Cultura

Crítica

teatre

‘In persona'

Podem imaginar el Festival de Tardor Temporada Alta sense algun muntatge de Krystian Lupa? Penso que ja no. Per què? Perquè espectacles com ara Persona. Marilyn semblen comprometre d'alguna manera, en explorar el mateix abisme, la vida. I l‘abisme som nosaltres. Ignoro, malgrat es mostra, quin és el secret d'aquest meravellós artista de la imatge, d'aquest il·luminador d'interiors... però, sens dubte, alguna cosa té a veure amb nosaltres i l'íntima veritat.

1962. Marilyn ha fugit enmig d'un rodatge, fa dos dies que està desapareguda, refugiada en una vella nau industrial, un hangar convertit en estudi fotogràfic on Chaplin hi havia rodat alguna antiga pel·lícula. L'espai és gris i escrostonat, les portes metàl·liques i l'escala estan rovellades, quatre taules juntes formen un centre on Marilyn s'estira, una flassada i coixins, pengen uns quants vestits en una banda, cadires escampades, caixes, vasos i ampolles d'aiguardent anglès, al fons una bicicleta aturada i un telèfon omplint els racons, al davant, un focus de rodatge i una grua. Ressona de lluny un goteig constant i obsessiu. La impressionant pell blanca i rosada desborda els límits d'un tricot negre. Pensa en Gruixenka, la prostituta d'Els germans Karamàzov. Per fi ve Paula, dona del seu mestre Lee Strasberg, amb qui tenien el vell projecte de muntar el Dostoievski, assagen..., però es presenta André de Dienes, amb qui fa una última sessió de fotografies, pur erotisme i bellesa trista, també arriba un estrany, un vigilant a qui sedueix, i Ralf Greenson, el psiquiatra obsessionat que fracassa i qui, segons el director, porta Marilyn al suïcidi deixant-li unes pastilles. A la fi, en trànsit de mort, apareixen un munt de personatges en una mena de manicomi improvisat, parlen inintel·ligible i actuen rares escenes, és la ment de Marilyn representant-se, alhora que Paula la despulla, uns l'estiren damunt un llençol blanc, on de cop la brutalitat impactant d'unes flames monstruoses crema el cos immòbil d'aquella bella nina blanca.

Tot i que la posada en escena és naturalista, Lupa juga amb una doble veritat, hi ha l'externa i la psicològica, les quals es barregen contínuament reflectint la neurastènia vital de l'actriu. I el mateix passa amb la impressionant dramatúrgia, partint de la ficció hi ha una mescla d'elements històrics i biogràfics que conformen un tot d'una intensa i profunda cohesió intel·lectual. Lupa enfoca l'espectacle al centre de la ment de Marilyn imaginant una hipotètica espiritualitat que li dóna una nova, fràgil i poderosa personalitat. És com entrar en una casa enigmàtica on la veritat fictícia és més important que la històrica, perquè vivim de veres la lluminositat del seu interior. Lupa, un cop més, es reinventa revelant algunes troballes escèniques excepcionals. Les imatges projectades de Sandra Korzeniak al límit, desfeta i plorant després d'un assaig –que Lupa va gravar sense que ella ho sabés– confessant veure's incapaç de recrear l'ideal que el director li exigia, no només il·lustren el procés creatiu, sinó la imatge més pura i la mimesi més esgarrifosa mai traçades de Marilyn. Impressionants també Katarzyna Figura i Piotr Skiba. Sentida ovació del públic, commoció i llàgrimes en la companyia. Immemorial.

Persona. Marilyn
Director: Krystian Lupa.
Intèrprets: Sandra Korzeniak, Katarzyna Figura, Piotr Skiba, Wladyslaw Kowalski, Marcin Bosak, Henryk Niebudek, Agnieszka Wosinska, Zbigniew W. Kaleta, Agnieszka Roszkowska, Krzysztof Dracz, Adam Ferency, Andrzej Szeremeta, Marcin Tyrol, Adam Graczyk, Malgorzata Maœlanka i Jolanta Olszewska.
Teatre de Salt, dia 1 de novembre del 2010.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalía publica ‘TKN’, nova cançó i videoclip amb el raper Travis Scott

barcelona
DAURA MANGARA
CANTANT I COMPOSITOR BANYOLÍ D’ORIGEN GAMBIÀ, DEBUTARÀ AVIAT AMB EL DISC ‘POESIA PER BANDITS’

“El racisme és com un vell amic que no falla mai: sempre et puteja”

Kumbara posa la primera llavor d’un nou so, entre llatí, jamaicà i electrònic

girona
Ferran Garcia Sevilla
ARTISTA

“Art és ja un terme banal”

barcelona

Els CaixaForum reobriran l’1 de juny i el Macba, el dia 3

barcelona

La Cantada d’Havaneres de Calella tampoc es farà aquest any

PALAFRUGELL

Neix un web per agrupar iniciatives culturals

Girona

La literatura dels PPCC

Barcelona
LA MÚSICA

Jarabe de Palo torna amb valentia