Cultura

teatre

Crònica

Els Joglars es tornen a fer estimar

Els aplaudiments
a Girona van ser d'escalf. Sonaven
a reconciliació familiar

Els Joglars han trencat un parèntesi de set anys sense actuar a Catalunya. D'entrada, és una bona notícia perquè mai s'ha de tancar les portes a la cultura. No toca ara discutir qui va posar la balda a la porta per impedir que la històrica companyia tornés a casa seva (on no han mai deixat d'assajar). S'obra una nova etapa amb la direcció de Ramon Fontserè i la resta d'actors dels últims espectacles. Albert Boadella es manté a distància com a fundador. Com les mascotes que reprodueixen fidelment dins d'una gossera, Els Joglars es deixen estimar.

El coloquio de los perros parteix d'una idea ben pensada de Cervantes: les mascotes obtenen el do de la paraula per una nit i conversen tot criticant les accions inversemblants dels seus amos: que acaben prestant més atenció als animals que a un altre bípede (llegeixi's persona) amb menys fortuna. L'adaptació trufa les situacions amb personatges arquetípics d'una societat aparentment democràtica i progre i ho completa amb cues còmiques sobre fets de l'actualitat (“anaven amb la cua entre cames com aquelles del Comitè Olímpic Espanyol”).

Sobre la interpretació, Fontserè i Sáenz són dos gossos molt humans; s'han construït el prototipus ells mateixos. Les interpretacions dels amos, amb màscara, juguen a la hipèrbole però potser els falta un pèl més de tremp encara. El vigilant Manolo, que hauria de ser la interpretació realista, sonava magnificada. I no hi ha res pitjor que voler fer estupend un home que li toca ser vulgar. Potser, si haguessin tibat més la corda, haguessin petat les costures d'una idea dramatúrgica que tampoc pot evolucionar gaire més. En tot cas, el final és divertit i ben trobat: és lliure aquell qui decideix què fer amb la seva vida, més que aquell que actua amb llibertinatge sense reflexionar en la responsabilitat de les accions.

Els Joglars tenen preparada una temporada al Poliorama, a partir del mes d'abril. A Girona, els aplaudiments del públic sonaven a reconciliació, a ganes de teixir nous ponts amb una companyia sempre polèmica amb el poder polític, però que darrerament s'havia distanciat dels gustos del públic. Els aplaudiments no eren d'eufòria, sinó d'escalf. I així mateix ho rebien els actors, permetent que s'allargués la claca, sense necessitat de dir res més. Sonava a retrobada familiar.

Certament, potser El coloquio de los perros no és la millor obra per enfortir una relació refredada durant anys i piles de declaracions fora de to d'Albert Boadella (que, probablement, no eren del grat dels seus actors, tampoc). Perquè, tot i respirar el llenguatge i de conte amb capítols representats d'Els Joglars, la peça no remata amb un gir lúcid. El públic riu dels que sobrevaloren les mascotes però rarament se sent qüestionat per quines cures practica amb la seva bèstia de casa. La majoria de les mascotes, per molt que en els concursos sempre hi hagi un guanyador, no són perfectes. Com tot fill de veí, tenen mèrits i demèrits. Però totes les que volen tenir una relació estable amb els que hi conviuen es fan estimar. Els Joglars, també. Tot i que els seus gossos tinguin més de barrocs i distants que els d'Ivan i els gossos, un veritable cop d'estómac a la consciència de l'espectador; o la violència dels gossos de La paz perpetua de Mayorga, per citar només dos exemples.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.