Cultura

la crònica

No llencis el pastís a la cara; xucla el flam

Una trobada casual, una conversa fútil que comença amb un: “De què treballes?” L'interlocutor enllaçarà frases ambigües, inacabades, amb un to de veu escanyat però amb un final taxatiu: “però estic amunt, eh”. I no n'haurem tret l'aigua clara, de la situació laboral del conegut. És un moment identificable, viscut, i que ens deixa una sensació estranya, més surrealista que d'incomoditat; una escena que Marcel Tomàs recrea, i ho fa exageradament, en un dels gags del nou espectacle La banda del Teflón , de Cascai Teatre , que Temporada Alta va estrenar dissabte a la sala La Planeta .

Perquè el dia a dia és fet de petits moments com aquests; bé, no tots s'acaben amb el menú del dia, amb flam de postres, engolit d'una sola xuclada, per una cambrera, de llavis morruts més que molsuts, de pits altius i cul sortit; un arquetip femení que deambula a mig camí entre la dona robotitzada i la de còmic, de veu cridanera, amb volgut accent diguem-ne rural per no ofendre cap comarca feréstega, i amb marcada gestualitat.

L'espectacle estripa la quotidianitat com si fos el drama del segle, com quan al lampista se li acaba la cinta adhesiva; “ni poc ni massa Teflón”, diu Tomàs. I adornada amb les referències gironines (i la connexió amb l'actualitat) que sempre són molt aplaudides, i que sonen a tall de reivindicació: “Que tornin a obrir Can Lloret i tanquin algun König.”. Converses de bar per arreglar el món o per desfogar-nos perquè la dona se n'ha anat amb un de Mataró i ens sentim atrapats en el bolero, sona Quizás, i en el vestit de l'ex. La rialla és plena i sonora al llarg de tota l'obra, fins i tot quan es trenca la impostura teatral. “He rigut i no sé de què, no entenc l'espectacle”, diu Tomàs dirigint-se al públic que potser ha pensat el mateix, per tot seguit explicar un seguit d'acudits curts i suats que mantenen l'efecte. Somewhere over the rainbow és el bonic llaç musical final a una història sense història, com la vida, però que fa riure, sense saber per què –potser aquesta és la clau de la comèdia i de la vida– i amb la mateixa tendresa com quan llencen el pastís a Charlot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.