Cultura

Música

Primavera Sound

Poders contraposats

Last Shadow Puppets desborden el Fòrum amb un xou visceral. L'atmosfera sedosa de Beach House, d'altra banda, corona una nit amb nom propi: Radiohead

Miles Kane i Alex Turner són dos pinxos que, així que et descuides, t'has quedat sense xicota

Camisa de coll estil anys setanta, cabell engominat enrere, acampanats i, al final, samarreta imperi. The Last Shadow Puppets són uns canalles, dos pinxos de discoteca que, així que et descuides, t'has quedat sense xicota. Traslladats a un escenari, Miles Kane i Alex Turner són un terrabastall. Especialment aquest últim, l'ex-Artic Monkeys, que en el seu concert de divendres a la matinada al Primavera Sound va fer pràcticament de tot, menys contenir-se. Amb dues, o tres, marxes més del que qualsevol mare trobaria assenyat, Turner va llançar micros i guitarres al terra, va gesticular el que no està escrit i, sobretot, va escenificar un espectacle total. Perquè, sí, The Last Shadow Puppets possiblement estan encantats d'haver-se conegut, però musicalment són poderosos. Nervi pur amb capacitat, i destresa, per dominar-se a si mateixos.

Escortats per un quartet de corda, i proclamats al seu dia hereus de The Jam, Kane i Turner són, avui, un duet que evoca el pop més genuí, el clàssic, amb tocs de psicodèlia, rock o lirisme. Sota aquests paràmetres, i entre envits de rauxa, divendres van tocar os amb Aviaton, Miracle Aligner o, sobretot, la interpretació més visceral de The Age of the understatment. Un tro.

Si The Last Shadow Puppets són sinònim de desenfrenament musical, Beach House ho són de recolliment. Amb Victòria Legrand coberta amb una capa amb brillants, i en un concert clarament fora d'hora –va començar passades les dues de la matinada–, el pop letàrgic i atmosfèric del duet, va provocar un efecte balsàmic idoni per començar a pensar a enfilar el llit. La veu de Legrand va perfilar una sensualitat que va traspuar des de les cançons més noves –PPP– fins a ja clàssics com ara Silver Soul.

Radiohead, pulcres

I per acabar d'arrodonir una nit de contrastos, Radiohead. Els de Thom Yorke, amb aquell posat d'estar tot el dia turmentats, continuen sense exhibir el mínim gest de renúncia en el seu esperit de vanguardia, tot i que són un grup de masses. Pulcres de principi a fi, es van fer forts en tots els registres: Rocosos amb Paranoid Android o 2+2=5, tendres i melancòlics amb Street Spirit. I Thom Yorke mai acabarà sense samarreta ni rodolarà per terra, no, però es traurà de la màniga un bis no previst –Creep, ni més ni menys–, per acabar amb el Primavera Sond als seus peus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.