Cultura

Jornal

Demà: Kung fu

Quan era petit, el meu pare em deia que un dia em guanyaria el jornal. Llavors el jornal era una condició indispensable per ser independent, i alhora simbolitzava l'edat adulta, com portar rellotge o pantalons llargs. Avui, el rellotge és una aplicació del mòbil, els pantalons curts han deixat de ser patrimoni dels infants, i el treball –ai, las– en molts casos ha desaparegut de l'horitzó. A més a més, ara ser adult no es veu com un camí a la independència, sinó com una forma d'esclavatge.

Jornal és una paraula tan antiga com la llengua: prové de l'època en què es cobrava per dia de feina. Treballar volia dir guanyar una suma de diners potser no alta però sempre digna, que garantia el sostre i el plat a taula. El jornal és anterior als pseudosous de becari i a la “formació a càrrec de l'empresa”, que sol equivaler a treballar de franc. La paraula jornal significa tant els diners cobrats com la feina feta. També servia com a unitat de temps: “Calen deu jornals de feina per construir aquesta paret.” Avui dia, amb les empreses de treball temporal, aquesta unitat de temps torna a ser vigent. No és estrany que Pau Vidal, al llibre En perill d'extinció, proposi rebatejar les ETT amb el nom de GJ, Gent a Jornal.

L'avantatge del jornal és que si el patró deixa de pagar, el treballador perd només un dia de sou. L'inconvenient és que dificulta l'estalvi i la planificació. Temps era temps, abans d'arribar al desitjat estadi del jornal, encara existia la setmanada, els diners que els pares ens donaven per a despeses particulars, avui dia substituïda per assignació setmanal, un terme que em fa pensar en el règim soviètic.

Situat a mig camí entre el registre popular i el literari, el jornal ha donat un cert rendiment en literatura. Escriu Carme Riera: “Estalviava tot el que podia perquè sa meva il·lusió era tenir ca meva, una caseta encara que fos petita i anar a jornal.” Fa unes quantes dècades, els treballadors es dividien entre els que anaven a jornal i els que “es posaven per ells”, que eren els que guanyaven més diners. “A jornal vas? Pobre ets i pobre seràs.”

El jornal, la jornada, l'ajornament, totes aquestes paraules provenen del llatí diurnus, com el jour, que en francès resulta molt més habitual que el nostre jorn. De fet, l'únic jorn que conec en català modern és el d'El jorn dels miserables, de Lluís Llach, la cançó més trista del disc I si canto trist (1974): “Quanta misèria que tinc / sota els peus, damunt l'espatlla, / i la vull guardar amb mi / fins al jorn dels miserables.” No em consta que jorn sigui una paraula habitual a Verges, on la gent que conec utilitza en aquests casos la paraula dia.

Jornal és el títol d'una cançó del grup ska-core Los Draps, originari de la comarca del Matarranya (la Franja), i apareix en el primer vers d'un poema del nostre Bob Dylan medieval, Ausiàs March: “Tot llaurador és pagat del jornal / e l'advocat qui perd lo guanyat plet.”

LA CITACIÓ

“Ne barrejava unes poques gotetes amb aigua per passar el jornal”
Notes del poble, Josep-Sebastià Pons


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La hija de un ladrón’, ‘Els dies que vindran’ i ‘La innocència’ encapçalen les nominacions als Premis Gaudí

Barcelona

Helloween actuaran a Barcelona l’11 d’octubre del 2020

Barcelona

Teatre i música a doll

Girona
Un orgue que busca padrins

Un orgue que busca padrins

BARCELONA

El Pacífic més bèl·lic

Barcelona
Crítica

Deliciosa i mordaç lluita de classes

Les Festes del Tura, Obeses i Rosalía, premis ARC

BARCELONA
Marta Etura
Actriu

“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

Sitges

Germans a l’escena

BARCELONA