Cultura

Tres duets amb Carles Santos

‘Patetisme il·lustrat' busca la incomoditat dels intèrprets per construir una nova partitura escènica

El nou muntatge s'estrena divendres a Salt i farà temporada a la Sala Tallers del TNC més tard

Carles Santos és l'ànima de Patetisme il·lustrat, el nou muntatge que busca la incomoditat dels intèrprets per generar un nou discurs, sempre amatents a l'atenció de l'espectador (tant si és il·lustrat com si no). L'obra s'estrena divendres a El Canal i, del 19 de novembre al 6 de desembre, farà temporada a la Sala Tallers del TNC. Santos reivindica el patetisme com a forma de bellesa en una peça en què intervenen l'actriu Mònica López, la percussionista Núria Andorrà i la ballarina Dory Sánchez. Santos hi és però procura fer i dir poc, aspira al fet que la seva presència a escena sigui tan innecessària com ho ha estat durant les cinc setmanes d'assaig. El material musical, textual i de presència del controvertit músic de Vinaròs construeix, això sí, una mena de duets en cada una de les companyes d'escenari.

És teatre? És música? Per López, el caràcter de Santos com a músic fa que tot ho visualitzi com una partitura, “fins el fet de baixar d'un element que està penjat a l'escenari té un ritme determinat”. Poc més ha transcendit d'un muntatge que sembla haver estat construït amb la norma de no disposar de codi, que no hi hagi notes de direcció i aconseguir que el silenci sigui fructífer. No hi ha argument ni, en principi, personatges. Només, en tot cas, presències que articulen una determinada bellesa fràgil.

Dory Sánchez admet la dificultat de ballar sobre un terra ple de sabates que no li permeten l'estabilitat necessària per executar un ball matemàticament: “He de fer servir tot el que he estudiat.” Això sí, ha transcendit que ballarà un parell de peces de Santos, amb la qual cosa queda garantit el duet. Encara ho té més complicat per lluir-se Núria Andorrà, ja que Santos li ha tret tots els instruments que ella utilitza. Per això, dubta quina musicalitat té Patetisme il·lustrat: de la mateixa manera que no se sap quina música representarà la del segle XXI d'aquí a un temps, “nosaltres també l'estem trobant”. L'actriu tècnicament no manté un diàleg amb Santos però sí que parla en boca de Santos sense representar-lo.

L'artista, que es manté al capdavant de l'avantguarda des dels anys setanta, no s'obsessiona perquè el Liceu li faci un encàrrec, que tant Salvador Sunyer (director del Temporada Alta) com Xavier Albertí (director artístic del TNC) ho denuncien. Per ell, “les coses van com van; algunes coses passen i altres, no”. Santos juga a una altra lliga. A buscar la creació des de la mentida (es va parlar, inicialment, que l'obra inclouria un curt en què Santos estimbaria, novament, un piano per un carrer de pedres). Sense un codi establert, Santos especula que el públic podrà situar-se quan senti una primera rialla incòmoda, nerviosa als deu minuts de la funció. Ell creu que és una peça que pot interessar una nena de 5 anys tot i que potser no l'entengui el seu pare. López dóna una referència, vàlida; la d'una companya de l'equip: “No he entès res, però m'ha servit molt; m'hi reconeixia.” Santos tampoc es preocupa gaire d'intel·lectualitzar: “El silenci és més eloqüent.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.