llibertat (tot i que algun país va quedar al marge d’aquest esquema).

A mitjans dels anys setanta, prenent com a moment zero les dues crisis de l’energia i les victòries de Ronald Reagan als EUA i de Margaret Thatcher al Regne Unit, les coses de l’economia van començar a canviar perquè aquestes coses es van començar a veure d’una altra manera a causa que els accents es van començar a posar en altres llocs que fins a aquell moment no s’hi havien posat: la inflació i no la plena ocupació va passar a ser la preocupació, alhora que el paper de l’estat va començar a ser qüestionat: “El govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema”, segons va deixar molt clar Ronald Reagan.

A partir d’aquell moment, molt lentament però de manera imparable, va començar el desmuntatge del model de protecció social, però la velocitat va augmentar després de la desaparició de l’URSS el 1991 i va assolir velocitats de vertigen després de l’esclat de la crisi del 2007.

En aquest desmuntatge del model de protecció social, i contràriament al que s’argumenta, no han influït qüestions ideològiques, sinó purament econòmiques i organitzatives. D’una banda, els costos del model social s’han disparat, perquè ha augmentat exponencialment la demanda d’atenció, l’esperança de vida i els costos de la tecnologia que la sanitat necessita.

D’altra banda, però, el poder econòmic ha arribat a la conclusió que, gràcies a la tecnologia productiva i a la tecnologia de la comunicació, les coses es poden fer d’altres maneres, unes maneres que estalvien ingents i creixents quantitats de factor treball, un factor treball que cada vegada es troba més ben format i el nombre del qual és creixent, però un factor treball al qual no cal comprar-li la pau social perquè les revolucions ja no estan de moda i menys encara els moviments reivindicatius de base teòricament ideològica, com els sindicats, raó per la qual aquell poder econòmic ha arribat a la conclusió que la classe mitjana ja no és necessària i que, per tant, ja no és necessari preservar-la. Tot això comporta remuneracions reals d’aquest factor treball baixes i insuficients per mantenir els nivells necessaris de recaptació fiscal i d’ingressos per cotitzacions fiscals.

És a dir, la problemàtica del model de protecció social és funcional –necessitat decreixent de factor treball– i econòmica –insuficiència d’ingressos–. Seria possible obtenir els fons que el sistema necessita? Sí, arribant a acords internacionals per a la persecució del frau i l’elusió fiscal i si cada estat fos més eficient quant a la seva despesa es refereix, però tot això…

Model innecessari.

Per tant i en les circumstàncies actuals, el model de protecció social que hem conegut i que ens ha atès, ni és econòmicament sostenible ni és necessari per al sistema. Alguna protecció ho és perquè evita tensions, raó per la qual la renda bàsica s’acabarà imposant en un camí que, penso, acabarà convergint amb les pensions; també una cobertura sanitària mínima, però poca cosa més. La desigualtat dins dels estats augmentarà alhora que ho farà entre els estats. Tanmateix, es farà molt poc per reduir-la perquè, insisteixo, haurà desaparegut la necessitat que va moure a disminuir aquestes desigualtats.

I repeteixo: no hi ha cap raó ideològica al darrere, sinó que és una qüestió d’evolució de la dinàmica històrica: a mitjans del segle XIX, no existia la cobertura social perquè no era necessària; a mitjans del XX, es va implementar perquè aquesta necessitat es va manifestar. Ara es troba en procés de disminució perquè la seva necessitat està en procés de desaparició.

És reversible aquest procés? No, de la mateixa manera que no ho va ser el cultiu dels camps en règim tancat implementat a mitjans del segle XVIII i que tanta misèria va ocasionar: la història va evolucionar en aquella direcció a fi que augmentés la productivitat al camp i que es generés mà d’obra per a la naixent manufactura industrial. Una cosa semblant està succeint amb el model de protecció social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Comertia alerta que excloure el comerç i la restauració dels ERTO suposarà la mort de la meitat d’empreses

Barcelona

Sánchez Llibre, a la ministra de Treball: “No volem deixar cap sector ni cap empresa a la cuneta”

Barcelona

Els treballadors de Saint-Gobain trenquen les negociacions per evitar el tancament de la cristalleria

l’arboç

Díaz promet a Foment que els ERTO duraran el temps que calgui: “Vinc a donar certeses i tranquil·litat”

barcelona

El FROB analitza la fusió de CaixaBank i Bankia per “adoptar la decisió més adequada per l’interès públic”

barcelona

CCOO preveu una “negociació dura i complicada” per la fusió de CaixaBank-Bankia

barcelona

Creix un 140% el descompte de factures a través d’Internet

barcelona

CaixaBank tindrà el 74,2% de la nova entitat i Bankia el 25,8%

madrid

La nova CaixaBank és ja el primer banc a Espanya

Barcelona